Teories Geològiques: Deriva Continental i Tectònica de Plaques

Hipòtesi 1: La deriva continental

Alfred Wegener la va formular l'any 1910. Va escriure que li va impressionar la perfecta coincidència de les costes a un costat i a l'altre de l'oceà Atlàntic, com si haguessin estat juntes en el passat.

L'any 1912 va publicar la hipòtesi, on exposava que en un procés iniciat a l'era Mesozoica, fa uns 200 milions d'anys, existia Pangea, un únic continent que es va començar a fragmentar i allunyar. Els continents es van anar desplaçant horitzontalment sobre les capes profundes. A més de les coincidències entre límits continentals, va aportar moltes proves:

Proves aportades per Wegener

• Proves geogràfiques: L'encaix de les línies de costa a banda i banda de l'Atlàntic, especialment entre Sud-amèrica i Àfrica.
• Proves petrològiques i estructurals: Afloraments de roques ígnies semblants en els escuts africà i brasiler, i cadenes muntanyoses les direccions i edat de plegament de les quals coincideixen a l'una i l'altra banda.
• Proves paleoclimàtiques: La distribució d'esculls coral·lins, morrenes i dipòsits de carbó no es pot explicar des de la posició actual dels continents, la qual cosa advocava per l'existència d'un desplaçament.
• Proves paleontològiques: La distribució de fòssils paleozoics i mesozoics comuns en diversos continents.

Hipòtesi 2: L'expansió del fons oceànic

Aquesta teoria es basa en quatre fets significatius:

• La cartografia dels fons oceànics profunds, pràcticament desconeguts fins fa poc, i les característiques de les dorsals, fosses i grans falles submarines.
• Al rift hi ha abundants laves basàltiques de tipus pillow lava (en coixí), la qual cosa prova que hi sorgeixen roques incandescents.
• Les roques de l'escorça oceànica són molt més joves que les de l'escorça continental.
• L'escorça oceànica presenta una sèrie de bandes magnètiques paral·leles i simètriques respecte a l'eix del rift.

Aquesta hipòtesi va ser formulada pels geòlegs britànics Vine i Matthews, juntament amb Hess.

Segons aquesta hipòtesi, es dedueix que l'escorça oceànica es crea a les dorsals oceàniques, per on surt material fos (magma) procedent del mantell, i es destrueix a les fosses oceàniques. Els materials accedeixen, ocupen l'espai i són arrossegats cap als costats pels corrents de convecció. Aquest desplaçament de l'escorça oceànica explicaria la separació dels continents.

Diferència entre placa continental i oceànica

La placa continental, com el seu nom indica, comprèn la superfície dels continents i és molt més gruixuda que la placa oceànica, que comprèn la superfície sota l'aigua dels mars. A les vores de les costes, la placa oceànica subdueix (es fica per sota) sota la placa continental, originant els relleus alts; per això es veuen muntanyes i relleus elevats a prop de les costes. Quan la subducció és brusca o s'ha acumulat molta pressió durant els moviments de les plaques, és quan s'originen els terratrèmols, ja que la pressió s'allibera dràsticament. Per aquesta raó, hi ha més terratrèmols als països costaners.

Teoria de la tectònica de plaques

La interpretació del conjunt d'informacions, com la distribució mundial de terratrèmols i volcans, va conduir a la idea que les dorsals, falles i fosses submarines eren els límits d'enormes fragments rígids de la superfície terrestre. Aquests fragments, que es desplacen els uns respecte als altres sobre la resta del mantell, reben el nom de plaques litosfèriques.

La fragmentació de la litosfera i el desplaçament de les plaques estarien originats pels corrents de convecció. Hi ha plaques oceàniques, com la del Pacífic, i plaques mixtes, amb una gran part continental i una part oceànica. Els seus límits constitueixen franges inestables que es mouen les unes respecte a les altres en sentit divergent, convergent o per mitjà de desplaçaments laterals, generant estructures rocoses i fenòmens com deformacions, metamorfismes o processos magmàtics.