Teories de l'existència: Heràclit, Parmènides i Aristòtil

Primeres teories de l'existència

Dins del descobriment del jo, ens preguntem: podem conèixer la realitat?

Heràclit: El fluir constant

Segons Heràclit, tot canvia: Panta rei. Ell afirmava: "Mai no ens banyarem dues vegades en el mateix riu". La realitat és un fluir constant. L'univers es troba en un constant i permanent devenir i no hi ha una realitat fixa que es pugui conèixer.

Només podem accedir als canvis a través dels sentits. Però per entendre'ls, no només es necessiten els sentits, sinó també la raó.

Parmènides: La propietat d'existir

En contraposició, Parmènides sosté: "L'ésser és, i el no-ésser no és". Ell defensa la propietat d'existir. Per a ell, tot canvi és impossible i defensa la unitat de la naturalesa. El que és d'una manera no pot convertir-se en una altra.

Afirma l'existència d'una realitat de la qual no pugui sorgir la pluralitat, accessible a les mentes (new). Distingeix entre matèria i essència dins de la metafísica, tot i que no les compara directament.

Essència i ser: La distinció real

L'essència i el ser són realment diferents, per això:

• Tots els ens compostos d'essència i acte de ser són contingents (segons Aristòtil). Allò que em caracteritza i el que sóc ara és tangible: cada essència particular podria haver existit o no.
• Hi ha diversos graus (formes) de ser, segons com els ens participen en la plenitud de l'ésser.

L'essència dels ens materials

Té dos principis constitutius:

• Forma: Principi actual i determinat, pel qual l'ens material té la seva manera particular de ser (essència o ser en acte, relacionat amb el canvi substancial).
• Matèria: Principi potencial i indeterminat, pel qual l'ens material pot canviar i ser d'una altra manera (ser en potència, relacionat amb el canvi accidental).

En resum: Ente = Matèria + Ser; Esència = Forma.

L'estructura radical de la realitat

El subjecte

Tot ens és una cosa concreta que podem captar a través dels sentits. Sense subjecte, la ciència seria impossible. Si no hi ha un mateix subjecte del qual afirmar o negar alguna cosa, el coneixement no té cap sentit.

Les categories

Són els gèneres més universals de l'ens. Segons Aristòtil, es divideixen en:

• Substància: Allò que subsisteix (té un ser propi).
• Accidents: Característiques de l'ésser. Allò que inhereix o s'assenta en una substància (Quantitat, Qualitat, On, Hàbit, etc.).

Natura, canvi i existència

La natura

És la manera de ser pròpia d'una substància. Equival a la seva essència, però en tant que determina la seva manera d'actuar i de reaccionar.

El concepte de canvi

Heràclit i Parmènides van concebre el ser i l'esdevenir com a realitats contraposades. Aristòtil va resoldre aquesta contraposició distingint entre ser en acte i ser en potència: un subjecte canvia perquè passa a ser en acte el que abans era en potència. Existeixen dos tipus de canvi: canvi substancial i accidental.

L'ésser i l'existir

El ser o existir és la perfecció comuna que tots els ens comparteixen. Tot ens és. L'essència és allò que individualitza i caracteritza un ser. És allò que és una cosa, la manera de ser particular, concreta o específica de les diferents substàncies. És el que distingeix un ens dels altres.

Com s'ha esmentat, l'essència i el ser són realment diferents. Per això, tots els ens compostos d'essència i acte de ser són contingents: cada essència particular podria haver existit o no. Hi ha diversos graus de ser segons la participació en la plenitud de l'ésser. En els ens materials, el subjecte es distingeix realment de l'essència, si bé tots dos principis (subjecte i essència) formen un únic ens en acte.

L'essència dels ens materials manté els seus dos principis: la forma (principi actual i determinat) i la matèria (principi potencial i indeterminat).