Teories Dualistes i Hilemorfisme: La Composició de l'Ésser Humà

Teories Dualistes: La Composició de l'Ésser Humà

L'ésser humà no pot reduir-se ni a esperit sol ni a matèria sola; és un compost de dos elements: la ment i el cervell, o l'ànima i el cos.

Dualisme Platònic: L'Ànima com a Essència

L'ésser humà que veiem en aquest món està compost de cos i ànima, però aquesta unió és un simple accident. En realitat, l'ànima és immortal i immaterial i ja existia abans d'unir-se al cos, de manera que el veritable ésser humà "és la seva ànima". Aquest és el principi vital que manté el cos viu i en moviment, però la seva funció més pròpia és el coneixement. L'ànima tendeix a apropar-se al món de les idees o al món intel·ligible, la seva veritable pàtria. El cos és material i mortal: una presó en què l'ànima està tancada durant aquesta vida, carregant l'home amb necessitats i desitjos materials que l'allunyen d'aquell món celestial i l'arrosseguen al món confús i penós que és terrenal.

Dualisme Interaccionista: John C. Eccles i la Ment Conscient

És la tesi defensada pel neurofisiòleg John C. Eccles en el segle XX. Les seves idees principals són:

• Ment i cervell són dues realitats diferents.
• Hi ha fets que, per ser explicats, reclamen una ment autoconscient, com per exemple: el caràcter unitari de les experiències, la voluntarietat de l'acció humana, la disparitat temporal entre els esdeveniments nerviosos i l'experiència conscient, la peculiaritat de la memòria humana i la connexió amb el llenguatge.
• Per si sol, el cervell és insuficient per donar raó dels fenòmens mentals.

Segons Eccles, la interacció entre el que és físic i el que és mental passa en l'escorça cerebral, més exactament entre les agrupacions de dendrites, anomenades "dendrones", i les hipotètiques unitats d'activitat mental, que ell anomena "psicones". A banda de l'estructura cerebral, hi ha una altra realitat, denominada "si mateix", "psique", "ànima" o "ego", que és de naturalesa diferent al cervell i no material, que és responsable del caràcter únic de l'ésser humà.

Hilemorfisme: La Unió Substancial d'Ànima i Cos

Davant del dualisme platònic, Aristòtil mantenia que l'ànima i el cos són dos principis o ingredients complementaris i inseparables d'una única realitat o substància, la de l'ésser humà. Aquest és un dualisme especial, ja que distingeix dos principis substancials, però subratlla que només es poden separar en la nostra imaginació, mentre que en la realitat sempre van units. La matèria no pot existir sense una forma determinada, d'aquí el nom de hilemorfisme. El cos és la base material i l'ànima és la forma substancial de l'ésser humà. Aquesta última és la que li proporciona les propietats característiques: vida, sensació, moviment, parla, pensament. Com que ànima i cos no poden existir si no estan l'una amb l'altre, resulta molt difícil mantenir que l'ànima és immortal. Per solucionar aquest problema, Aristòtil va defensar una teoria complexa segons la qual els éssers humans posseïm un nous (ment, intel·lecte) dotat d'una funció superior, anomenada intel·lecte agent, que és "separat, immortal i etern".

En aquesta tradició també se situa, en el segle XIII, Tomàs d'Aquino, que va intentar fer raonable la fe cristiana des de la filosofia aristotèlica. Sant Tomàs considera que l'ànima és la forma del cos, però és més expressament dualista que Aristòtil. Sobretot quan utilitza la idea de "l'ànima separada" per explicar la resurrecció i la immortalitat: després de la mort i fins a la resurrecció promesa pel cristianisme, l'ànima roman separada fins a formar un nou cos gloriós, al qual s'unirà per sempre al final del temps.

Dualisme Cartesià: Cos Extens i Ànima Pensant

L'influent filòsof francès René Descartes (1596-1650) va mantenir un dualisme radical a partir dels coneixements científics del Renaixement i d'una confiança absoluta en la capacitat de la raó humana. A través d'un complex raonament, Descartes afirma que l'ésser humà està compost per la unió de dues substàncies completament diferents: el cos, substància extensa, i l'ànima, substància pensant. Va creure que la comunicació entre ambdues realitats es produïa a través de la glàndula pineal, situada sota el cervell.