Teories Clau sobre la Funció de l'Art: Formalisme, Expressió i Simbolisme

Teories Explicatives de la Funció de l'Art

La funció de l'art ha estat explicada des de molts i variats punts de vista: considerant la distinció forma-contingut (recursos estilístics-temàtica), atenent la relació entre l'artista i la seva creació (intencionalitat de l'artista, procés de creació), o bé intentant confrontar i relacionar l'artista amb la societat. Si ens fixem en alguns d'aquests elements, podem intentar agrupar les múltiples visions estètiques en les següents teories o posicions.

Teoria Formalista de l'Art

Aquesta teoria considera irrellevant per a l'apreciació estètica la representació, l'emoció, les idees i tots els altres valors vitals. Només admet els valors del medi, que en l'art visual, per exemple, són els colors, les línies, la proporció, etc. Així, segons aquesta teoria, un quadre mai és bo només perquè representa quelcom del món real o perquè susciti emocions. Només les propietats formals són importants pel valor estètic.

El formalisme va adquirir especial rellevància en la cultura moderna a partir del postulat kantià: «En totes les belles arts l'element essencial consisteix en la forma». Les escoles formalistes, per més diverses que puguin ser, tenen en comú el fet de tractar de delimitar criteris purament artístics. El seu objecte d'estudi és l'evolució de la forma, en les seves diverses manifestacions, al marge de causes externes com ara les manifestacions religioses, polítiques, tècniques o ideològiques en general.

L'Art com a Expressió de Sentiments

Molts filòsofs i crítics d'art afirmen que, a part de satisfer les exigències formals, l'obra d'art ha de ser expressiva, especialment dels sentiments humans. Aquesta noció de l'art cal entendre-la considerant el concepte d'expressió des de dues òptiques:

• Referit al procés pel qual l'artista ha passat.
• Referit a una característica del producte d'aquest procés.

Tradicionalment, aquesta posició ha suposat una teoria sobre el que l'artista sent en crear, però caldria preguntar-se si aquest procés està més relacionat amb la psicologia que amb la teoria estètica. D'altra banda, afirmacions com «la música expressa tristesa» o «la música és trista», què signifiquen? Es podrien referir tant a la capacitat evocadora de l'art com al fet de destacar una qualitat genuïna de l'obra d'art, la qualitat emotiva. Totes les arts són capaces de transmetre sentiments i actituds (bell, sublim, fascinant, alegria, pau...):

• Un edifici pot ser harmoniós, elegant.
• Una estàtua pot transmetre força, serenitat.
• Una pintura pot semblar-nos tendra, dolorosa.
• La poesia pot comunicar alegria, enyorança.
• La música pot provocar-nos exaltació, admiració, malenconia.

Però no es pot garantir que una obra comuniqui a l'espectador exactament els mateixos sentiments i actituds que va tenir l'artista a l'hora de crear-la. Caldria qüestionar-se si això suposa una limitació o, en canvi, un enriquiment del que és l'experiència artística.

L'Art com a Símbol i Significació

Alguns filòsofs de l'art han anat més enllà de la teoria de l'expressió, formulant la teoria de la significació, segons la qual l'art es descriu més pròpiament com a símbol dels sentiments humans que com a expressió d'ells. Segons aquesta teoria, les obres d'art són signes icònics (s'assemblen a allò que signifiquen) del procés psicològic que es dóna en l'ésser humà, i són específicament signes dels sentiments humans.

Els anomenats simbolistes van intentar alliberar-se de les regles i expressar-se segons les seves sensacions. En l'àmbit de la literatura, va ser així com es va crear el vers lliure, l'absència de rimes, etc. Ja Baudelaire, per a qui «allò bell és sempre rar» i que es proposa «extreure la bellesa del mal» (una de les seves obres es titula Les flors del mal), escriu poemes que es poden considerar simbòlics. Però els precursors són, a la segona meitat del segle XIX, Verlaine, Rimbaud i Mallarmé. Aquest darrer es va proposar aconseguir en la seva poesia la bellesa pura mitjançant l'expressió i la idea, ja que per a ell, el món material no és més que aparença i símbol. El Simbolisme tendeix a transformar els continguts de l'obra d'art, ja que l'art no representa sinó que revela a través de signes una realitat que pot estar dins o fora de la consciència. Així, el simbolisme anticipa la concepció surrealista del signe com a revelació de la realitat profunda de l'ésser.