La Teoria del Coneixement de Hume: Empirisme i Crítica

La Teoria del Coneixement de David Hume

Aquest text analitza la teoria del coneixement de David Hume (1711-1776), filòsof escocès del segle XVIII, tal com s'exposa a la seva obra Tractat de la naturalesa humana (1739). La idea central és la seva teoria epistemològica i la crítica a diferents aspectes de la metafísica.

Context Històric i Influències Intel·lectuals

Hume va viure durant la Il·lustració, un període de predomini de la raó sobre la superstició i l’opressió. Aquest moviment, desenvolupat a França, Anglaterra i Alemanya, va culminar en la Revolució Americana i la Revolució Francesa, establint la burgesia com a classe dominant. Els objectius principals de la Il·lustració eren l’ús de la raó autònoma (sapere aude), l’educació com a mitjà de progrés i la tolerància davant el poder absolut. A més, la física de Newton va representar una revolució intel·lectual, establint un model de ciència basat en proposicions exactes i verificables.

Hume va rebre influències de diversos pensadors:

• Locke: Va adoptar la idea que no existeixen idees innates i que tot coneixement prové de l’experiència, així com la distinció entre impressions i idees. No obstant això, Hume va ser més radical en la seva crítica a les idees de substància, Déu i el jo, negant-ne l’existència objectiva.
• Newton: Va prendre el model científic per analitzar els fenòmens mentals segons lleis naturals, però va qüestionar el principi de causalitat.
• Leibniz: Va reformular la distinció entre veritats de raó (coherents i necessàries) i veritats de fet (basades en l’experiència i la correspondència).

El Principi Empirista: Impressions i Idees

Un cop esmentats els condicionants, podem començar amb l'anàlisi de les idees principals. En primer lloc, Hume formula el que es coneix com a principi empirista, el qual nega l'innatisme i afirma que l'origen de tots els nostres continguts mentals o idees es troba sempre, directament o indirectament, en la nostra percepció sensorial, és a dir, en la informació proporcionada pels nostres sentits (experiència).

No obstant això, no totes les percepcions mentals són iguals, sinó que es pot establir una diferenciació prenent com a criteri la força o vivacitat amb la qual es presenten. Hume distingeix entre:

• Impressions: Són percepcions intenses i vives que provenen directament dels sentits externs (sensacions) o del món intern (emocions i passions).
• Idees: Són menys intenses i deriven de les impressions mitjançant la memòria i l’associació.

Hi ha idees simples, que copien impressions simples, i idees complexes, que resulten d’impressions complexes o de la combinació d’idees simples. Això constitueix el principi de còpia, segons el qual totes les idees provenen d’impressions. Així, Hume adopta un enfocament representacionalista, afirmant que només accedim a la realitat a través dels sentits, sense poder-la conèixer directament (principi d’immanència).

Crítica a la Metafísica Tradicional

Hume critica els conceptes bàsics de la metafísica establint els límits del coneixement humà (criteri de demarcació i verificació). Adopta una postura escèptica i fenomenista, ja que només tenim accés a les impressions i no podem verificar una realitat externa.

• La substància: Rebutja la distinció entre objecte i propietats, ja que només percebem les propietats mitjançant impressions sensibles. Com que no hi ha una impressió directa de la substància, aquesta només pot ser una idea complexa, construïda per la ment a partir d’idees simples (propietats sensibles) i associada per semblança i contigüitat.
• Déu: Rebutja els arguments sobre l’existència de Déu, descartant tant l’argument ontològic com les vies tomistes, ja que la causalitat, en la qual es basen, és només una creença basada en l’hàbit.
• El jo: Rebutja tant Descartes com Locke, afirmant que la ment és un flux constant d’idees i impressions, sense una entitat fixa i permanent que puguem anomenar "jo".

Contrast entre Empirisme i Racionalisme

Finalment, Hume contrasta amb Descartes. Mentre que Hume és empirista, basant el coneixement en l’experiència i el mètode inductiu, Descartes és racionalista, confiant en la raó, les idees innates i el mètode matemàtic.