Teoria del Cinema: Focalització, Estructura Narrativa i Cànon

Focalització Cinematogràfica: Què Sap l'Espectador?

La focalització cinematogràfica és la relació entre el que sap el personatge i el que sap l’espectador. Aquesta pot ser de 3 tipus:

1. Focalització Espectatorial

   L’espectador sap més que el personatge. Un exemple és la famosa escena de la dutxa a la pel·lícula Psycho (1960). Marion Crane no és conscient que Norman Bates es troba dins de la dutxa amb un ganivet disposat a assassinar-la, però l’espectador sí que ho sap. D'aquesta manera es genera una tensió narrativa que ens manté enganxats.

2. Focalització Interna

   L’espectador sap el mateix que el personatge. Un exemple és l'escena a la pel·lícula Atonement (2007) on veiem una escena entre un home i una dona a través del punt de vista de la germana petita; per tant, sabem exactament el mateix que sap ella. La focalització interna pot ser fixa, variable i múltiple (com a La piel que habito).

3. Focalització Externa

   L’espectador sap menys que el personatge. Un exemple és la pel·lícula Taxi Driver (1976), en concret l'escena on va al míting del polític i té diverses pistoles amagades al seu cos. El que passa per la ment del personatge no ho sabem i és totalment imprevisible per a l’espectador, cosa que genera un suspens molt gran.

L'Estructura Narrativa Clàssica: Els Tres Actes

L’estructura narrativa en tres actes, o narrativa clàssica, permet desenvolupar un conflicte i la seva resolució de manera clara i dinàmica.

• Primer Acte: Presentació. Presenta els personatges i el conflicte principal del relat. En el cas de Matrix: Coneixem Neo, Morfeu, i el conflicte que la humanitat està esclavitzada per màquines. El punt detonant és que Neo pren la pastilla vermella.
• Segon Acte: Desenvolupament. Mostra complicacions i desenvolupa el conflicte. A Matrix: coneixem el món fora de Matrix i la resistència. Neo s’enfronta als agents de la Matrix i afronta complicacions que el porten a qüestionar el seu rol d’elegit.
• Tercer Acte: Resolució. Mostra la resolució del conflicte. A Matrix: culmina amb una batalla final dins de la Matrix i Neo accepta el seu destí com a elegit. Es dona una clausura emocional i narrativa que tanca el relat, però deixa la porta oberta a una segona entrega.

Estructura de Sèries Televisives: Procedural o Contínua

Les sèries televisives poden adoptar una estructura procedural o contínua. Els capítols solen ser autoconclusius, però poden formar part d’un arc argumental més extens.

• En el cas de Mad Men, les trames episòdiques són autoconclusives. Cada episodi se centra en una campanya o client, mentre que, al mateix temps, desenvolupa trames amb arcs més extensos per a premiar la immersió de l’espectador.
• Fringe adopta inicialment un format procedural amb una estructura de “cas setmanal”, però transiciona cap a una estructura de continuïtat que aprofundeix en el conflicte dels universos paral·lels.

El Cànon Cinematogràfic i la Crítica Feminista

1. Crítiques al Cànon Cinematogràfic

   El cànon es critica per un biaix geopolític (EUA), per tenir homes com a protagonistes i per perpetuar estigmes clàssics del cinema.

   • Falta de neutralitat en la selecció de pel·lícules considerades "clàssiques".
   • Biaix geopolític i de gènere en les obres canonitzades.

2. Crítica Feminista i de Representació

   La representació de dones, col·lectius LGTBI+ i persones racialitzades sol estar marcada per estereotips.

   • Exemple: El Test d'Alison Bechdel

     Introduït el 1986 en una tira còmica, avalua si una pel·lícula inclou almenys dos personatges femenins que parlin entre elles sobre alguna cosa que no sigui un home.

Les Quatre Formes de Representació Cinematogràfica

1. Forma de Representació Primitiva

   És la manera més antiga d'explicar històries al cinema. Aquí, el relat no és el més important, sinó que es dona més protagonisme al que es veu en pantalla (l'escena en si mateixa).

   Exemples:

   • Le voyage dans la lune (1902)
   • The Great Train Robbery (1903)
   • Life of an American Fireman (1903)

2. Forma de Representació Institucional o Clàssica

   És la manera més tradicional d'explicar històries. El relat és clar, fàcil de seguir i es presenta com si fos completament objectiu, com si el que es mostra fos la realitat.

   Exemples:

   • Vacaciones en Roma (1953)
   • Casablanca (1942)

3. Forma de Representació Moderna

   Aquí es busca reflexionar sobre com està fet el cinema i fer-nos conscients del llenguatge cinematogràfic. Les històries solen ser més introspectives, amb personatges complexos i finals oberts.

   Exemples:

   • Taxi Driver (1976)
   • El espejo (1975, Andrei Tarkovski)

4. Forma de Representació Postmoderna

   És més subjectiva i sovint barreja realitat i ficció. Les pel·lícules d'aquest tipus solen ser ambigües i jugar amb la idea de simulacre (una realitat creada que sembla real però no ho és).

   Exemples:

   • Lost Highway (1997, David Lynch)
   • Pulp Fiction (1994, Quentin Tarantino)

   En el cas de Lost Highway, segons la lectura de Tresserras, la pel·lícula representa un exemple clar de la narrativa postmoderna. Aquí, la realitat es descompon i es reconstrueix de manera que l'espectador es perd entre somnis, memòries i fantasies. Aquesta "impossibilitat" del relat és típica del cinema de David Lynch, que juga amb la confusió i l'ambigüitat per fer reflexionar l'espectador.