Teoria del Capital Humà: Educació, Economia i Meritocràcia

Teoria del Capital Humà

Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units i l'URSS van entrar en el que es va denominar la guerra freda, una guerra no només política, sinó també ideològica. Tots dos països van tractar de trobar sistemes d'educació que produïssin els científics necessaris per ser el primer país a escala mundial. Estats Units vivia sota la síndrome del que es va anomenar efecte Sputnik, derivat de l'avenç soviètic en la carrera espacial. Aquesta preocupació pels recursos humans va marcar de manera profunda la teoria funcionalista sobre l'educació en els anys 50.

Hipòtesi Central: Productivitat i Rendibilitat

La hipòtesi central de la teoria del capital humà és la de la productivitat de l'educació, demostrada per la rendibilitat d'invertir-hi, tant per a les col·lectivitats com per als individus. El mètode més utilitzat per demostrar-la és el càlcul dels rendiments privats o directes de les inversions en educació, mitjançant la determinació de les diferències d'ingressos en el conjunt de la vida activa d'individus amb diferents nivells d'educació.

Educació, Tecnologia i Economia

El creixent canvi tecnològic de la societat moderna requereix successius "exèrcits" d'especialistes i experts. Al sistema educatiu correspon entrenar i seleccionar-los. Això implica l'expansió i especialització del sistema d'ensenyament alhora que un alt grau de rendiment del mateix.

L'educació no només adquireix una rellevància de primer ordre, sinó que es fa instrumental i dependent de l'economia. L'èmfasi en la rendibilitat de la inversió en educació era una proposta política en la qual coincidien conservadors interessats en el creixement econòmic sense revolucions i progressistes interessats en la igualtat social. En general, l'expansió de l'educació resultava inobjectable des de qualsevol punt de vista polític i econòmic.

Aspectes Controversos i la Meritocràcia

La teoria del capital humà tenia un tret que provocava actituds de rebuig a l'esquerra: la possibilitat de considerar la força de treball com un capital. A partir d'aquí tots els membres d'una societat serien capitalistes: uns posseeixen el capital econòmic i altres l'humà: tous frères, tous amis. D'aquesta manera, la responsabilitat per les desigualtats recau sobre cada individu: cadascú tindrà el grau de capital humà resultat de la inversió en formació que hi hagi emprès.

El Concepte de Meritocràcia

La idea central de la meritocràcia és la de la persistència de les desigualtats i jerarquies funcionalment necessàries. La distribució es realitza de tal manera que s'aprofiten de manera òptima els recursos humans bàsics de la societat. El tipus ideal de societat meritocràtica implica:

• Que les posicions socials es distribueixen d'acord amb el mèrit i la qualificació, no segons la filiació hereditària.
• Que l'educació formal és el mitjà principal d'adquirir aquestes qualificacions.
• Que per a tot individu la possibilitat d'accés a l'educació formal només depèn de les seves preferències i capacitats.
• Que aquestes capacitats intel·lectuals es distribueixen a l'atzar entre qualsevol grup de la població.

Crítiques a la Meritocràcia

Els crítics de la meritocràcia han tendit a assenyalar, recolzant-se en dades empíriques, que de fet les societats avançades actuals no són meritocràtiques, bé perquè l'educació no és el principal criteri d'estratificació, bé perquè, en la mesura que ho és, tendeix a reproduir l'estratificació existent. En qualsevol cas, els crítics assenyalen així mateix que si la igualtat social és un ideal desitjable, no és pel camí de l'educació com s'aconseguirà, sinó pel de les reformes estructurals directes.