La Tensió entre l'Artista i la Societat en la Novel·la Europea

La tensió entre l'artista i la societat moderna

La tensió entre l'intel·lectual (artista) i la societat moderna és un dels temes essencials de la novel·la europea de finals del segle XIX: crisi de la narrativa europea (novel·la realista i naturalista), desil·lusió i desconfiança envers el progrés (societat materialista), visió pessimista i crítica de la societat. Les obres plantegen la lluita entre l'individu i la societat. El triomf de l'artista sobre la societat havia de desembocar en l'aparició gradual d'una Catalunya moderna i progressista. La novel·la havia de captar intuïtivament allò que la realitat amagava a través de la suggestió, no de la descripció.

Novel·la rural: Raimon Casellas

Amb el Romanticisme apareixen novel·les curtes de temàtica rural: visió folklòrica i pintoresca del camp català. El Modernisme creia que aquests models perpetuaven una concepció regionalista de la cultura. El Modernisme vol reflexionar sobre problemes d'abast universal des d'un lloc concret. La novel·la rural modernista planteja de manera tràgica les relacions conflictives entre un individu inquiet i revoltat i una massa social passiva, però alhora opressora, que intenta ofegar els anhels de renovació i de modernització que proposa el personatge. Reprodueix les particularitats de la llengua parlada de la pagesia catalana: dialectalismes, barbarismes, exclamacions, renecs…

Raimon Casellas

Escriptor i crític d'art, és un dels personatges més influents i un dels teòrics del Modernisme. Algunes obres: La damisel·la santa (1a novel·la), Els sots feréstecs i Les multituds. Els sots feréstecs (1901) presenta Mossèn Llàtzer, que encarna la figura de l'individu enfrontat a la massa amorfa, els habitants del poble de Montmany. La natura és un element opressor que es deriva d'aquesta col·lectivitat.

Víctor Català (Caterina Albert)

Es va donar a conèixer com a escriptora el 1898, quan va guanyar els Jocs Florals d'Olot amb el monòleg La infanticida. El seu argument, violent i escabrós, va provocar un gran escàndol, sobretot quan es va veure que l'havia escrit una dona. A partir d'aquest moment, va començar a fer servir el pseudònim Víctor Català. Obres principals: Drames rurals, Solitud, Ombrívoles i Caires vius.

Solitud

Va ser publicada com a fulletó a la revista Joventut entre 1904 i 1905. Argument: Mila, la protagonista, acabada de casar amb un home sense voluntat ni empenta, marxa a viure a una ermita a la muntanya. Allà trobarà dos personatges antagònics, l'Ànima i el pastor Gaietà. L'obra segueix la trajectòria vital d'un personatge que lluita per aconseguir una existència plena, tema recurrent en la novel·la modernista, però original perquè la protagonista és una dona. La Mila, al principi, es conforma amb la vida de casada, però poc a poc inicia el seu desvetllament com a persona i es rebel·la contra la passivitat i indiferència del marit.

Personatges de Solitud

• Positius:
  • Mila: dona insatisfeta, desig de maternitat, procés d'autoconeixement.
  • Pastor Gaietà: pare protector i guia, rondalles, coneixement.
• Negatius:
  • Matias: marit abúlic, gandul (inclús a nivell sexual), còmplice de l'Ànima.
  • Ànima: animalitzat (vegeu el fragment del dossier), sexe primitiu i instintiu, lladre, assassí i violador.

Dualitat entre el bé i el mal

L'obra presenta una dualitat entre el bé i el mal (Mila i el Pastor vs Ànima i Matias), reflectida en dos espais simbòlics: la terra baixa, vinculada a la despersonalització i a la “no-vida”, i la terra alta, associada als ideals, la lluita i el creixement interior. El paisatge mostra els estats d'ànim de la Mila: la muntanya representa la por i la confusió; el mar, explicat pel Pastor, li ofereix esperança. Al Cimalt, la Mila arriba a la seva maduresa psicològica: descobreix que està sola, però es reconeix i aprèn a conviure amb aquesta solitud.

La novel·la decadentista

El moviment sorgeix a França a finals del segle XIX, com a evolució del Romanticisme i reacció a la societat industrial. Se centra en la lletjor, la mort i allò morbós, amb un fort pessimisme i personatges turmentats. La descripció objectiva de la realitat passa a segon terme per donar protagonisme a les suggestions i a la realitat interior. Comparteix trets amb el Simbolisme, com la fusió de prosa i poesia, i forma part dels corrents esteticistes del Modernisme. L'art és vist com l'element essencial de l'existència, i s'hi valoren estèticament la lletjor, el color, l'erotisme i la sensualitat.

Prudenci Bertrana

Fill d'un petit propietari rural d'ideologia carlina, va abandonar els estudis d'enginyeria industrial per dedicar-se plenament a la pintura i a la literatura. Es traslladà de Girona a Barcelona, on va dirigir, amb un sou molt baix, revistes humorístiques com L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. També exercí de professor de dibuix i pintura. La seva novel·la més famosa, Josafat, generà un gran escàndol en el moment de la seva publicació. Després de la seva mort, i gràcies a una iniciativa popular, es creà a Girona el Premi Prudenci Bertrana, actualment un dels guardons literaris més prestigiosos del país. Josafat narra la relació amorosa entre el monstruós campaner de Santa Maria (es correspon a la catedral de Girona) i la Fineta, una sensual prostituta. Al final, en un atac de ràbia, Josafat mata Fineta dins l'església. Influència del mite de la bella i la bèstia i del personatge de Quasimodo de la novel·la Notre-Dame de París, de Victor Hugo (Romanticisme francès). Josafat és un personatge animalitzat (se l'anomena simi, mono, etc.) turmentat per la culpa (relacions sexuals sent religiós i en un recinte sagrat, l'església).

Temps verbals

Temps simples: Indicatiu-Present (canto, perdo, temo), imperfet (cantava, pedia, temia), passat simple (cantà, perdé, temé), condicional (cantaria, perdria, temeria), futur (cantaré, perdré, temeré).

Subjuntiu: Present (canti, perdi, temi), imperfet (cantés, perdés, temés) i imperatiu: present (canta, perd, tem).

Temps compostos: Indicatiu: perfet (he cantat, he perdut, he temut), plusquamperfet (havia cantat, havia perdut, havia temut), passat anterior (hagué cantat, hagué perdut), futur perfet (hauré cantat, haurè perdut) i condicional perfet (hauria cantat, hauria perdut).

Subjuntiu: Perfet (hagi cantat, hagi perdut) i plusquamperfet (hagués cantat, hagués perdut).

Temps perifràstics: Indicatiu-Passat perifràstic (vaig cantar, vaig perdre), passat anterior perifràstic (vaiga haver cantat, vaig haver perdut).

Modes verbals

Mode indicatiu: En el mode indicatiu s'expressen esdeveniments reals. Conté els següents temps simples: present, imperfet, passat (simple i perifràstic) i futur. També conté temps compostos: perfet, plusquamperfet, passat anterior (simple i perifràstic) i futur perfet.

Mode subjuntiu: El mode subjuntiu s'utilitza per expressar desitjos, possibilitats, incerteses o condicions hipotètiques. El subjuntiu conté els següents temps: present, imperfet, perfet i plusquamperfet.

Mode imperatiu: L'imperatiu és un mode verbal que expressa una ordre en les frases afirmatives. Per expressar una prohibició en les frases negatives ho fem amb el subjuntiu.