Tendències de la Poesia Catalana: Postguerra, Realisme i Simbolisme (1940-1980)

Tendències de la Poesia Catalana: Postguerra fins als 70

La Poesia de Postguerra (Anys 40 i 50)

Durant el període de postguerra, caracteritzat per la repressió i la censura franquistes, van aparèixer dues tendències paral·leles en la poesia:

• Tendència Postsimbolista: Perpetua el codi heretat del noucentisme. El poeta es distancia de la realitat immediata, suggerida a través d’un llenguatge caracteritzat per la metàfora, el símbol i el rigor formal. Obres cabdals: Nabí, de Josep Carner (1941), i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943).
• Tendència Avantguardista: Reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes. Representada principalment per Josep Vicenç Foix.

El Realisme Històric o Social (Anys 60)

Als anys 60, la menor pressió de la censura va fer possible l'aparició de l'anomenat Realisme Històric o Social. Aquesta literatura, de caràcter més realista i de compromís polític, es va enfrontar a l’estètica de tradició simbolista. Els seus màxims representants van ser Pere Quart i Salvador Espriu.

Característiques de la Poesia Realista dels Anys 60

Enfront del corrent simbolista, la poesia realista va presentar les següents característiques:

• El poeta va deixar de sentir-se una espècie d'elegit i va passar a considerar-se una persona corrent més.
• L'acte d'escriure va deixar de ser una labor intimista per a ser una experiència compartida amb els lectors.
• La reflexió del poeta sorgia de l'experiència real, no de la consideració de la paraula poètica com a font d'un discurs simbòlic.
• El discurs poètic va deixar de ser equívoc i abstracte, per a adquirir un to directe i fins i tot col·loquial.
• El protagonista del poema va passar a ser una persona corrent, immersa en l'anonimat de la vida quotidiana.
• La poesia va assolir una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions.
• Els destinataris van deixar de ser persones cultes amb formació literària per passar a ser qualsevol lector.

La Nova Cançó i el Compromís Social

En sintonia amb la poesia realista, va aparèixer la Nova Cançó. El seu objectiu era recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de contingut antifranquista i d'orientació nacionalista. Raimon es va convertir en el cantant més emblemàtic i les seves cançons van assolir un gran impacte social.

El Tomb de la Poesia a la Dècada dels 70

En iniciar-se la dècada dels 70, es van produir un seguit de fets que van marcar un tomb en la poesia. Els autors de l'anomenada «Generació dels Setanta» —Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Josep Piera— es van centrar en l’individu i van tensar al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.

Característiques Bàsiques de la Poesia Actual (Dècades 70-80)

Retorn al Simbolisme i l'Experimentalisme (Inicis dels 70)

Al començament de la dècada dels 70 es va recuperar l'obra de J. V. Foix i es van publicar dos llibres cabdals que van superar el realisme i van inclinar la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme. Les característiques comunes d'aquesta tendència són:

1. El rebuig del realisme reivindicatiu i de denúncia anterior.
2. L’afany d’experimentar i innovar amb el llenguatge, que esdevé un instrument d’indagació en la intimitat pròpia.
3. El caràcter hermètic i formalista i les influències avantguardistes del poema.
4. El desig de modernitat i l’afany d’universalisme.

L’antologia d’Amadeu Fabregat va recollir aquest canvi d’orientació en l’àmbit de la poesia valenciana, amb autors com Salvador Jàfer.

La Poesia dels Anys 80: Diversitat i Síntesi

Durant els anys 80, la poesia va continuar si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes van elaborar una visió de la realitat des del «jo», a través de la suma de vivències personals, i van concebre la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Definitivament, es va acceptar el mestratge de tots els grans poetes del segle XX i, amb això, tota la diversitat de tendències que representen autors com Foix, Brossa, Ferrater i Estellés.

En l’àmbit valencià, aquesta nova orientació queda recollida a l’antologia La vella pell de l’alba, amb poetes com Jaume Pérez Muntaner, per a qui les reflexions íntimes i el món social formen un conjunt ben articulat.