Tendències de la Poesia Catalana durant la Postguerra

Durant la postguerra, època marcada per la dictadura franquista, la poesia, que representà l’essència del nacionalisme, seguí bàsicament les següents tendències:

1. La poesia simbolista (finals dels 40 – dècada dels 50): és una poesia existencialista marcada pel malestar i l’angoixa. Els símbols no remeten al sentit concret dels mots, sinó a les seues connotacions. El simbolisme evolucionà cap a la “poesia pura”, en un procés cap a l’expressió nua dels conceptes, que donaren lloc a una poesia molt difícil d’entendre pel seu grau d’abstracció. Des de l’exili es publicaren dues obres clau Nabí i Elegies de Bierville. Riba representava els valors de rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura, que havien de ser els fonaments per redreçar el país. Tenim d’altres autors com Salvador Espriu.

2. Poesia d’avantguarda, sobretot surrealista (finals dels 40 – dècada dels 50): és una poesia rupturista amb les concepcions literàries i amb el llenguatge tradicional. Representants d’aquesta poesia són Josep Palau i Fabre i Josep Vicenç Foix.

3. Poesia realista (anys 60): amb la menor pressió de la censura, comença a conrear-se una poesia de denúncia social o protesta social, que es basava en els plantejaments marxistes d’intel·lectuals escriptors com B. Brecht, i que reivindicava la participació de la literatura en la lluita per l’alliberament individual i social de l’ésser humà. El llenguatge d’aquest tipus de poesia és senzill i planer per facilitar la comunicació amb el lector. Aquesta poesia sorgeix pel context polític i social de la postguerra i per la necessitat de renovació estètica.

4. Poesia dels 70: en aquesta dècada, els escriptors més joves es fixen en Joan Brossa, que ix de la seua situació marginal. Aquesta generació té la voluntat de practicar la poesia sense cap altra finalitat que no siga fer literatura, i reivindica les opcions poètiques que condueixen a explotar les possibilitats del llenguatge. Al País Valencià fou significativa la publicació de Carn fresca, que presentava poetes que únicament tenien en comú el trencament amb la tradició anterior del realisme històric. Poetes d’aquesta generació són Josep Piera, al País Valencià, i Pere Gimferrer a Catalunya.

Vicent Andrés Estellés. Estudià Periodisme i treballà al diari Las Provincias. Allí inicià una amistat intel·lectual amb Joan Fuster.

És considerat un dels màxims renovadors de la nostra poesia contemporània pels temes que tracta, representatius de la postguerra.

De les estètiques poètiques d’aquesta època, simbolista, d’avantguarda i realista, Estellés es vincula a aquesta última. La seua obra és una crònica dels moments històrics que viu; és una poesia política, de denúncia social, com podem veure en Llibre de Meravelles, al qual pertany un dels seus poemes més representatius. El poeta fa una reflexió profunda sobre la mort, l’estat miserable de la postguerra, la queixa política o la monotonia de la vida quotidiana.

Els temes que tracta són temes universals, però Estellés els dóna un to lúdic i divertit, sempre en un marc constituït per objectes i comportaments quotidians del poble, de la seua gent, amb els esdeveniments que afecten el poeta cada dia, Horacianes. La reflexió existencial, l’efecte dolorós de la mort o les circumstàncies que marquen la condició humana apareix en L’Hotel París. Aquests temes són tractats des de diferents perspectives: denúncia social i compromís, sempre amb un to d’ironia.

Una altra de les grans aportacions d’Estellés al gènere poètic és l’ús del llenguatge, el qual es caracteritza per ser poc acadèmic i culte alhora. És un discurs poètic deliberadament oposat al de la poesia pura, perquè evita el pur joc verbal, el lirisme hermètic. És un llenguatge ple de recursos expressius propis del poble, perquè així arriba millor al lector. Ara bé, al mateix temps es troben moltes referències als clàssics llatins amb una intenció paròdica o irònica. Aquest procediment li permet operar amb un cert distanciament. Són molt abundants els topònims així com expressions i frases fetes valencianes: l’ús abundant de diminutius. A més, moltes voltes provoca la sorpresa en el lector amb mots antipoètics com “rot” i amb l’ús de comodins. Al costat de l’explotació col·loquial, la poesia estellesiana mostra també una elaboració estilística i retòrica ben visible en l’adjectivació, en les imatges metafòriques i en la utilització de les fórmules clàssiques, particularment l’ègloga i l’alexandrí.

Va ser un dels escriptors més importants de la postguerra i un dels poetes més destacats de la nostra literatura.

Dins de les línies estètiques de la poesia, podríem situar Salvador Espriu en la poesia simbolista, poesia existencialista i en la poesia realista. Ara bé, la seua producció realista és més extensa.

A la poesia simbolista pertany la seua primera obra en poesia Cementiri de Sinera (1946). És una elegia del món destruït per la guerra que el poeta identifica amb Sinera i on evoca els seus morts. Sinera és per a l’autor el símbol de la seua pàtria. Així, la poesia d’Espriu és essencialment simbòlica. De vegades els símbols són fàcils d’entendre, però d’altres són molt difícils perquè procedeixen de la vasta cultura de l’autor amb influències de la cultura jueva i egípcia. Imatges com la del “laberint” o la del “caminant contra el mur” expressen la seua visió d’un món absurd. En tots aquests llibres s’insisteix en l’angoixa i la solitud que envolten l’home i s’hi expressen les tensions del poeta amb el seu poble.

Amb La pell de brau, l’autor assoleix una poesia més referencial i directa. Aquest poemari s’inscriu en el realisme i és una reflexió moral sobre el drama d’Espanya, i fa una exhortació a la rebel·lia per tal d’aconseguir una convivència pacífica, respectuosa i lliure en l’Estat Espanyol.

En definitiva, l’obra poètica d’Espriu es caracteritza per ser una poesia de símbols, però sense donar massa importància a la musicalitat, com en la poesia pura; per la presència de la mitologia mediterrània, com en Cementiri de Sinera; per la reflexió sobre la mort i el més enllà amb molta ironia i, finalment, per la preocupació pel destí de Catalunya després de la guerra.