Temps i Criatures Mitològiques: Roma i Grècia

El Temps a l'Antiga Roma

Dia i hora: Els romans fixaven dies que, per motius religiosos, no era lícit sacrificar, iniciar empreses o tractar afers judicials: els dies nefasti. Els dies de festa eren nefasts i la resta de dies eren fasti. Els romans dividien el temps de llum en 12 hores. Mesuraven les hores amb rellotges de sol on solia haver-hi la transcripció tempus fugit. Les hores s'expressaven amb numerals ordinals (prima hora, secunda hora...). Fer nones deriva de la nona hora, la novena hora, que corresponia a les tres de la tarda.

Nit: La nit era dividida en quatre parts. Aquesta distribució es relaciona amb els torns de vigilància dels campaments romans. Matí: matutinus; Tarda: tardus; Vespre: vesper.

Expressions de Temps

• A posteriori (després dels fets)
• A priori (abans dels fets)
• Ad Kalendas graecas (per les calendes gregues, és a dir, mai)
• Ante meridiem (abans del migdia)
• Ipso facto (immediatament)
• O tempora! O mores! (Oh, temps! Oh, costums!)
• Post meridiem (després del migdia)
• Sine die (sense data)
• Suo tempore (al seu moment oportú)
• Tempus fugit irreparabile (el temps s'esmuny ràpidament sense poder fer-hi res)
• Carpe diem (aprofita el moment)
• Ubi sunt (On són?)

Éssers Prodigiosos de la Mitologia

Les llegendes de la mitologia tenen com a protagonistes déus i herois.

Les Harpies

Les harpies eren monstres amb cap de dona i cos d'ocell, amb ales i urpes potents. Eren responsables de la desaparició de tot allò que no es trobava. El seu nom significa "raptores". Es van identificar també amb ànimes dels morts que es dedicaven a raptar les dels vius o amb simples monstres que raptaven nens. El mite més conegut on apareixen és el de l'endeví cec Fineu, a qui les harpies robaven el menjar o l'hi embrutaven amb els seus excrements quan anava a menjar-se'l. Fineu va oferir hospitalitat als argonautes, que anaven cap a la Còlquida a la recerca del velló d'or, i els va prometre que els revelaria el seu futur si eliminaven les harpies. Així és com Fineu es va poder alliberar del seu turment.

Les Sirenes

Les sirenes eren dones amb forma d'ocell. Cantaven tan bé que tots els mariners, quan les sentien, s'hi apropaven encisats i, en escoltar el seu dolç cant, naufragaven estrepitosament; aleshores, elles els devoraven. Segons un oracle, quan un vaixell aconseguís passar davant de la seva illa sense naufragar, les sirenes s'ofegarien. Això va passar quan Ulisses, de tornada de la guerra de Troia cap a Ítaca, va poder esquivar-les. Segons explica Homer a l'Odissea, Ulisses va tapar les orelles dels seus mariners amb cera perquè no sentissin el cant, mentre ell es va fermar al pal del vaixell i va ordenar als seus companys que mai el deslliguessin. Seduït per la música, va demanar que el deslliguessin, però el van lligar més fort. Les sirenes es van llançar al mar i van morir ofegades.

L'Hidra de Lerna

L'hidra vivia en una cova a prop del llac de Lerna. Tenia cos de gos i nou caps de serp, dels quals només un era immortal. Cada vegada que li tallaven un cap, en creixien dos, de manera que el monstre era cada cop més lleig. En el segon dels dotze treballs, Hèrcules va haver de matar-la. Va ser un treball difícil, però el va ajudar el seu cosí Iolau, que cremava amb una torxa els colls del monstre un cop s'havien tallat els caps. Així, Hèrcules va poder tallar el cap immortal i el va enterrar sota una gran roca. Diu la llegenda que va mullar les seves fletxes amb la sang del monstre i van esdevenir verinoses.

La Quimera

La quimera era un monstre que treia foc per la boca, tenia la part posterior del cos de lleó, amb cua de serp, i un doble cap, de lleó i de cabra. Aquest monstre devastava la regió de Lícia, escopint foc i devorant tothom qui trobava al seu pas. El rei de Lícia va demanar a Bel·lerofont que matés la quimera i aquest, amb l'ajut de Pegàs, va llançar-se sobre el monstre des de dalt i el va matar amb unes fletxes de plom. Amb l'escalfor que desprenia la fera, el plom es va fondre i així va quedar calcinada.

Els Centaures

Els centaures eren una barreja d'home i cavall. Vivien a Tessàlia, menjaven carn i sembla que eren una mica primitius i rudes. De tots ells, el més famós és Quiró, que no s'ajustava a la descripció habitual dels centaures. Quiró era amable, savi i gens groller ni incult. Els seus coneixements eren extensos en el camp de les herbes medicinals i les seves propietats curatives. Quiró va ser tutor de molts dels grans herois mitològics: Jàson, Aquil·les i Eneas. Fins i tot Apol·lo li va confiar el seu fill Asclepi perquè l'eduqués.

Els Sàtirs

La mitologia ens parla dels sàtirs com uns homenots amb potes i unglots de cavall, orelles punxegudes i petites banyes al cap. Vivien als boscos i muntanyes i no es cansaven de perseguir nimfes. En el mite d'Orfeu i Eurídice, la nimfa intentava escapar de les intencions d'un sàtir quan una serp la va picar mortalment. Els sàtirs solien acompanyar el déu Dionís i participaven en totes les seves festes ballant i bevent. En una de les seves aventures amoroses, Pan (sàtir i déu de les pastures) perseguia la nimfa Siringa. Aquesta va arribar al riu i va demanar a les nimfes que la convertissin en un canyissar. Pan va tallar les canyes, en va lligar trossos de diferents mides i va fer la siringa o flauta de Pan, instrument amb el qual, des de llavors, va fer ballar nimfes i sàtirs.