Templet de San Pietro in Montorio, Santa Teresa de Jesús, San Carlo alle Quattro Fontane, Villa Capra

Templet de San Pietro in Montorio

Autor: Donato Bramante

Cronologia: 1502

Estil: Renaixentista (Cinquecento)

Localització: Roma

Descripció Formal

Els materials utilitzats són la pedra. A les columnes, Bramante fa servir marbre pel capitell i la base i granit pel fust de les mateixes.

L'autor combina en aquesta obra el sistema constructiu arquitravat (entaulament circular) i el voltat (cúpula).

Entaulament dòric, amb tríglifs i mètopes amb motius relacionats amb Sant Pere. Aquesta seria la part arquitravada.

CAPITELL: MARBRE. FUST: GRANIT. BASE: MARBRE

Planta

Planta circular de petites dimensions (9m comptant peristil. 4,5 només cos central) a l'estil dels Tholos greco-romans. En planta, el cos central o cella, el pensil, i el basament esglaonat (o estereobat o krepis) formen una successió de cercles concèntrics.

Els elements de suport

Són en el cos inferior els murs i les 8 pilastres d'ordre tosca, a més de les 16 columnes del mateix ordre que suporten l'entaulament dòric. Al segon cos els murs i les pilastres que sostenen la cúpula rematada per una falsa llanterna (és cega). Els elements suportats són a la primera planta (pis o cos) l'entaulament d'ordre dòric amb motius escultòrics a les mètopes que fan referència a Sant Pere (les claus, la tiara papal, el calze, la patena...).

Al segon pis la balustrada (barana), el tambor i la cúpula, que és l'element de coberta del tempietto. Es tracta d'una cúpula semiesfèrica i nervada, de 4,50 m de diàmetre, recoberta de làmines protectores metàl·liques i coronada per una llanterna cega. El tambor està decorat amb fornícules o ninxols que alternen amb capelletes rectangulars.

L’espai interior

Està format per una cel·la circular en la que els elements decoratius s'han reduït al mínim:

• 4 ninxols a dins dels quals apareix cadascun dels evangelistes amb l'animal que l'identifica als seus peus (Sant Lluc=bou, Sant Marc=lleó, Sant Joan=àguila i Sant Mateu=home/àngel), i sota d'ells 4 finestres i l'altar dedicat a Sant Pere.
• Pilastres d'ordre toscà
• A sobre les pilastres entaulament d'ordre dòric amb les mètopes Ilises.

És un espai poc il·luminat ja que la llum només entra per les estretes finestres laterals intercalades entre les pilastres, a la primera planta; i quatre finestres al tambor de la cúpula. Un accés exterior condueix a la cripta on es pot veure el punt que la tradició atribueix a l'indret on va ser aixecada la creu del martiri de S. Pere.

Santa Teresa de Jesús

Autor: Gian Lorenzo Bernini

Cronologia: 1645-1652 (Mitjans S.XVII)

Estil: Barroc

Ubicació: Roma (Capella Cornaro a l'església de Santa Victoria)

Descripció Formal

Grup escultòric en marbre. La tècnica escultòrica és la subtractiva (Talla) que consisteix en anar devastant un bloc de marbre fins a obtenir la figura desitjada utilitzant els estris adequats (cisell, trepant, escarpa, etc). El marbre presenta diferents tractaments, textures i qualitats tàctils. A l'àngel predomina la superfície polida de manera que la llum brilla o rellisca. En el cos de la santa i en el núvol predominen les superfícies anguloses i rugoses, creant clarobscur i més sensació d'inestabilitat i moviment.

Pel que fa al grup central de la composició, l'autor aconsegueix transmetre un fort dinamisme a través de l'encreuament de diagonals, formant una creu. Es pot observar la línia imaginària que va des del cap de l'àngel fins al peu de la santa, creant-se amb una altra generada pel cos recolzat de Santa Teresa.

Globalment resulta un grup obert (tendeix a sortir del centre de la composició) en el qual el moviment de la vestimenta contribueix a transmetre l'agitació del moment, accentuada, a més, per la sensació d'instabilitat provocada per la falta de suport dels personatges, suspesos a l'aire.

És una composició unifacial perquè el seu millor punt de vista és el frontal.

Les figures: Donat el tema, un èxtasi, i la intenció de comunicar l'estat anímic de la santa, l'expressió cobra a l'escultura una profunda importància.

Bernini aconsegueix transmetre els sentiments expressats per la santa. D'una banda, la cara, amb els ulls tancats i la boca entreoberta, unit a l'estat de desmai lànguid (defalliment) que ens revela la mà i el peu, estan inspirats directament en gestos de l'amor físic, carregant d'un fort erotisme l'escena.

S'intenta, d'aquesta manera, traduir a l'espectador les emocions de l'èxtasi (tan espirituals) a sensacions purament corporals, molt més fàcilment comprensibles per l'espectador.

Davant d'aquest estat de pèrdua/desmai/èxtasi/etc, la forta expressivitat dels draps/vestits flotants de la santa aconsegueixen comunicar la torbació i agitació del moment, fent desaparèixer sota d'ells el cos, com si la seva corporeïtat, en aquest moment cim/màxim, es desfés en un pur tremolor (Ohhhh!!!).

En canvi l'àngel, de mirada entremaliada, gestos suaus, i els seus draps de plecs fins, ofereixen el contrapunt de serenitat, que accentua, encara més, l'estat "excepcional" de la santa.

En aquesta obra Bernini plasma un dels ideals barrocs consistent en crear tota una escenografia per impactar d'una manera més directa al fidel. Així, l'autor, combina escultura, pintura, arquitectura i il·luminació amb l'objectiu de crear, més que una obra aïllada, un veritable ambient on submergir al fidel, com si es tractés d'un teatre.

San Carlo alle Quattro Fontane

Autor: Francesco Borromini

Cronologia: 1634-1667

Estil: Barroc

Localització: Roma

Context històric i cultural

El que teniu del barroc italià

Descripció Formal

El material utilitzat en la construcció de l'interior de l'església és el maó, el marbre i l'estuc. A l'exterior, Borromini utilitza la pedra. El sistema constructiu és 'arquitravat a la façana i el voltat a l'interior de l'església. La planta és central de forma ovalada/el·líptica amb els extrems comprimits; combinant espais sinuosos concaus i convexos.

Elements de suport

A la façana són els murs els elements de suport, ja que les 8 columnes d'ordre gegant, monolítiques i de capitell corinti, tenen una funció més aviat decorativa. A l'interior també són els murs els que realitzen la funció sustentant, ajudats per 16 columnes adossades d'ordre gegant situades al voltant de la cúpula.

Element suportat

Principalment la gran cúpula oval (el·líptica) sobre petxines que hi ha al bell mig de l'església. Aquesta cúpula està decorada amb cassetons de formes geomètriques, com l'hexàgon, l'octògon o la creu. A més aquestes formes es van fent petites a mida que ens apropem al lanternó (llanterna), reforçant la sensació de profunditat i el sentit ascensional de la cúpula. Un altre element suportat és el gran entaulament llis que rodeja tot el perímetre de la nau central amb una cornisa molt pronunciada, conferint d'aquesta manera més importància al ritme sinuós de l'interior.

Espai exterior

La façana no es va construir fins el 1665 (i la decoració escultòrica no va enllestir-se fins el 1682!!). La façana s'estructura en dos pisos separats per un entaulament dominat per l'ondulació que formen les parts concaves combinades amb les convexes, proporcionant gran dinamisme i instabilitat al conjunt de la façana (també es pot dir frontis).

Cadascun d'aquests dos pisos es divideix en tres carrers (parts verticals) emmarcats per columnes d'ordre gegant (sobrepassen l'entaulament) que atorguen un sentit ascensional molt fort a tot el frontis, i columnes més petites que tant en el pis de baix com en el segon pis es troben al registre inferior: a la 1ª planta: emmarquen les finestres ovalades. Al 2n pis: emmarquen els nínxols. Al pis inferior al nínxol central apareix San Carlo Borromeu (ep, NO Borromini), a qui està consagrada l'església, flanquejat pels dos fundadors de l'ordre (Trinitaris descalços). Al segon pis o pis superior sobresurt un templet o edicle i un medalló sostingut per dos àngels que trenca l'entaulament.

A l'interior

Borromini aconsegueix crear un espai que reprodueix el ritme ondulant de la façana gràcies a la planta el·líptica. Aquí tornem a trobar, com a l'exterior, un espai comprimit on les columnes d'ordre gegant i la multiplicació de nínxols creen un espai asfixiant de gran bellesa.

Villa Capra

Estil, significat i funció

Estil: Classicisme i Renaixement tardà (s'accepta Manierisme).

Significat: Retorn al concepte de les vil·les romanes, al gaudi i a les feines agrícoles.

Manifestació del poder econòmic, social, polític i cultural del seu propietari el clergue Marios Capra Gabrielis, el nom del qual consta inscrit als frisos dels quatre portics.

Funcions

Funció residencial: Lloc de repòs i gaudi intel·lectual. Segona residència del seu propietari, al costat de les seves propietats rurals. Està situada en un turó dominant el territori, per tant el senyor podia controlar les seves possessions i l'activitat agrícola, atès que, a la manera dels antics propietaris romans, els membres de l'aristocràcia vèneta eren posseïdors de camps i vinyes que administrats per ells mateixos, els proporcionaven considerables beneficis. La vil·la rural també es va posar de moda per fugir de la calor de l'estiu i de les epidèmies associades a l'augment de població a les ciutats.

Funció propagandística: La vil·la era sinònim de poder aristocràtic i econòmic.

Funció simbòlica: per mitjà de la fusió dels espais quadrats de la planta (la Terra) i la cúpula interior (el Cel) intenta fer palesa, a més, la religiositat d'Almerico.

L'últim propietari de la Villa Capra fou Mario Valmarana, arquitecte expert en les obres de Palladio. Al 1994 la vil·la es va incloure, juntament amb altres edificis de Vicenza, "ciutat de Palladio", en el conjunt de Patrimonis de la humanitat de la UNESCO.