Temes i tòpics de la natura en la literatura

TEMES I TÒPICS (IV): LA NATURA

LOCUS AMOENUS, «lloc agradable». Paisatge bell i harmoniós, en què mai no falten un prat i una font o un rierol, i on bufa una brisa refrescant que difon el perfum de les flors. El poeta grec Teòcrit (c. 300 aC-250 aC) fou el primer a descriure aquest paisatge idíl·lic, que després Virgili convertia en model. A la literatura medieval abunda aquest tipus de descripció, a vegades per caracteritzar el Paradís. També és molt present el Renaixement. L’ARCÀDIA representa una regió paradisíaca en què la vida transcorre feliçment. Motiu molt vinculat al tòpic anterior. A les Bucòliques de Virgili, l’Arcàdia és un lloc idíl·lic on uns pastors idealitzats viuen els seus amors. Aquest motiu inspira la tradició de la poesia pastoral o bucolica. BEATUS ILLE, «feliç aquell» que viu en contacte amb la natura, lluny dels neguits que provoquen els negocis i les guerres. L’expressió obre l’epode 2, 1 d’Horaci, i esdevingué un dels tòpics més característics de la literatura renaixentista; constitueix el tema, per exemple, del poema «Vida retirada», de fra Luis de León (1527-1591). Té relació amb el motiu contemptus mundi, «menyspreu del món o de la vida mundana, tema del llarg poema De contemptu mundi, del monjo francès Bernat de Cluny (segle XII). El BON SALVATGE, motiu que l’ésser humà es considera bo per naturalesa; aquesta bondat es corromp quan abandona el contacte amb la natura i passa a formar part de la civilització. El debat sobre si l’home és bo o dolent per naturalesa ja l’iniciaren els humanistes, però guanyà importància durant la Il·lustració, quan els descobriments geogràfics possibilitaren el contacte amb la civilització. La creació del motiu s’atribueix al pensador francès Jean-Jacques Rousseau (1712-1778).

LLEGIR POESIA: DIFICULTATS? ESTRETÈGIES!

El lector de poesia... Parla d’unes coses que només ell sembla conèixer. Aparentment no passa res. Les paraules sonen amb una cadència regular. Aquest algú s’expressa com si pensés en veu alta. Escolta la veu d’algú que no es presenta. Dificultats A. Incapacitat d’exposar el sentit del poema en termes ordinaris i intel·ligibles. B. No hi reconeixem la presència d’una determinada forma o del ritme mateix. C. Les imatges ens fan interpretar-lo malament. Projeccions D. Influència d’algún record que té a veure amb el text. E. Reaccions convencionals o estereotipades (“stock responses”). F. Massa identificació que comporta un excés de sentimentalisme en la valoració. G. Inhibició absoluta davant el poema (“hardness of heart”). Prejudicis H. Adhesions doctrinals (“views and beliefs -true or false- about the world” versus “the reader’s conviction”). I. Pressuposicions tècniques (“We have to try to avoid judging pianists by their hair”). J. Idees preconcebudes sobre la poesia (“prior demands made upon poetry as a result of theories conscious or unconscious about its nature and value”). Estratègies En l’intent de comprendre un poema cal esgotar totes les vies possibles. Preguntes útils: - Per què no entenem el poema encara després d’unes quantes lectures? - Se’ns ha escapat potser alguna referència cultural que desconeixem? - El poema és tot ell una construcció simbòlica sobre un referent misteriós - Està realment pensat per a ser comprès racionalment i no per pura associació d’idees, com els textos dels superrealisme? Actitud - L’actitud que millor escau a un lector de poesia és la d’una pacient bona voluntat. - Hauríem d’atorgar al poema una veritable “presumpció de sentit”. - La missió del lector de poesia és d’esbrinar, no tant què diu el poema, com què pot haver aconsellat el poeta de dir-ho com ho diu: el perquè, en una paraula de la forma escollida. - Cal acostar-se al poema amb atenció i tacte, exactament com ho faríem amb un desconegut que ens han acabat de presentar. - Segons Robert Scholes (Elements of Poetry, 1969), llegir un poema el primer cop és com entaular una relació amb una persona.