Tectònica de Plaques: Proves, Límits Divergents i Convergents

Proves de la Deriva Continental

• Proves geogràfiques: continents units.
• Proves paleontològiques: fan referència als fòssils.
• Proves geològiques: Roques magnètiques de la mateixa època en diferents continents indiquen dos pols magnètics, però en agrupar els continents, l'orientació de les roques magnètiques correspon al mateix pol magnètic.
• Proves paleoclimàtiques: Acció d'erosió per glaceres en diferents continents, que actualment tenen un clima càlid.

Límits Divergents de Plaques Tectòniques

Les plaques se separen. Allà on se separen, puja material de l'astenosfera que, en refredar-se, forma noves roques que s'afegeixen als marges de les plaques. Això passa perquè als límits divergents existeix un moviment de convecció ascendent que es continua en moviments amb sentits oposats que contribueixen a separar les plaques. Aquests límits solen trobar-se sota els oceans, perquè en separar-se les plaques es formen zones baixes que s'omplen d'aigua. El més conegut és el que passa pel mig de l'oceà Atlàntic, que cada any és uns 2,5 cm més ample.

Conseqüències dels Límits Divergents:

• Volcans i terratrèmols submarins.
• Expansió dels fons oceànics (fins i tot el seu naixement) i la separació dels continents adjacents.
• A la zona activa per on surt el material de l'astenosfera es forma una serralada que s'anomena dorsal oceànica.
• Formació de les roques de la part superior de la litosfera oceànica.

En zones continentals també existeixen límits divergents, que originen una fractura en la litosfera, denominada rift. Els centres d'expansió dintre del continent bomben l'escorça i produeixen falles i processos volcànics que, amb el transcurs del temps, divideixen la massa continental en dos fragments. Aquesta situació es dóna a la zona d'Àfrica oriental coneguda com a Great Rift Valley.

Límits Convergents de Plaques Tectòniques

Dues plaques s'ajunten, xoquen. Les conseqüències d'aquest xoc són fàcils de deduir: les plaques poden "arrugar-se" (col·lisió) i fins i tot "ficar-se" una sota l'altra (subducció). Que passi una cosa o una altra depèn del tipus de plaques que xoquen, però en ambdós casos es produeixen terratrèmols que poden ser molt intensos.

Xoc entre Placa Oceànica i Continental

La placa oceànica és més densa que la continental i, per tant, tendirà a enfonsar-se cap a l'astenosfera. La zona on la placa oceànica "es fica" sota la placa continental es diu zona de subducció, i aquí té lloc una intensa activitat. La placa oceànica subdueix per sota de la continental, originant-se una profunda fossa oceànica paral·lela a la costa. Els materials sedimentaris de la zona es pleguen i fracturen, i donaran lloc a l'aparició de noves cadenes muntanyoses, com és el cas dels Andes. El moviment d'avanç d'una placa sobre l'altra produeix un gran fregament que fon les roques. Les roques foses ascendeixen i formen volcans en superfície, i també s'originen terratrèmols.

Xoc entre Dues Plaques Oceàniques

Si hi ha una convergència entre dues vores oceàniques de placa, s'origina una zona de subducció que és la responsable de l'aparició d'una fossa abissal i de la formació d'arcs d'illes volcàniques paral·leles a la fossa.

Xoc entre Dues Plaques Continentals

Si la convergència entre plaques apropa dues vores continentals, es produeix una col·lisió on no hi ha una destrucció de la litosfera, sinó deformacions intenses.