Tectònica de Plaques: Límits, Cicle de Wilson i Proves

Tectònica de Plaques: Límits i Processos

Límits Neutres o Transformants

Els límits neutres són límits on dues plaques interaccionen desplaçant-se horitzontalment en sentit oposat. També es coneixen com a falles transformants, límits passius o conservatius, perquè no es forma ni es destrueix la litosfera oceànica.

Falles Transformants

Les falles transformants són zones de fracturació molt nombroses que tallen perpendicularment les dorsals de 50 a 100 km i en desplacen l'eix. Originen una gran activitat sísmica degut a la fracturació de les roques.

Origen de les Falles Transformants

L'origen de les falles transformants no és gaire clar. Alguns creuen que són fractures heretades de l'antic continent on es va obrir l'oceà, i altres diuen que la seva gènesi està relacionada amb el moviment que descriuen les plaques que divergeixen a ambdós costats de l'eix de la dorsal oceànica.

Límits Convergents

Els límits convergents són àrees on es produeix l'enfrontament de dues plaques que s'aproximen o s'empenyen. Les elevades pressions i temperatures a què s'arriba en aquests límits són responsables de diversos fenòmens geològics com terratrèmols o volcans. A més, s'hi destrueix la litosfera oceànica, per la qual cosa també es coneixen com a límits destructius.

Tipus de Límits Convergents

• Oceà-Oceà: Una placa oceànica s'enfonsa davall d'una altra en un procés de subducció. La placa activa s'introdueix davall la placa passiva seguint un pla d'inclinació variable denominat pla de Benioff. En la placa passiva es desenvolupa un arc insular. Les fosses oceàniques més profundes es localitzen en la part convexa dels arcs insulars.
• Oceà-Continent: Mitjançant subducció, una placa oceànica s'enfonsa davall d'una altra de continental, i forma un triangle menor que la convergència oceà-oceà. En la placa passiva, les fortes pressions originen una serralada marginal. Sobre el punt d'inflexió de la placa activa que subdueix, s'estenen fosses oceàniques que recorren tot el límit convergent.
• Continent-Continent: Es produeix quan una placa mixta s'enfronta amb el límit continental d'una altra. Quan finalitza el procés de subducció, col·lideixen els dos blocs continentals. Un d'ells cavalca sobre l'altre en un mecanisme invers a la subducció: l'obducció. Les elevades pressions que es generen en aquests límits formen una serralada intracontinental.

Cicle de Wilson

El cicle de Wilson descriu l'obertura i tancament cíclic de les conques oceàniques:

• Fragmentació continental: Els materials calents del mantell fracturen la litosfera continental i faciliten la sortida del magma. Els blocs de la litosfera es desplacen a favor de les fractures i s'inicia la formació d'una vall de rift intracontinental.
• Golf oceànic estret: L'expansió d'un fons oceànic forma una mar estreta. El Mar Roig es troba en aquesta fase.
• Conca oceànica amb marges continentals estables: El creixement del fons oceànic permet el desenvolupament d'una conca oceànica madura, com l'Oceà Atlàntic o l'Índic, limitada per marges continentals estables. En el fons d'aquesta conca té lloc un important dipòsit de sediments.
• Conca oceànica que es redueix: Els marges continentals estables es converteixen en actius quan la litosfera oceànica comença a enfonsar-se per subducció.
• Conca oceànica estreta: La reducció de l'oceà és molt patent. En els marges continentals actius es formen serralades marginals.
• Tancament de la conca oceànica: La litosfera oceànica s'enfonsa totalment per subducció i l'oceà es tanca. Els continents col·lideixen i, mitjançant obducció, s'origina una serralada intracontinental.

La Convecció del Mantell

Actualment s'ha demostrat que la convecció és molt complexa i que no segueix les cèl·lules clàssiques del flux. S'admet que la fusió de roques que hi ha davall de les dorsals es deu a la descompressió que sofreixen en divergir les dues plaques que se separen a ambdós costats del rift o de l'eix.

L'Enfonsament de les Plaques

En la litosfera també es produeixen moviments verticals, és a dir, processos d'aixecament i enfonsament en determinades zones. L'enfonsament actiu d'una placa que subdueix fa que les roques de la qual són més denses pel fet de trobar-se a temperatures més baixes que les que es troben a prop de la dorsal.

Els Magmes de les Dorsals

Al principi, els científics pensaven que els magmes que sortien per les dorsals produïen una empenta activa que contribuïa al desplaçament de les plaques que se separen a ambdós costats de l'eix. Amb el temps, es va poder comprovar que els magmes d'aquestes zones s'originen per la descompressió que es produeix en el mantell superior com a conseqüència de la separació de les plaques que divergeixen.

Proves de la Tectònica de Plaques

Diverses proves corroboren els arguments de la teoria de la tectònica de plaques:

Proves Paleontològiques

Molts científics, entre ells Wegener, han aportat diverses proves paleontològiques. Algunes es basen en la presència de certs tipus d'organismes en continents tan allunyats entre si com Amèrica del Sud i Àfrica.

Proves Geodèsiques

Utilitzen tecnologies molt avançades que es basen en l'emissió de raigs làser o en la recepció, amb potents radiotelescopis, d'ones de ràdio procedents d'objectes llunyans de l'espai.

Proves Geogràfiques

Es basen en la coincidència de la línia de costes d'alguns continents, fet que fonamenta la idea que els continents actuals varen estar units al passat. El cas d'Amèrica del Sud i Àfrica és molt evident.

Proves Basades en els Focus Sísmics

Sismes superficials, intermedis i profunds.

Proves Oceàniques

Es basen en aspectes relacionats amb l'expansió del fons oceànic. Confirmen l'origen de la litosfera oceànica a partir dels magmes basàltics procedents del mantell i expliquen l'evolució dels oceans en el temps.

Proves Paleoclimàtiques

Es basen en els climes del passat. Wegener aporta algunes proves per demostrar la mobilitat dels continents, aquestes proves són igualment vàlides per a la teoria de la tectònica de plaques.