Tècniques Radiogràfiques Odontològiques: Guia Completa

Tècniques Radiogràfiques Odontològiques

Una tècnica radiogràfica odontològica és el conjunt de processos que es realitzen per obtenir un tipus de radiografia determinada d’una zona específica de la cavitat oral.

Classificació de les Tècniques Radiogràfiques

• Tècniques radiogràfiques intraorals: La placa radiogràfica o el receptor de RX se situa dins la boca del pacient.
• Tècniques radiogràfiques extraorals: La placa radiogràfica o el receptor se situa fora de la boca del pacient.
• Tècniques radiogràfiques especials

Tècniques Intraorals

Radiografia Periapical

Els receptors dels RX (pel·lícula o sensors) són de mida petita. La placa o sensor es col·loca a la cara lingual o palatina d’una dent o un grup dentari.

Objectiu: examinar la peça o les peces completament (de la corona a l’àpex) i els seus teixits de suport (os alveolar). Es veu tota la dent des de la corona fins l’àpex, l’os alveolar, i només 1-3 dents d’una sola arcada.

S’utilitza per diagnosticar: Càries radicular, malalties periapicals (granuloma, abscés, quist…), malalties periodontals (periodontitis, periimplantitis).

Per fer les radiografies periapicals es poden utilitzar dues tècniques diferents segons l’angle de col·locació del receptor de RX:

Tècnica de la Bisectriu

Es col·loca la placa formant un angle amb la dent de forma que el feix de raigs passi per la bisectriu d’aquest angle. La imatge conserva les dimensions originals, però no les proporcions dels seus components. És la tècnica més usada per la seva facilitat, encara que incompleix alguns dels criteris per obtenir una radiografia ideal.

Procediment:

1. Col·locar al pacient en posició còmoda.
2. Col·locar el cap del pacient en la postura adequada: per a radiografies de dents superiors, la línia formada entre el tragus auricular i l’ala del nas ha de ser paral·lela al terra. Per a dents inferiors, la línia formada entre el tragus auricular i la comissura labial ha de ser paral·lela al terra.
3. Col·locar el receptor a la cara lingual /palatina de la dent o grup de dents.
4. El pacient ha de subjectar el receptor amb els seus dits: el polze pel maxil·lar superior, l’índex pel mandibular, sempre de la mà contrària al costat que es vol fer la radiografia.
5. Col·locar el tub. El feix ha de ser perpendicular a la bisectriu formada entre l’eix longitudinal de la dent i l’eix de la placa.

Tècnica del Paral·lelisme

El receptor no està subjectat pel pacient: la placa es col·loca en un dispositiu paral·lel a la dent. El feix de raigs passa perpendicular a l’eix de la dent. Hi ha una millor reproducció de la zona apical que amb la tècnica de la bisectriu i menys distorsió de la imatge.

Procediment:

1. Col·locar al pacient en posició còmoda.
2. Col·locar el receptor a sobre del dispositiu i introduir-lo dins la boca del pacient (cara lingual o palatina de la dent).
3. Subjectar el dispositiu al con de l’aparell de RX.

Radiografia Periapical en Periodòncia: En el camp de la periodòncia, on es vol fer una anàlisi exhaustiva del teixit periodontal, és habitual usar una sèrie periapical completa. Aquesta tècnica consisteix a fer radiografies periapicals de tots els grups dentaris de la boca d’un pacient i col·locar-les de manera ordenada. Poden ser de 5-9 radiografies periapical per arcada.

Radiografia Interproximal o d’Aleta de Mossegada

Es veuen les corones d’algunes dents antagonistes (superiors i inferiors). No es veu l’àpex ni el teixit periapical. La placa té una “aleta” que ha de ser mossegada pel pacient.

S’utilitza per diagnosticar: Càries interproximals, cervicals, oclusals.

Procediment:

1. Col·locar al pacient en posició còmoda.
2. Col·locar el receptor a la cara lingual i palatina de les corones de dos grups de peces antagonistes.
3. Alinear el receptor al posicionador de l’aparell de RX: el feix de RX ha de passar perpendicular al centre del receptor entre les dues arcades.

Radiografia Oclusal

Veiem millor el pla oclusal de tota una arcada (superior o inferior). No veiem l’àpex de les dents. La placa és més gran i es col·loca a la superfície oclusal de les dents.

S’utilitza per diagnosticar: Fractures, cossos estranys, tumoracions.

Procediment:

1. Col·locar al pacient en posició còmoda.
2. Col·locar el cap del pacient en la postura adequada, segons si la tècnica és maxil·lar o mandibular.
3. Col·locar el receptor entre les dues arcades amb la seva superfície blanca en direcció cranial (oclusal maxil·lar) o en direcció caudal (oclusal mandibular).
4. Col·locar el con de Rx en la posició adequada segons si la tècnica és maxil·lar o mandibular.

Tècniques Extraorals

El receptor se situa fora de la cavitat oral. Són difícils de realitzar i interpretar perquè les estructures cranials es troben superposades. S’usen pel·lícules més grans i pantalles amplificadores. Cobreixen grans àrees del crani. S’han de realitzar en una habitació especial (protegida amb plom) perquè la dosi de RX és més elevada.

Diferències amb l’aparell d’intraoral: No presenta braç articulat. Hi ha un suport específic per col·locar la placa inclòs dins de la estructura (columna).

Cefalòstat

És un dispositiu per mantenir el cap en una posició fixa i estable als tres plans de l’espai. També pot haver una superfície per recolzar la barbeta i un punt interincisiu.

Teleradiografia o Radiologia Cefalomètrica

És una tècnica radiogràfica extraoral que permet obtenir una imatge del crani i les estructures òssies de la cara. Es caracteritza per ser presa a certa distància del pacient (“tele” significa “lluny” o “a distància”).

L'objectiu de la teleradiografia és estudiar:

• La relació del maxil·lar superior respecte a la mandíbula.
• La posició de les dents superiors respecte al maxil·lar superior i la posició de les dents inferiors respecte a la mandíbula.
• La relació de l'os maxil·lar i del os mandibular respecte a la resta del crani.
• L’espai nasofaringi.
• Valorar l’estètica del perfil facial del pacient.
• El creixement facial.

Telerradiografia Lateral

Permet obtenir una visió lateral del crani. S’utilitza en ortodòncia per al diagnòstic i per valorar el pla de tractament.

Telerradiografia Frontal

Permet obtenir una imatge frontal del cap. S’utilitza per a l’estudi de: asimetries facials, desviacions de la línia mitjana, observació dels sinus.

Tècniques Especials

Ortopantomografia

També s’anomena radiografia panoràmica. És una tècnica molt utilitzada perquè permet visualitzar moltes estructures. Mostra en una sola imatge bidimensional una superfície corba formada per: els ossos maxil·lars, la cavitat oral, les peces dentals, les fosses nasals, els sinus maxil·lars i les articulacions temporomandibulars. Permet veure de forma molt nítida les peces dentals, els ossos maxil·lars i les articulacions temporomandibulars. La resta d’estructures que es troben davant o darrere apareixen distorsionades.

Sialografia

És un estudi radiològic amb contrast de les glàndules salivals majors. S'utilitza un contrast iodat (radioopac) que s'introdueix amb una cànula. Quan el contrast s'ha distribuït per l'interior dels conductes salivals, es realitzen les radiografies en dues projeccions (front i perfil). Permet veure les estructures internes de les glàndules. L'estudi permet diagnosticar alteracions de l'estructura de la glàndula produïdes per: quists, estenosi, fístules, inflamació, infeccions, cossos estranys, traumatismes i neoplàsies.

Radiografia en 3D (TAC Dental / CBCT)

També s’anomena TAC dental o Tomografia Computeritzada de Feix Cònic (Cone Beam Computed Tomography o CBCT). Es tracta d'una tecnologia radiològica semblant al TAC: utilitzant Raigs X pot obtenir imatges tridimensionals d'alta resolució.

Diferències amb el TAC: Dosi de radiació inferior que el TAC. Alta qualitat d'imatge però no assoleix la resolució del TAC.

TAC (Tomografia Axial Computaritzada)

És una tècnica que utilitza raigs X per obtenir imatges tridimensionals (3D) de les dents, maxil·lars i estructures circumdants. A diferència de les radiografies tradicionals que ofereixen imatges bidimensionals, el TAC permet una visualització detallada en múltiples angles i seccions (talls axials, coronals i sagitals).

Principals avantatges del TAC:

• Alta qualitat d'imatge: aconsegueix en un 99% de certesa en el diagnòstic. Per exemple, pot detectar: desgasts en peces dentals, bruxisme, mala oclusió, quists, infeccions, pèrdua òssia, absències, retraccions, la densitat òssia, la qualitat de l'os, els vasos sanguinis i nervis…
• Permet l'obtenció d'imatges isotròpiques (equivalents als tres eixos espacials): les imatges radiològiques estan lliures de distorsions.

El TAC i la radiologia 3D s'utilitzen per:

• Diagnòstic precís: permet detectar patologies orals que no són visibles en radiografies convencionals.
• Implantologia: planificació i ubicació exacta dels implants dentals.
• Cirurgia maxil·lofacial: avaluació preoperatòria d'extraccions complexes (3es molars) o malformacions.
• Endodòncia: determina l'anatomia dels conductes radiculars i detecta lesions abans de realitzar l'endodòncia.
• Ortodòncia: Estudi detallat de les estructures òssies per planificar tractaments.