Tècniques de modificació de conducta en Odontopediatría

La atenció odontològica en el nen representa una gran dificultat degut al seu comportament. Gràcies a les tècniques de modificació de conducta podem facilitar el maneig d’aquests pacients.

Dir-mostrar-fer: es porta a terme de la següent manera: a) dir i explicar al nen el que se li farà per reduir la ansietat i la por ;b) mostrar al nen com se li farà la tècnica i c) fer, realitzar la tècnica tal i com se li ha descrit i demostrat al nen.

La selecció de paraules és molt important, i no hem d’utilitzar termes tècnics: utilitzem paraules que el nen pugui entendre.

➢ Reforç: el reforç positiu augmenta la freqüència i persistència de les conductes desitjades. Es pot aplicar de forma social, modulant la veu, la expressió facial, lloances verbals i/o demostració física d’afecte per part dels membres de l’equip dental; o de manera simbòlica, amb premis materials. El reforç negatiu s’aplica amb el càstig, amb la sanció o amb la extinció, ignorant una conducta inapropiada. No s’aconsella aquesta última conducta, degut que pot generar trauma i crear conductes no desitjades per inducció emocional.

➢ Desensibilització: La finalitat és donar al nen noves i agradables percepcions per relacionar-les amb la situació que provoca ansietat. El pacient aprèn a substituir una conducta inapropiada amb ansietat per una més apropiada mitjançant la relaxació. La distracció és un dels mètodes que s’utilitzen per desensibilitzar. Un exemple és la música. Per incorporar els principis de la tècnica de desensibilització, s’ha d’establir una escala de dificultat i ansietat dels diversos procediments a realitzar i introduir-los paulatinament. Una seqüència lògica seria: primera visita/ profilaxis / aplicació fluor / tractaments conservadors / tractaments quirúrgics.

➢ Imitació: El nen aprèn observant com altres reben un tractament. El procés bàsic consisteix en la observació d’un o més nens que demostren una conducta apropiada en una situació particular. La tècnica per imitació pot utilitzar dos tipus de models: vius i simbòlics. Els models simbòlics es poden presentar a través del visionat de pel·lícules.

L’adolescència correspon al període de l’ésser humà on succeeixen unes modificacions biològiques i psicosocials. És un procés de desenvolupament, on es pot donar fases de desequilibri i inestabilitat. Es poden observar oscil·lacions de comportament. Les conductes varien ràpidament des d’una demostració d’alegria i autoacceptació podent passar a estats de retraïment o fins a la depressió.

La principal eina és el diàleg. El professional s’ha de comportar d’una forma simple i honesta, sense demostrar mai autoritarisme o excés de professionalisme. No s’ha d’intimidar al pacient, ja que l’autoestima de l’adolescent és fràgil. S’ha d’avaluar el nivell de desenvolupament psicosocial, ja que moltes vegades no correspon amb el desenvolupament físic ni cognitiu. Parlar a l’adolescent com si fos un nen o un adult pot interferir en la comunicació o pot fer perdre la confiança. Factors com mostrar desinterès, fer un ús excessiu de termes tècnics, no mostrar empatia o la monopolització del diàleg porta a la insatisfacció del pacient. El professional no hauria d’analitzar les manifestacions de l’adolescència amb irritació i prejudicis, ni tampoc assumir una postura hostil ni plena de censures.

Els pares han d’estar inclosos. Però, el professional ha de saber que el destinatari central de la consulta és l’adolescent i els seus pares són figures coadjuvants. Si l’adolescent ve acompanyat amb els seus pares, aquests haurien d’estar presents en un primer moment, per poder escoltar-los activament i observar la relació fill-pares. Quan la presència ja no sigui necessària, l’odontòleg pot suggerir als pares que esperin a la sala d’espera. És important saber els hàbits del pacient i les seves expectatives amb relació al tractament. Totes les informacions relacionades amb l’estat de salut, tractament i pronòstic han de ser transmeses al jove de forma realista i actualitzada. L’adolescent està en condicions de ser sempre consultat amb relació al tractament, respectant el principi bioètic de l’autonomia. Però s’ha d’explicar i resoldre tots els dubtes amb els pares o responsables del pacient, ja que és imprescindible que firmin el consentiment informat i la història clínica.

Aquest grup poblacional té un interès significatiu degut a la creixent població major de 60 anys. Així, ha augmentat la demanda dels serveis de salut, mèdics i odontològics d’aquesta població en particular.

Hi ha estereotips o raonaments erronis que expliquen l’abandonament de molts ancians a visitar al dentista:

• Acceptació popular de que la degeneració dental és inevitable i irreversible conseqüència de l’envelliment.

• Els problemes dentals són percebuts menys importants que altres.

• Creença que les pròtesis són el millor substitut de la dentició. Inclús molts ancians sol·liciten l’extracció de les dents (sanes i valuoses) que estan presents a boca.

Als pacients majors de 65 anys els podem dividir en dos grans grups:

1) Pacients autònoms, amb estat de salut variable, i que poden acudir i desplaçar-se a la clínica dental.

2) Pacients geriàtrics, invàlids, amb diversos graus d’incapacitat psíquica i/o física.

El professional ha d’utilitzar un llenguatge clar, senzill, breu i no sotmès a paternalisme ni tecnicismes. Es plantejaran intervencions de curta durada i és molt important que es realitzi una interconnexió amb el metge de família per conèixer la problemàtica mèdica subjacent a la dental que pateix el pacient, juntament amb els tractaments farmacològics. Totes les recomanacions seran escrites i amb caràcters molt be llegibles. Quan donem informació sobre raspallat dental, neteja i conservació de pròtesi i higiene de la cavitat oral, hem d’involucrar progressivament a cada ancià amb el seu manteniment.