Teatre Romà: De la Comèdia Palliata a la Pantomima
Enviado por Chuletator online y clasificado en Latín
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 7,44 KB
Terenci va composar comèdia palliata, a l’estil de la comèdia nova de Meandre (Atenes, 342-292 aC). Aquest cultivava la palliata com a «mirall de la vida», com a reflex de la vida real, quotidiana i burgesa (caràcters, sentiments, situacions i ambients).
Adelphoe -- Segons es desprèn de la didascalia, va ser representada amb motiu dels jocs fúnebres organitzats en honor d’Emili Paulo, el 160 aC. Es basa en l’obra homònima de Meandre i en una escena de Synapothnéskontes (Els que moren plegats) de Dífil. Terenci fa servir pròlegs apologètics, més que no expositius, on generalment enalteix la seva obra per defensar-la de les acusacions i atacs dels seus rivals literaris. Els pròlegs de Terenci, plens de figures retòriques, contrasten amb el llenguatge que fa servir a la resta de l’obra, que respira naturalitat i mesura. En seguir els models grecs, per primera vegada, un autor llatí utilitzava els pròlegs per dissipar sospites i aconseguir l’atenció.
Pel que fa a l’acció, en imitar Meandre, Terenci fa gala d’una subtil psicologia i urbanitat, decòrum i finesa. Fan un retrat de la vida burgesa de la civilització d’Atenes i, a més, la retraten filtrada i depurada a través de la simpatia i l’admiració. Es centra en la humanitas, en els problemes humans: una aventura amorosa, personatge protàtic per introduir el públic en l’acció. LLENGUATGE: Mediocritas i Gracilitas (mesura i finesa): precís i translúcid; moderat, elegant, natural i ple de gràcia.
Personatges de Plaute: Aulularia, Amphitruo, Bacchides
Livi Andrònic (270-200 aC): Grec que va ser fet presoner a Tarent i va arribar a Roma com a esclau. Se li concedí la llibertat i es va dedicar a fer d’educador. -- Introductor de la tragèdia i comèdia gregues a Roma. -- Coneixem 9 títols de les seves tragèdies (sobretot del cicle Troià) i 3 comèdies.
Esperit nacionalista: Horaci (Art poètica) = Aristòtil. Quintilià (Institució oratòria) hi afegeix la didàctica. Roma afegeix, a més de la prosa, la sàtira: subgènere poètic creat per Lucili amb to de crítica punyent. Epistolografia: subgènere de la prosa creat per Ciceró que consisteix en cartes amb contingut literari.
Vers: èpica, lírica, drama (Aristòtil + Horaci), sàtira (Roma). Prosa: didàctica (oratòria, historiografia, filosofia) (Quintilià), epistolografia (gènere romà).
IMITACIÓ (imitatio) I INNOVACIÓ (contaminatio), PATRIOTISME
La literatura es concep com a instrument de formació → Didactisme basat en el record constant del mos maiorum (costums dels avantpassats) com a model. Patriotisme → utilitat per a l’Estat. /// Excepte els poetae novi (Catul), El Decorum (el guarniment decent) és fonamental però ha de tenir gravitas (gravetat = seriositat) → literatura puritana.
Conflicte entre el llibertinatge i la serietat, la literatura romana és puritana.
A Roma, la influència de la retòrica és més generalitzada que a Grècia. → les obres s’estructuren com un discurs, amb efectisme → preocupació per polir les obres. → primer es pensa en el gènere i després en el tema.
Períodes de la Literatura Romana:
- Preclàssica: (III-I aC), configuren gèneres i sobresurt el teatre.
- Clàssica: (I aC - I dC), finals república, inicis imperi. Esplendor literatura i món romà en general. Èpica (Virgili), lírica (Ovidi), historiografia (Cèsar), oratòria (Ciceró).
- Postclàssica: (I-III dC), Època postaugustal, retrocés en els gèneres clàssics. Auge de la literatura més privada i personal.
- Tardana (III-IV dC) Època del cristianisme → la literatura es regeix per les normes de l'església.
Círcles Literaris:
- Cercle d'Escipió, Cercle Mecenes: Autors conscients de la pax augusta. Els poemes mostren perfecció tècnica. El contingut transmet valors morals i filosòfics per instruir la societat a través de la poesia èpica.➔ Ideal literari = bellesa resultant de la proporció harmònica i l’elegància de l’estil. ➔ Models grecs = període clàssic (Safo, Alceu, Anacreont i, sobretot, Arquíloc) ➔ La poesia és una creació vital més que un passatemps.
- Cercle Messala: alternatiu, més allunyat de la política tot i que serveixen a l'emperador (Ovidi).
TEATRE
Festa religiosa, a Roma és passatemps.Tipus de Ludi:
- Ludi Romani → Setembre. Els edils curuls els organitzaven al Circ Màxim en honor de Júpiter Óptim Màxim.
- Ludi Apollinares → Juliol. Instituïts el 212 aC. Organitzats pel pretor urbà al costat del temple d’Apol·lo.
- Ludi Megalenses → Abril. Instituïts el 204 aC. Organitzats pels edils curuls en honor de la deessa Magna Mater.
Gèneres Teatrals:
- Cants Fescennins: Vinculats a les festes camperoles per celebrar la collita. Segons Horaci, eren diàlegs en vers satírics, frívols i obscens, improvisats per dos camperols que es llençaven injúries. Més endavant es llancen atacs contra famílies i persones honorables i es promulga una llei en contra. Evolucionen cap a les Fescennina iocatio (diàlegs picants improvisats en els casaments).
- Farsa Atel·lana o farsa osca: improvisades i rudimentària amb línia argumental. Els actors porten màscara. Mateixos personatges (4 o 5): Pappus (vellet enamorat i babau), Maccus (golafre groller), Buccus (fanfarró, bocamoll), Dosennus (geperut maliciós), Manducus (el mastegador).
- Satura: 364 aC arriben a Roma uns ludiones etruscos que fan evolucionar els fescennins afegint-hi música i dansa (és la Satura). És l’estadi anterior a la fabula.
- Atel·lana literària: Resurgeix l’atel·lana com a peça curta. És un intent de ressuscitar el teatre còmic llatí, que agonitza, tornant als orígens.
- Mim: Podien intervenir-hi dones. Els actors anaven sense màscara. Important en l’època de Cèsar el mim parlat, que substitueix la comèdia. De caràcter indecent i obscè, té com a tema l’adulteri i l’incest.
- Pantomima: Ocupa el lloc de la tragèdia. Sèrie de moviments de dansa i gesticulacions d’un actor (archimim) que «explica» una història acompanyat amb música d’una orquestra i el cant d’un cor. Temes: incest, salvatgisme, assassinats amb esquarterament.