El Teatre a la Renaixença: Pitarra, Guimerà i el Teatre Popular

El Teatre a la Renaixença

La Renaixença va patir una manca de models i de tradició literària teatral.

Teatre Popular

Gran acceptació i èxit entre les classes populars. Reproduïa la vida quotidiana, amb llengua col·loquial plena de vulgarismes i castellanismes.

El Sainet

Gènere més freqüent. Peça breu en un acte, de tema humorístic i crític dels costums i personatges de la València del XIX. Alguns estan escrits en vers i representats per aficionats en ambients festius.

A Catalunya: Josep Robreño i Serafí Pitarra (Frederic Soler)

A València: Josep Bernat i Baldoví (Sueca 1809-València)

• L'aguelo pollastre: paròdia del Don Juan Tenorio de Zorrilla.
• El virgo de Visanteta: gran procacitat verbal, no es representà en públic pel seu caràcter eroticocòmic.

Eduard Escalante (València 1834-1895)

Sainetista valencià per antonomàsia. Domini de la tècnica teatral i dels recursos còmics (deformacions lingüístiques, ús incorrecte del castellà).

• Bufar en caldo gelat
• Tres forasters de Madrid

Teatre Culte

Teatre digne, basat en les idees del romanticisme. Llengua culta i arcaica, amb gran varietat de situacions. Ambients històrics, sobretot de l'antiga corona catalanoaragonesa. Personatges dominats per les passions amoroses fortes i l'afany de llibertat.

Frederic Soler (Serafí Pitarra) (Barcelona, 1839-1895)

Autor molt prolífic.

Primera Època

Obres en què criticava la societat i la política del seu temps. Llengua molt col·loquial.

• El castell dels tres dragons.

Posteriorment

Drames romàntics i comèdies costumistes.

• Les joies de la Roser

Àngel Guimerà (Tenerife 1845- Bcn 1924)

Pares casats després del seu naixement, secret que transmet a alguns personatges: pateixen un refús, un estigma lligat als seus orígens.

Se sentia català, però amb simpatia pel mestissatge. Personatges que pertanyen a dos móns oposats. Fundador de la revista Renaixença. Participà en els Jocs Florals i guanyà alguns premis.

Primera Etapa: La Tragèdia Romàntica

S'inicià amb Gal·la Plàcida (1879). Característica principal del seu teatre: passió humana i conflictes interns dels personatges. Temes històrics de tradició europea i no en el passat català.

• Mar i cel (1888)

Segona Etapa: La Plenitud del Drama

Acostament al realisme que plasma les tensions de l'època, escriu en prosa. Problemes més quotidians, predomina el realisme. Personatges víctimes d'un amor possessiu que els du a un desenllaç tràgic.

• Maria Rosa (1894)
• Terra Baixa (1897)

Tercera Etapa: Intents Modernistes

Fama internacional, proposat per al Premi Nobel. Acostament a les noves tendències naturalistes i realistes, però retorna a les formes antigues del teatre històric.

• Arran de terra (1901)

1909 - Homenatge multitudinari

1911 - Membre de l'IEC

Defensor del nacionalisme.

A Catalunya, considerat un símbol del redreçament cultural català.