El teatre i la nova narrativa gallega (1936-1976): història i característiques
Español4,12 KB
El teatre entre 1936 i 1976
El teatre entre 1936 i 1976: en els primers anys d'aquest període el teatre gairebé no va existir i van ser pocs els autors que el van conrear de forma continuada. Cal destacar, entre els escriptors que des de la diàspora van cultivar el teatre, Castelao, Ángel Fole, que només va escriure una peça que podem incloure en el teatre avantguardista que segueix la preguerra, *Blanco Amor*, amb *Farsas para títeres*, conjunt de peces breus caracteritzades per la deformació grotesca de la realitat; Isaac Díaz Pardo, amb *Autos de dos pezas*, *Midas* i *O ángulo de pedra*; i Varela Buxán, un dels principals animadors del teatre gallec a Buenos Aires i autor prolífic que va conrear un teatre senzill.
A la dècada dels 50 apareix a Galícia un teatre més per llegir que per representar. Álvaro Cunqueiro, amb una obra caracteritzada pel caciquisme; Ricardo Carballo Calero, la producció dramàtica del qual és experimental i està composta per peces properes al teatre de l'absurd; i Manuel María, amb una dramatúrgia de caire popular sense complicacions narratives ni escèniques. *De Aro Marinas del Valle*, precursor del teatre social, presenta peces de caràcter simbòlic en les quals mostra una visió tràgica de l'existència. Cal afegir una tendència més experimental i avantguardista en peces com *O triángulo ateo*.
Les condicions socioeconòmiques existents a Galícia a partir de mitjan anys seixanta propicien la recuperació de les activitats teatrals. Ja a començaments de la dècada següent van apareixent nous grups, fins que el 1973 es celebra la primera mostra de teatre de Rivadabia. Altres autors, com Bernardino Graña, inicia la seva andadura teatral amb *20000 pesos* i la resta de la seva obra té una intenció lúdica i instructiva, apta per a tota mena de públic. Xohana Torres escriu obres amb protagonistes femenines que reflecteixen el dolor que provoca l'abandonament i la destrucció de la terra.
La nova narrativa gallega
Característiques:
- Empleo de distintes tècniques narratives que afavoreixen l'allunyament del narrador i l'aproximació al personatge.
- Desaparició del narrador omniscient de la novel·la tradicional en benefici del narrador en primera persona.
- Temàtica existencialista, centrada en l'angoixa vital i en l'absurd de l'existència, que busca produir desconcert en el lector. Els personatges adopten actituds d'antiherois, porten una vida atormentada i són incapaços de prendre la iniciativa.
- Ruptura del decurs lineal del temps: desapareix la successió lògica dels esdeveniments.
- Espais fonamentalment urbans, en oposició al ruralisme considerat tòpic de la literatura gallega anterior.
- Ambient onírico; els personatges són moguts per instints primaris i és freqüent la presència de la violència.
- Visió pessimista i desesperada de la realitat franquista: els autors d'aquesta escola retraten en les seves produccions una societat opressiva i terrorífica.
Autors més representatius:
Méndez Ferrín: la seva obra es caracteritza per una visió de l'home com a eix dels seus relats, com a ser problemàtic que viu en un entorn real hostil. Presenta un ampli repertori de recursos tècnics i un rigorós ús de la llengua en registres variats.
Carlos Casares: distingeix dues etapes. La primera, d'renovació formal, en què les obres estan ambientades en societats de la faceta sota el franquisme. La segona, de tècnica realista, en què les obres estan ambientades en un passat històric en el qual, amb gran fantasia i sensibilitat, construeix els seus personatges.