Teatre, Narrativa i Poesia en Català: Autors i Obres

El Teatre Català: De la Renovació a Jordi Galceran

La Renovació del Teatre Independent

A les acaballes del franquisme, l'incipient teatre independent va suposar una renovació de l'escena catalana que tenia com a objectiu la recuperació d'un públic que havia deixat d'assistir-hi. Es va concretar en quatre aspectes:

• La priorització de la tasca de direcció en detriment del paper del dramaturg.
• La preferència per l'expressió corporal de l'actor en comptes del text.
• La priorització de la tècnica de treball en equip.
• El trencament dels límits entre el pati de butaques i l'escenari.

Aquests nous enfocaments van suposar un canvi radical que exigia, entre altres coses, la professionalització i també la formació dels actors. El 1981 es va crear l'Associació d'Actors i Directors, amb la intenció de conscienciar les institucions sobre la necessitat d'apostar econòmicament pel món del teatre i demanar una llei que protegís l'activitat teatral. Actualment, hi ha una gran quantitat de companyies teatrals que munten obres d'autors contemporanis, tant en sales de titularitat pública com en iniciatives privades.

Jordi Galceran: Un Referent del Teatre Català

Jordi Galceran (Barcelona, 1964) és un comediògraf, guionista i traductor català, internacionalment conegut per la seva obra El mètode Grönholm. Escriu tant en llengua catalana com en llengua castellana. Va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona i a partir de 1988 va començar a escriure obres de teatre. Actualment se'l considera un referent del teatre català.

L'Estil de Jordi Galceran

El teatre de Galceran s'emmarca dins el motlle de la comèdia clàssica. L'autor defensa que l'espectador ha d'entendre el sentit i el contingut de l'obra amb facilitat, des de l'inici fins al final. Per això les seves obres es caracteritzen perquè:

• Hi trobem els mínims elements possibles (un temps real i un únic element físic, temporal i d'acció).
• Expliquen una història de manera clara i ben travada, partint d'una idea pròpia carregada de sentit i d'acció dramàtica.
• Descriuen unes situacions i exposen uns conflictes amb els quals el públic se sent identificat.
• Tracten temes d'actualitat i reflexionen sobre problemes de la societat d'avui en dia.
• Creen una connexió de complicitat i enteniment amb el públic, amb l'objectiu d'emocionar-lo i atrapar-lo, defugint d'un plantejament moral o ideològic.

El Mètode Grönholm: Una Obra d'Èxit

El mètode Grönholm, traduïda a més de trenta llengües i amb versió cinematogràfica, és, sens dubte, l'obra més reeixida del teatre català del segle XXI. Aquesta obra parla de la crueltat que es manifesta en les relacions laborals: els quatre últims candidats per obtenir un càrrec executiu en una important multinacional són reunits per ser sotmesos a les proves finals del procés de selecció. El mètode Grönholm mostra com l'ésser humà pot sucumbir davant l'ànsia de poder, la cobdícia, la insolidaritat o la mentida, i com pot fer aflorar els seus pitjors instints per tal d'obtenir allò que desitja: poder, prestigi i diners. Altres obres de Galceran són Paraules encadenades (1995) i Dakota (1995).

La Narrativa Catalana: Dels Anys Seixanta a Irene Solà

Evolució de la Narrativa Catalana

Ja hem dit que als anys seixanta predominen les obres amb una influència més o menys intensa del realisme compromès. A la dècada dels anys setanta, la narrativa catalana viu un dels seus períodes més brillants: continuen publicant autors consagrats durant la postguerra i, per altra banda, apareixen autors joves que fan seus els nous models narratius europeus. Així, sorgiran dues tendències narratives:

• Un corrent experimental trencador, que es basa en les propostes estètiques i ideològiques del nouveau roman.
• Un corrent renovador, que pretén renovar la novel·la i el conte amb innovacions temàtiques i tècniques.

A la dècada dels vuitanta es va iniciar un boom editorial de llibres en català. Un dels fenòmens que van acompanyar aquest increment fou la creació de col·leccions de l'anomenada narrativa de gènere, que es caracteritza per la gran diversitat de temàtiques i formes.

Irene Solà: Una Veu Referent

Irene Solà (Malla, 1990) és poetessa, narradora i artista, i una veu referent de la literatura catalana actual. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, en la investigació artística en què treballa conflueixen els estudis universitaris i la inquietud per la literatura.

L'Univers Narratiu d'Irene Solà

A les seves obres, Irene Solà evoca atmosferes i imaginaris molt característics. L'abundor de paraula i d'història és una altra de les característiques de l'autora: és una narradora que ho vol explicar tot, no obstant això es focalitza més en la forma que en el fons. Els temes que tracta a les seves obres són el paper de la dona a la societat, la relació de la humanitat amb la natura i el pas del temps, entre d'altres.

Canto jo i la muntanya balla: Una Novel·la Polifònica

La segona novel·la d'Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (2019), és una història tràgica sobre els girs que fa la vida senzilla d'una gent que viu a les muntanyes, amb un retrat de costums molt tendre (podria definir-se com una novel·la de construcció poètica). L'obra recrea un món narratiu polifònic en el qual Solà dona veu a núvols, dones d'aigua, bolets, persones vives, persones mortes, un cabirol, una gossa i fins i tot la muntanya. La novel·la passa d'una situació a una altra com si fos un conjunt d'històries sense final, com si importés més l'acció de narrar que el que es narra. Aquesta novel·la ha guanyat diversos premis literaris molt importants, com ara el Premi de Literatura de la Unió Europea de l'any 2020 (és la primera vegada que s'ha atorgat a una obra en català), s'ha traduït a una trentena de llengües i s'ha adaptat al teatre.

Altres obres d'Irene Solà són el poemari Bèstia (2012) i la novel·la Els dics (2017).

La Poesia Catalana: Del Testimoni a Maria-Mercè Marçal

Tendències Poètiques del Segle XX

Durant tota la dècada dels seixanta va dominar, en primer lloc, la poesia amb voluntat de recerca experimental, que enllaça amb les avantguardes d'abans de la guerra, especialment amb el corrent surrealista i, en segon lloc, la poesia de testimoni, que pren com a referent la realitat quotidiana. És una poesia que relata experiències personals però representatives d'una comunitat que generalment es troba en una situació d'opressió, misèria, injustícia o marginació.

A partir dels anys setanta i fins al final del segle van continuar coexistint les tres grans tendències que han dominat el segle XX: la poesia de tradició simbolista, la de caràcter experimental i la poesia realista en el vessant de poesia de l'experiència.

A mesura que ens acostem al final del segle XX, el poeta perd la funció de guia social. Els poetes, partint de les tres línies que hem esmentat abans, fan un discurs individual que ofereix un gran ventall de poètiques i estètiques.

Maria-Mercè Marçal: Vida i Obra

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998), tot i néixer a Barcelona, va passar la infància a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell); aquesta vivència infantil al poble va comportar un arrelament a la terra i a la natura que es va plasmar en la seva obra. Va estudiar Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona. Va rebre un seguit de premis que la van consolidar com una de les poetesses més importants de la literatura catalana dels últims temps. Després d'uns anys de lluita contra un càncer, va morir el 1998. Marçal afronta la pròpia mort amb plena consciència i serenor. A diversos poemes, la poetessa identifica la mort amb el desnéixer, amb el retorn al ventre matern.

Els Eixos Temàtics de Maria-Mercè Marçal

Els eixos temàtics de la seva obra s'organitzen entorn de la identitat femenina, molt a contracorrent d'allò que la societat considera que és. L'amor, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat o la rebel·lió són temes recurrents de la poesia.

Etapes en la Poesia de Marçal

A grans trets, podríem distingir dues etapes en la seva obra poètica:

• Primera etapa: els poemes es caracteritzen per moure's en un triangle format pel jo poètic, la lluna i l'ombra (zona no explorada de la pròpia personalitat, la por). Pertanyen a aquesta etapa els poemaris Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1979) i Sal oberta (1982), poemari en què reflecteix l'experiència personal de la gestació, el naixement i l'exercici de la maternitat en solitari de la seva filla Heura.
• Segona etapa: publica, entre d'altres obres, el poemari Terra de mai (1982), en el qual se centra en la seva feminitat i expressa la vivència de l'amor entre dones, tema fins al moment silenciat en la poesia catalana, i el recull complet de la seva obra, sota el títol de Llengua abolida (1973-1988).

Bruixa de dol: Tradició i Identitat Femenina

Bruixa de dol (1979) és un poemari que combina alhora la tradició popular i la tradició culta (la imatge de la bruixa té ressonàncies populars i cultes, com la cançó infantil «Plou i fa sol» i el poemari Sol i de dol, de J. V. Foix). La bruixa és la poetessa, que, al mateix temps, representa totes les dones. Els temes principals del poemari són la reflexió sobre l'amor, el desig i la pèrdua amorosa; la solitud, necessària per al creixement individual; i la lluita feminista, necessària per a la recerca de la identitat femenina. Hi trobem una tria molt reflexionada del mot precís, la qual cosa permet a Marçal ser molt creativa amb les rimes.