Teatre i Literatura Segle XX: Naturalisme i Avantguardes

El Monòleg Interior i el Perspectivisme en la Literatura del Segle XX

L'última gran obra de James Joyce, Finnegans Wake, és un llibre inclassificable d'una gran complexitat conceptual i lingüística. El flux o corrent de consciència (Stream of consciousness) és l'intent de reflectir el procés mental d'un personatge sense necessitat de fer explícites les connexions lògiques ni explicar-ne les referències. Henry James va designar aquesta tècnica amb el terme "corrent de consciència" i Valéry Larbaud va anomenar-lo "monòleg interior". James Joyce en deia "paraula interior". Explicava que aquesta tècnica l'havia descobert a la novel·la d'Édouard Dujardin. Dujardin defineix el monòleg interior com a "discurs sense oïdor i no pronunciat, mitjançant el qual un personatge expressa el seu pensament més íntim, el més proper a l'inconscient anterior a l'organització lògica, és a dir, en el seu estat naixent, mitjançant frases directes, amb la mínima sintaxi, per tal de donar la impressió 'd'anar venint'".

Autors destacats que utilitzen aquesta tècnica o similars:

• Virginia Woolf: The voyage out, La cambra de Jacob, Mrs. Dalloway.
• William Faulkner: Sartoris, The sound and the Fury (El brogit i la fúria), As I Lay Dying (Mentre agonitzo), Sanctuary, Absalom, Absalom!.

El perspectivisme és una tècnica mitjançant la qual el punt de vista narratiu va canviant de perspectiva: unes vegades, el narrador és extern i objectiu i, d'altres, l'acció està narrada des de l'interior del personatge.

El Teatre del Segle XX: Naturalisme i Teatre d'Idees

Al voltant del segle XIX i XX, el teatre deixa de ser el reflex de la realitat habitual. El teatre naturalista intenta reproduir la realitat fidelment i, alhora, analitzar el comportament humà i les seves causes. Per aconseguir-ho, s'aplica la idea de la quarta paret, una aportació del creador del Teatre Lliure de París, André Antoine. Consisteix a imaginar que l'escenari és una habitació convencional, amb quatre parets, una de les quals ha estat enderrocada perquè l'espectador en pugui veure l'interior. A dins, els actors s'han de comportar com si aquesta paret hi fos i, per tant, s'hi poden posar d'esquena.

Característiques del Teatre Naturalista

Ideat per Émile Zola i posat en pràctica pel director teatral André Antoine i el seu Teatre Lliure, es basa en el concepte de veritat, de fer sentir la intensitat i la força d'allò real. Es tracta de crear un teatre d'homes i dones de carn i ossos, agafats de la realitat i analitzats científicament, sense recórrer a personatges tipus, ni convencions, ni declamacions; només personatges determinats pel seu medi i sotmesos a la lògica dels fets i dels seus temperaments. Pot ser groller, obscè i escatològic pel llenguatge, l'estètica, els temes, etc.

• Personatges: L'herència, la fisiologia i l'ambient són les causes del comportament, dels sentiments i dels pensaments dels personatges. S'utilitzen registres lingüístics ordinaris, una llengua conversacional igual que la de la vida real, fet que inicialment escandalitzava el públic.
• Intenció: Es tracta d'un teatre d'observació, una mena d'estudi psicològic. L'autor teatral ha de traslladar a l'escena els personatges i el seu medi objectivament, sense nostàlgia, constatar què passa i per què, però no moralitzar mai.
• Posada en escena: La vida ha d'existir realment dalt de l'escenari. El decorat determina el personatge. Els decorats són exageradament realistes: amb arbres de veritat, una carnisseria amb trossos de carn autèntica, menjar de veritat... Els vestits dels actors també han de ser reals i, si cal, sortir bruts, esparracats o nus, tot perquè la representació sigui el màxim de natural.