Teatre Grec: Estructura, Gèneres i Autors

Teatre Grec: Estructura, Gèneres i Autors

LITERATURA LLATINA: Època arcaica

Durant tota aquest període és notable la influència de la literatura grega, fet que s’accentua al segle III aC amb la conquesta de la Magna Grècia (sud d'Itàlia); en aquestes terres els romans es deixen seduir per la cultura refinada dels grecs que tenien ja una creació literària molt extensa. Pel que fa al teatre, a Roma la tragèdia no va tenir èxit i va reeixir la comèdia que tenia com a protagonistes els homes del carrer i la vida quotidiana. Aquesta oferia al públic romà situacions divertides i intranscendents destinades només a fer riure. Els autors de comèdia romana va prendre com a model les obres de la Comèdia Nova grega (les de Menandre) ja que no presentava temes tan atrevits o conflictius com la Comèdia Antiga grega (les obres d’Aristòfanes); així les obres romanes eren acceptades sense gaires dificultats pels organitzadors dels jocs escènics. La comèdia romana podia ser: 1. palliata: el tema era típicament grec i els personatges portaven el pallium, una mena de capa característica dels grecs. Va ser la que va tenir més èxit. 2. togata: tractava assumptes romans i els actors duien toga, vestit romà per excel·lència.

I. Plaute (254-184 aC)

No tenim gaires dades certes sobre la seva vida. Ja de jove va anar a Roma on treballà en diversos oficis fins que s’entregà al teatre, activitat amb la qual es va enriquir. Segurament primer va ser actor teatral; més endavant va esdevenir autor i, finalment, també productor i director de les seves obres. Va escriure nombroses comèdies palliatae, totes representades amb gran èxit de públic, però només 20 han arribat fins els nostres dies. Algunes de les seves obres més representatives porten per títol Amphitruo (Amfitrió), Miles Gloriosus (El soldat fanfarró), Aulularia (La comèdia de l’olla), Captiui (Els captius),... Pràcticament totes les obres presenten una estructura similar amb un pròleg on s’explica l’argument al públic i cinc actes. Com que les representacions no tenien intermedis entre acte i acte, s’alternaven les parts dialogades, les recitades amb acompanyament musical i les cantades. Plaute agafa els arguments de la Comèdia Nova grega però no la copia; fa servir la tècnica de la contaminatio, és a dir, barreja situacions i personatges de vàries comèdies gregues segons li convé per a la intriga que va desenvolupant. L’acció de les comèdies plautines es situa sempre a Grècia o en terres hel·lenitzades, però és plena d’al·lusions locals romanes (juraments a divinitats romanes, costums llatins...) per tal que el públic s’identifiqui amb els personatges. Pel que fa al desenvolupament de l’acció, sempre crea trames complicades i recargolades (personatges bessons, familiars que no es retroben fins al darrer moment, accions paral·leles que s’entrecreuen, embolics de desenllaç imprevisible...); aquest tipus d’obra s’anomena motoria. El tema principal de les seves obres és l’enfrontament entre amos i esclaus que volen aconseguir la llibertat. Aquesta idea està presentada sempre de forma vodevilesca. Presenta una societat de classe mitja, ociosa i grotesca. Els seus personatges són estereotipats (sense cap desenvolupament psicològic) i convencionals: el noi esbojarrat i enamoradís, la noia de bona família i una mica bleda, el pare avar i malcarat, el soldat fanfarró i objecte de burla general i l’esclau, espavilat i amic del noi, que esdevé el veritable protagonista. Per damunt de tot, Plaute destaca per l’ús que va fer del sermo uulgaris, la parla popular romana, viva, àgil, plena de dites populars, acudits, jocs de paraules, expressions del carrer, grolleries, paraules inventades...

II. Terenci (190 aprox – 159 aC)

Publi Terenci Àfer va néixer al voltant de l’any 190 aC a Cartago, d’on li ve el sobrenom d’Afer (Africà). Va arribar de nen a Roma com a esclau de G. Terenci Lucà, del qual rebé una educació acurada i també el nom en el moment de ser manumès. Un cop alliberat, va viure associat al cercle filohel·lènic d’intel·lectuals que patrocinava la família aristocràtica dels Escipions, que el van protegir. Va morir molt jove, l’any 159 aC, a Grècia, on sembla que havia fet un viatge per tal de trobar arguments per a noves obres. Han arribat fins avui les sis comèdies que va escriure, quasi totes basades en les obres de Menandre, el poeta de la Comèdia Nova. Les obres de Terenci són: Andria, Hecyra (La sogra), Heautontimoroumenos (El botxí de si mateix), Eunuchus, Phormio i Adelphoe (Els germans). Encara que els seus arguments també són d’origen grec, l’estil de la seva obra és ben diferent del de Plaute. Terenci escriu, més que obres còmiques, comèdies de caire moralitzant; les seves obres no tenen ni la força ni el ritme de les de Plaute però, en canvi, com que són més reposades, presenten una estructura formal més acabada. Fins i tot el pròleg el dedica a qüestions de poètica teatral Els personatges són ara el nucli de l’acció, en lloc de ser instruments al seu servei; així es parla que Terenci fa obres stataria que donen molta importància al diàleg, enfront de les de Plaute, o motoria, on preval l’acció. Els personatges més importants són els pares i els seus fills, la seva relació i el model educatiu aplicat als fills; deixa de banda el paper dels esclaus, tan destacat a Plaute. La llengua emprada per Terenci és, comparada amb la de Plaute, més elegant i refinada ja que els personatges fan servir el registre propi de les classes altes de la societat. Per tot això, Terenci va ser considerat un gran autor pels cercles cultes de Roma, a causa de la humanitas (seva és la màxima llatina homo sum: humani nihil a me alienum puto) que destil·laven els seus arguments i per l’elegantia de la seva tècnica teatral; però el públic romà se li girà sovint d’esquena i només una de les seves obres va tenir un gran èxit popular.

EL TEATRE ROMÀ: Al començament els teatres romans eren de fusta i desmuntables. Però a partir del s. I a. C. a Roma es van començar a construir teatres de pedra segons els models grecs. El teatre grec es dividia en tres parts ben diferenciades: la graderia, on seien els espectadors; l'orchestra, un espai circular on cantava i ballava el cor, i les construccions de l'escenari: una plataforma on actuaven els actors i un edifici que feia de teló de fons, magatzem i vestidors (scaena). Els romans van seguir bàsicament aquesta estructura, però van introduir-hi innovacions per millorar-los: ● Els grecs construïen els teatres sobre la falda d'una muntanya, per poder posar els seients en forma esglaonada en forma de grades. Els romans també aprofitaven sovint el pendent per recolzar-hi la graderia. Tanmateix, quan no disposaven d'aquest avantatge, eren capaços de fer teatres com a edificis independents, en els quals la graderia (cauea) descansava sobre un sistema d'arcs i galeries de formigó, de manera que podien edificar teatres a qualsevol lloc, fins a les zones més planes sense dependre del relleu. La façana exterior era formada de fileres d'arcs disposades en diversos pisos. ● L'orquestra (orchestra), que en el teatre grec d'època clàssica era completament circular, va esdevenir semicircular en el teatre romà. També va canviar-ne la funció: ara hi seien els espectadors més importants. ● Els romans feien l'escenari (proscaenium o pulpitum) més ample. ● La scaena en el teatre romà es construïa tan alta com la cauea, de manera que el teatre quedava tot tancat en un semicercle. La façana que donava a l'interior (frons scaenae), ornada amb dos o tres pisos de fileres de columnes, tenia tres portes cap a l'escenari i servia de decorat permanent per a totes les obres. Tant el teatre grec com el romà eren a l'aire lliure. Tant sols es cobria de vegades amb una lona. La cauea solia estar dividida en tres sectors per a públics de diferents classes socials: les classes altes a les grades més pròximes a l'escenari i les classes baixes en la resta. A Roma el més important va ser el de Pompeu, amb una capacitat per a 27.000 espectadors. A la península Ibèrica els més ben conservats són el de Mérida (5.500 espectadors) i el de Sagunt. En canvi les restes del de Tàrraco es troben molt malmeses.

LES REPRESENTACIONS ESCÈNIQUES Les representacions que tenien lloc en el teatre competien en desavantatge amb els jocs de circ i d'amfiteatre com a espectacle programat per a alguns dels festivals religiosos anuals. N'eren els més importants els Ludi Megalenses (4-10 d'abril), en honor de Cíbele; els Ludi Apollinares (6-13 de juliol), consagrats a Apol.lo, i els Ludi Romani (4-19 de setembre), dedicats a Júpiter. A les representacions d'aquestes festivitats se n'hi afegien altres d'extraordinàries en ocasions com els triomfs militars o els funerals d'algun personatge notable. Els edils eren els encarregats a Roma d'organitzar els espectacles. Contractaven una companyia teatral (grex) i el seu director (dominus), que no solament dirigia sinó que també actuava, comprava la peça al poeta. El número d'actores o histriones eren cinc o més. Els actors professionals estaven socialment mal considerats, almenys durant la República, de manera que no podien ser ciutadans com ho eren a Atenes, sinó esclaus o lliberts. En època de l'Imperi, en canvi, els actors famosos van convertir-se en estrelles fins a l'extrem que alguns membres de l'alta societat, com l'emperador Neró, van caure en la temptació d'actuar. No hi havia actrius, excepte en el mim, i els papers femenins els representaven homes, incongruència dissimulada per les màscares (personae) que duien, i per la indumentària, que, segons el personatge, corresponia a uns estereotips.

La vestimenta podia ser la túnica grega (pallium) en aquelles obres amb l'acció situada a Grècia, o la túnica i toga romanes en les obres de tema romà. Els actors duien també unes sabates especials, amb talons alts per a la tragèdia (coturnus), i una sandàlia oberta anomenada soccus per a la comèdia. El teatre llatí era gairebé sempre en vers i hi tenia un lloc important la música, escrita per un compositor diferent de l'autor.  Hi havia abundants escenes cantades (cantica) entre diversos personatges o en solitari amb acompanyament de flauta. Per això cada companyia incloïa un o més cantors que executaven els cantica mentre els actors feien en silenci els gestos adequats.  

ELS GÈNERES TEATRALS
El teatre literari llatí va néixer quan el 240 aC. van ser representades una tragèdia i una comèdia adaptades del grec al llatí per Livi Andronic. Els gèneres tràgic i còmic, que constituïen el teatre culte, van continuar seguint els models grecs, però hi va haver una altra tradició de teatre nascuda a Itàlia i de caràcter popular, de la qual sorgeixen la fabula atellana i el mim.
LA COMÈDIA LLATINA
La comèdia romana imita la Comèdia Nova grega, el principal autor de la qual va ser Menandre. Tant l'una com l'altra són una comèdia de caràcters amb un argument d'embolics i confusions. Sempre acaba amb un
final feliç, sovint amb la trobada d'un pare amb un fill seu o una filla que havia perdut quan era petit, reconeixent-los per un marca o un objecte. També acostuma a haver-hi un conflicte amorós: una parella
d'enamorats als quals el seu pare no els deixa casar-se. Els personatges són arquetípics: el vell de mal geni, el seu astut esclau que sempre l'enganya i li pren diners, el noi i la noia, el militar fatxenda, la
prostituta, l'alcavot sense escrúpols. Els autors romans partien d'un original grec, però no es limitaven a traduir-lo al peu de la lletra, sinó que el tractaven amb molta llibertat (contaminatio): allargaven o escurçaven els diàlegs o els monòlegs i podien introduir en una obra una escena o un personatge d'alguna altra comèdia grega, cosa possible pel caràcter recurrent de temes i personatges. Els personatges tenen noms grecs, molt complicats i ridículs per als romans, els actors porten els vestits típics grecs, el lloc de l'acció és sempre una ciutat grega. Una diferència important de la comèdia llatina respecte de la Comèdia Nova de la qual deriva és el lloc destacat que hi tenen la música, el cant i la mímica. En efecte, mentre que la Comèdia Nova no incloïa música dins l'obra, a la llatina, i sobretot a Plaute, les parts cantades i les parts recitades amb
acompanyament musical eren majoritàries. Només queden comèdies de dos autors: Plaute i Terenci.

EMPÒRION: Potser entre 580 i 560 a.C., uns anys després de la fundació de Massàlia (l’actual Marsella) els grecs foceus van situar un petit establiment en un illot al costat de la desembocadura del riu Fluvià. Aquesta situació fa pensar que Empòrion va tenir una funció essencialment comercial, tenint en compte també que el nom vol dir “mercat”. Aquesta illa, l'actual Sant Martí d' Empúries, rep el nom de Paleàpolis ;Ciutat Vella després, al cap de no gaire temps, els foceus van fundar a la costa un nou nucli, anomenat modernament Neàpolis. Aleshores s' inicià una veritable hel·lenització del territori circumdant. Abans de l’arribada dels grecs foceus, el territori estava ocupat per la tribu ibera dels indicetes, poble que s’escampava entre els Pirineus i Blanes. Els historiadors antics parlen d’una ciutat doble, grega i ibèrica: És una ciutat doble, dividida per un mur, prop de la qual vivien al començament alguns indicetes, perquè, malgrat tenir un govern independent, preferien per seguretat compartir amb els grecs un recinte comú, que era tanmateix doble i migpartit per un mur". Estrabó, III, Ja aleshores Empúries eren dues ciutats dividides per un mur. L'una l'ocupaven el grecs, originaris, com els massaliotes, de Focea; l'altra, els hispans Tit Livi, XXXIV, 9.

EMPORIAE: Al segle III a.C. la situació en el Mediterrani occidental ha canviat molt: Roma ha conquerit tota la península Itàlica i s'ha convertit en una nova potència. L'altra gran potència és Cartago, que domina el nord d'Àfrica, el sud de la península Ibèrica i les illes. Empòrion, igual que Massàlia i les altres colònies gregues, esdevé aliada de Roma, en contra dels qui de sempre eren els seus competidors comercials, i ofereix als romans una base d'operacions durant la segona guerra púnica. En efecte, el general cartaginès Anníbal va prendre la ciutat ibèrica de Sagunt, aliada de Roma, i després es llença amb un gran exèrcit cap a Itàlia, travessant els Pirineus i els Alps. El 218 a.C. els romans, capitanejats per Gneu Corneli Escipió, desembarquen a Empòrion. Durant tota la guerra, Empòrion va oferir un port segur per rebre reforços i subministraments per a les tropes romanes. Un cop derrocada Cartago a les guerres púniques, Roma controla el Mediterrani occidental. En els dos segles següents els romans van conquerir la península ibèrica; és un període de gran prosperitat per a la colònia focea, ja que en surt econòmicament beneficiada i conserva alhora el seu autogovern polític. Al costat d'Empòrion els romans instal·len un campament militar que, a principis del s I aC, esdevindrà una nova ciutat, poblada per romans i independent de la grega; aquests dos nuclis urbans s'unifiquen sota un sol nom en plural, Emporiae. A mitjan segle I aC rep colons romans veterans de Juli Cèsar i després, en un moment desconegut durant el període que va des de Cèsar fins a August, esdevé municipium. Paral·lelament les muralles que separaven els dos nuclis urbans, el grec i el romà, van ser enderrocades i un nou tram va unir les dues ciutats en una de sola. La ciutat d'Empúries va ser projectada ex nouo, seguint els cànons urbanístics de les colònies romanes, amb una quadrícula de carrers a partir del Cardo maximus i el Decumanus Maximus, amb una muralla i un fòrum. Tanmateix un element misteriós distorsiona el traçat habitual: un mur separa el recinte emmurallat en dues parts. Segons alguns arqueòlegs, aquest seria en realitat el mur del qual parlen Estrabó i Livi, però no hi ha cap certesa.  La muralla, conservada sobretot a la banda sud, es va alçar segons una doble tècnica: la part inferior està feta amb gran blocs poligonals de pedra i el cos superior està construïda amb formigó (opus caementicium). La porta de la muralla que dona al Cardo Maximus. A la dreta de la porta s'observa el relleu d'un

El FORUM estava presidit pel temple, del qual gairebé només es veu el podium i que devia estar dedicat a la Tríada Capitolina (Júpiter, Juno i Minerva). Darrere seu, el
fòrum quedava tancat per un pòrtic de doble nau en forma de U amb criptopòrtic (corredor semisubterrani). En època d'August el fòrum va ser objecte d'una reforma
total, d'acord amb la recent categoria de municipium. Al nord del fòrum es troben les termes públiques, descobertes l'any 2000 i recentment excavades. Els altres edificis públics coneguts són l'amfiteatre i la palestra (edifici destinat a practicar activitats físiques), tots dos del segle I dC, extramurs però ben a prop de la muralla, a una banda i l'altra de la porta. L'amfiteatre emporità era un edifici molt modest; en resta la base del podium i dels murs que sustentaven les grades, probablement de fusta. De l' àmplia extensió que ocupava la zona residencial se n'ha excavat una petita part. Tot i això s'ha calculat que hauria pogut arribar a tenir uns 4000 habitants. A banda d'uns habitatges humils veïns del fòrum, només es coneixen una sèrie de grans domus situades sobre el cardo més oriental de la ciutat. L'estudi de l'evolució de les tres domus excavades il·lustra sobre el terreny l'enriquiment d' algunes famílies: dues de les domus es van ampliar en diverses fases a expenses de les cases veïnes; una de les mansions romanes tenia peristil, jardí (hortus) i, aparentment, banys privats, a més d'una esplèndida decoració, tal com es dedueix dels mosaics conservats, i una vista magnífica.

A partir del segle I dC Empúries pateix una lenta decadència, com ja evidencia la humilitat dels nous edificis públics com l' amfiteatre i la palestra. Diversos factors podenexplicar aquest procés: 1. la progressiva inutilització del port pels sediments aportats pel Fluvià; això provocà canvis en els fluxos comercials de les rutes marítimes, 2. la importància creixent de ciutats properes com Tàrraco o Bàrcino.  Amb el temps, tant la ciutat romana com la Neàpolis grega es van anar despoblant. El nom es mantindria encara amb la comarca de l'Empordà.

TRAGÈDIA GREGA: AUTORS I OBRES

ÈSQUIL (525-456 aC)

Nascut a Eleusis, va conèixer les penalitats de la guerra i va assaborir també la dolçor de la victòria. Per això, les seves obres tenen un optimisme latent i els conflictes tràgics
troben una solució positiva. Segons Èsquil, el dolor i la pena gairebé sempre porten cap a un triomf apoteòsic. Conservem set obres: Els perses, Els set contra Tebes, Les suplicants, Agamèmnon,
Coèfores, Eumènides i Prometeu Encadenat. En Els set contra Tebes tracta la lluita fratricida a les portes de Tebes entre Etèocles i Polinices, fills d’Èdip, i la decisió de deixar sense enterrar Polinices, contra la qual es rebel·la Antígona. Tenim una trilogia que s’ha conservat sencera: Agamèmnon, Coèfores i Eumènides. Orestes, que ha matat la seva mare en venjança per la mort del pare, és exculpat a Atenes gràcies a la intervenció d’Atena i té un final feliç; així es demostra que l’home no està sol i gaudeix de la protecció de la polis, afavorida per la divinitat. En el Prometeu Encadenat apareix la personalitat d’un tità com un heroi individual, que protegeix els febles (els humans) contra la divinitat (Zeus).

SÒFOCLES (496-406 aC)
Nascut a Atenes, va viure l’època esplèndida de Pèricles. Va participar activament en la vida política de la ciutat. Com a dramaturg, va ser innovador ja que introdueix un tercer  actor (és a dir, els diàlegs es produeixen entre tres personatges) i, en conseqüència, redueix la importància del cor. També va abandonar el sistema de les trilogies per tragèdies soltes. L’actitud dels personatges de Sòfocles en relació als déus no és de submissió, però tampoc de rebel·lió. L’home ha d’acceptar la justícia implacable dels déus i ha de resignar-se. Per tant, no té el to optimista d’Èsquil. Conservem set tragèdies: Aiant, Electra, Èdip Rei, Èdip a Colonos, Antígona, Les dones de Traquis i Filoctetes. L’obra Electra té com a protagonista una dona forta que vol venjar la mort del seu pare Agamèmnon. A Èdip Rei hi ha un protagonista víctima de la fatalitat que mata el seu pare i es casa amb la seva mare, però sempre inconscientment. Quan s’assabenta de tot el que ha fet i ha causat a la seva ciutat Tebes, desesperat, s’arrenca els ulls; de l’obra podem extreure l’ensenyament que l’ésser humà no es pot comparar amb els déus i que els homes pequen a causa dels designis fatals del destí. A Èdip a Colonos, el protagonista arriba a Colonos, cec i miserable, on desapareixerà miraculosament en un bosc sagrat. A Antígona trobem una heroïna enfrontada a Creont, qui prohibeix la inhumació del cadàver del seu germà Polinices. Antígona no obeeix les lleis escrites i és condemnada a mort.

EURÍPIDES (480-406 aC)
Nascut a Salamina, pertany a una generació més jove que Sòfocles i fou deixeble distingit dels sofistes; per això, en les seves obres presenta tota mena de problemes sense pretendre aportar solucions definitives. En moltes obres s’atreveix a fer actuar com a protagonistes dones-heroïnes que reflexionen més críticament que els homes, fet que provocava la ira de molts conciutadans que assistien a les seves representacions. En general, els seus personatges són éssers turmentats que respiren un aire pessimista, propi d’un home que posa en dubte els valors tradicionals. Però l’anàlisi psicològica dels seus herois i heroïnes és molt rigorosa, fet que li confereix una modernitat que no fou gaire compresa en el seu temps. Com a innovacions tècniques, rebaixa encara més la importància del cor i introdueix el deus ex machina, aparició d’una deïtat mitjançant un enginy, sobretot per resoldre els conflictes de difícil solució. De la seva extensa producció, només conservem divuit obres. A Ifigènia a l’Àulida, la filla d’Agamèmnon, abans que la flota grega marxi Troia, és a punt de ser immolada, però la deessa Àrtemis la salva. A Ifigènia entre els taures, l’heroïna, sacerdotessa en un país estrany, ha de sacrificar dos joves grecs, refusa fer-ho i fuig amb ells, un dels quals és el seu germà Orestes. Les bacants, representada pòstumament, presenta el rei Penteu de Tebes (anterior al rei Laios, pare d’Èdip) que no permet el culte a Dionís i que serà devorat per la seva mare, posseïda pel déu, en una festa orgiàstica. A Medea, l’heroïna mata els seus fills per venjar-se del seu marit, l’infidel Jàson, el prinicpal heroi dels Argonautes, que vol casar-se amb la princesa de Corint.

LA COMÈDIA

Sembla que la comèdia nasqué en les festes dels camperols en honor a Dionís, quan els vinyataires recorrien els camps en escamots festius i entonaven cants fàl·lics i lloances
al déu amb tota mena d’improvisacions burlesques. Aquest conjunt de divertiments s’anomenava κῶμος, d’on vindria el mot comèdia. A partir de l’any 486 aC a Atenes la comèdia aconseguí dignitat literària, és a dir, es presentava oficialment a concurs per tal que es representés. La comèdia es caracteritza pel 1. seu desenllaç feliç 2. la intenció crítica, satírica i, a vegades, moralitzadora. Dins la comèdia grega, s’han de distingir dues etapes: 1. la comèdia antiga atenesa: una barreja de farsa i sàtira, tant personal com política. Sovint apareixen personatges contemporanis (com Sòcrates, Eurípides...); es té constància que, en certs moments, els poders públics van prohibir fer sortir a l’escena persones vives amb el seu nom. El màxim representant és Aristòfanes. 2. la comèdia nova: quan Atenes va perdre el poder hegemònic després de la guerra
del Peloponès, la comèdia va renunciar a tractar temes polítics i esdevé més burgesa, ja que s’ocupa de temes de la vida quotidiana. El màxim representant és
Menandre (342-290 aC), que fou la font d’inspiració dels autors llatins Plaute i Terenci i, posteriorment, de Shakespeare i Molière.

ARISTÒFANES (448-385 aC)

Aristòfanes era de caire conservador i un fanàtic enemic de la democràcia; va dirigir el seu gran poder satíric contra els renovadors del pensament, com els sofistes i Sòcrates, i contra els innovadors de la tradició teatral, com Eurípides. També desacredità els seus conciutadans partidaris de mantenir la guerra contra Esparta. De les 40 obres que escriví, només se’n conserven 11. Les més destacades són:
1. Els núvols: mostra un sarcasme despietat contra Sòcrates. 2. Les vespes: satiritza sobre l’afecció dels atenesos als plets judicials.3. Les granotes: peça de caràcter literari on ataca Eurípides i defensa Èsquil, que donava un valor pedagògic i cívic a la poesia.

EL TEATRE GREC

1. Evolució del teatre.
Al teatre, els grecs tenien més consciència que participaven en un ritu religiós en honor de Dionís que no pas que assistien a un espectacle. Les representacions teatrals, doncs, no eren simple diversió profana, sinó una ocasió de connectar amb la deïtat. El teatre s’originà a partir de les festes populars dedicades a Dionís; en les processons en honor del déu de la fertilitat i l’alegria, uns cors cantaven a) o bé ditirambes  himnes de caràcter majestuós, b) o bé coms (κῶμος) himnes de caràcter satíric i jovial. Sembla que en un moment donat, en la realització del ditirambe, hi hagué un personatge diferent dels cantors que anunciava el tema abans de començar i contestava els altres integrants del cor. Així doncs, es comencen a diferenciar els actors del grup del cor. D’altra banda, van aparèixer himnes per celebrar personatges diferents de Dionís i, per
tant, es va començar a diversificar la temàtica.

2. Els festivals teatrals. La consagració del gènere tràgic es produir el 534 aC quan es crearen els concursos literaris per a representacions dramàtiques de tres tragèdies i un drama satíric. A Atenes, les grans Dionísies o Dionísies urbanes, celebrades entre final de març i principi d’abril, foren els festivals més importants, juntament amb les Dionísies rurals (al desembre) i les Lenees o Dionísies petites (entre gener i febrer). Les grans Dionísies duraven sis dies: a) durant el primer dia, es presentaven el poetes i es portava en processó l’estàtua de Dionís des del seu temple al centre del recinte sagrat del teatre. b) els dos dies següents, es dedicaven al concurs de ditirambes. c) durant els tres últims dies, es celebraven les representacions teatrals: al matí, tres tragèdies i un drama satíric, una tetralogia escrita per cada poeta concursant i, a la tarda, una comèdia. En acabar, es proclamava el poeta vencedor entre els tres admesos a concurs.

3. La tragèdia grega. Gairebé tots els temes de la tragèdia estan inspirats en el mite. Així doncs, l’argument d’una tragèdia convida a l’anàlisi o la discussió sobre un exemple diví o d’un heroi. Un altre gènere literari que també s’inspira en la mitologia és l’èpica. La tragèdia trobà un clima molt propici en la societat de l’Atenes democràtica del segle V aC., on una comunitat d’homes lliures se sentia partícip del poder en el govern de la ciutat. Així, cada representació teatral mostrava també la participació del ciutadà en la vida col·lectiva, ja que hi havia l’actor (individu) i el cor (comunitat). Un altre aspecte a destacar és l’esperit agonístic, competitiu, arrelat en la mentalitat grega. Només cal recordar també la importància de les competicions esportives. S’ha dit que la tragèdia volia oferir una experiència educativa, perquè el seu missatge estimulava la reflexió dels espectadors que s’identificaven amb els personatges enduts, en l’escena, per la passió o la fatalitat. La catarsi, efecte que causava la tragèdia en l’espectador, era una purificació alliberadora de les passions, mitjançant les emocions que suscita l’obra d’art, sobretot la pietat
(compassió, segons Aristòtil) i el temor (por).

4. Estructura d’una tragèdia Degut al seu origen, la tragèdia grega té parts cantades pel cor i parts recitades pels actors. A mesura que la tragèdia evolucionà, la importància de les parts cantades minvà a favor de les recitades i cada vegada van apareixent més actors. La tragèdia clàssica estava formada per: a) pròleg: s’entrava en matèria. Podia ser un diàleg o un monòleg. b) pàrode o entrada del cor. c) episodis (normalment tres): diàlegs entre el corifeu i un actor o els actors. Correspon als nostres actes. d) estàsims o cants del cor: es troben intercalats entre els episodis i els separen. Els integrants del cor es quedaven drets a l’orquestra.
e) èxode o sortida del cor: el final de l’obra.

5. L’edifici del teatre.
A Atenes, les representacions se celebraven al teatre de Dionís, als pendents meridionals de l’Acròpolis. La graderia del públic s’anomenava θεάτρον, “lloc per a contemplar”; tenia forma
d’hemicicle tot aprofitant el pendent natural d’un turó. Al mig hi havia una plataforma circular, ὀρχήστρα, on actuaven els membres del cor i fins i tot, primitivament, els actors, quan encara no existia l’escenari.
Al mig de l’orquestra hi havia l’altar consagrat a Dionís. L’escenari, que es desenvolupà a partir del segle IV aC, representava la façana d’un palau amb una porta principal i, a vegades, dues de secundàries.
Si un actor volia imitar que acabava d’arribar de l’estranger o del camp, solia fer l’entrada per un dels accessos laterals, anomenats pàrodes (πάροδοι), lloc per on també entraven
els components del cor. Si es volia fer aparèixer en escena, d’una manera sorprenent, una divinitat des de l’altura, es recorria a una mena de grua, μηχάνη. D’aquí ha sorgit l’expressió llatina deus ex
machina. Pel que fa a l’acústica, es resolia amb l’ús de màscares (l’actor s’anomenava ὑποκριτής) i amb la mateixa estructura arquitectònica de l’edifici.