Teatre grec: drama, tragèdia i tragèdics clau

Drama i representació

Drama. S’originava amb la necessitat de ser representada, la qual cosa li imposava una limitació en l’espai, el temps i l’acció. Els poetes no només escrivien l’obra sinó també la dirigien: en feien la coreografia, la música i actuaven. Cal distingir dues classes de representacions: les tragèdies i les comèdies. Les representacions tenien lloc en tres moments festius de l’any: les Lenes, a finals de gener; les Dionisíaques rurals, a finals de desembre; i les Grans Dionisíaques, a l’inici de la primavera. S’alternaven parts cantades pel cor, format per un nombre fix de coreutes: 15 a la tragèdia i 24 a la comèdia, amb parts dialogades.

Tragèdia

Tragèdia. Era un subgènere dramàtic en què el protagonista, un heroi o heroïna, s’enfronta al seu propi destí i rep un aprenentatge a través del sofriment. L’origen de la tragèdia està íntimament lligat a Dionís. Els arguments de la tragèdia estan vinculats als grans mites (cicle tebà i troià). Els dramaturgs havien d’escriure cada any tres tragèdies per poder concursar i no els calia inventar nous arguments; utilitzaven els dels mites ja coneguts pel públic. El mite tracta la concepció moral sobre l’home. Hi ha dos conceptes fonamentals: el sofriment de l’heroi, que es veu abocat a la ruïna, i el conflicte que enfronta l’heroi amb altres personatges defensant idees oposades. L’objectiu de la tragèdia era l’aprenentatge i la catarsi (purificació de les emocions dels espectadors per mitjà de la pietat i el temor).

Estructura de la tragèdia

Les tragèdies presenten la següent estructura:

• Pròleg — recitat pels actors on s’informa al públic de la situació.
• Pàrode — cant per l’entrada del cor a escena.
• Alternança entre estàsims (cants del cor) i episodis (diàlegs dels actors).
• L’èxode — com el pàrode però més breu.

L’època més important de la tragèdia és el segle V aC, i en destaquen tres tràgics principals.

Tràgics destacats

Ésquil (525–456 aC)

Ésquil (525–456 aC). De les 90 tragèdies que va escriure només en conservem completes set: Perses, Agamèmnon, Coèfores, Eumènides, Suplicants, Prometeu encadenat, Set contra Tebes. El tema central del seu teatre és la desmesura que es produeix quan un home vol anar més enllà de la seva condició humana i del seu destí i és castigat pels déus. Segons Ésquil, l’home arriba al coneixement a través del sofriment.

Sòfocles (497–406 aC)

Sòfocles (497–406 aC). De les 123 tragèdies que va escriure només en conservem set i un drama. Les més famoses són: Èdip rei, Èdip a Colons i Antígona. A més: Àiax, Electra, Filoctetes i Dones de Traquis. Va introduir una innovació a la tragèdia: va passar de dos actors en escena a tres, donant així més importància al diàleg. Va ser un gran defensor de la democràcia basada en el respecte de la religió i dels déus. També contraposa les accions humanes i les divines.

Eurípides (485–406 aC)

Eurípides (485–406 aC). Conservem 18 obres. Sabem que no va guanyar cap concurs en vida, perquè el seu teatre no va agradar fins després de la seva mort. S’ha caracteritzat per treure protagonisme al cor i per utilitzar el procediment deus ex machina, a través del qual es resol el desenllaç al final de l’obra. També destaquen el seu realisme i la comprensió de les passions humanes (amor i gelosia) com a motors del comportament de l’home en lloc dels déus. Entre les seves obres destaquen: Medea, Hipòlit, Les Troianes, Alcestis i Les Bacants.