El Teatre Francès del Segle XVII i la Il·lustració: Molière i Voltaire

El Teatre Francès del Segle XVII: Barroc i Classicisme

El segle XVII, denominat pels francesos com el Grand Siècle, se sol dividir en dues etapes:

1. La primera, marcada per la inestabilitat política, on predominen el Barroc i la influència de l'Església.
2. La segona, coneguda amb el nom de Classicisme, on l'art queda subjecte a l'Estat i a les seves acadèmies. L'art es posa al servei del poder absolut de la monarquia i de les classes benestants. La cort paga els millors artistes i alhora els controla i censura la producció.

El teatre d'aquesta segona època és l'expressió artística que més posa de manifest aquest lligam amb el poder de l'Estat, ja sigui a través de la tragèdia, la comèdia o altres espectacles mixtos (tragicomèdia, ballet, etc.).

Tres dramaturgs més importants d'aquest període són:

• Pierre Corneille i Jean Racine (tragèdies)
• Molière (comèdia)

Molière: Vida, Obra i Crítica Social

Jean-Baptiste Poquelin, conegut com a Molière, va renunciar al seu futur professional com a tapisser reial. Tenia estudis de dret, però ell va decidir seguir la seva vocació irrefrenable pel teatre i l'espectacle. El 1643 va fundar amb Madeleine Béjart la companyia L'Illustre Théâtre i van començar a actuar a París amb poc èxit. En sortir de la presó, Molière i els seus companys van iniciar una vida d'actors ambulants.

De retorn a París, la seva companyia va acabar actuant davant la cort reial i esdevenint un dels grups predilectes pel rei. Així s'inicia l'època de més èxit de Molière. L'objectiu fonamental del seu teatre és complaure el públic i fer-lo riure, més que no pas indisposar-lo amb les seves crítiques. Molière feia crítica dels aspectes de la seva societat des d'un punt de vista còmic i ridiculitzava els vicis. Tot i així, la crítica hi és i afecta sovint el públic majoritari de les obres de l'autor, posant en evidència aspectes com:

• La corrupció
• La necessitat d'aparentar
• L'egoisme
• Els matrimonis per interès
• Els pares autoritaris
• Els burgesos esnobs
• Els metges pretenciosos
• Les dones frívoles

Algunes de les seves obres més conegudes són: L'escola de les dones, Tartuf o l'impostor i Don Juan o el convidat de pedra. Amb aquestes obres, Molière es va guanyar l'enemistat dels sectors ultraconservadors.

Característiques del Teatre de Molière

Molière aconsegueix desplaçar la tragèdia per l'alta comèdia, recollint elements de la tradició medieval de les farses. S'inspira en el Barroc italià i espanyol, i en el teatre llatí, com per exemple Plaute. Representa tragèdies d'autors contemporanis que s'inspiren en les regles de les tres unitats, tot i que Molière no sol cenyir-se a aquestes regles.

Escriu en vers (obres de 5 actes) i en prosa (més curtes). Recorre a tot tipus de recursos verbals (diàlegs ràpids i vius, jocs de paraules) i a recursos gestuals o de situació per accentuar fins al ridícul determinats trets d'un personatge. Darrere del sentit de la ironia i dels temes actuals que agraden als espectadors, s'amaguen aspectes més profunds que queden insinuats: la impotència i la por davant la pobresa, la malaltia, la gelosia, la solitud, la bogeria, etc.

Després de la seva mort, es va donar lloc a la creació de la institució de la Comédie-Française, l'únic teatre nacional de França subvencionat per l'Estat.

La Il·lustració: Raó, Progrés i Llibertat

La Il·lustració va ser un moviment cultural i europeu que se situa entre el 1720 i el 1770 aproximadament. Procedeix de l'empirisme i el racionalisme dels filòsofs del segle XVII. El pensament il·lustrat es basa en una confiança cega en el poder de la raó, que ha de fer possible el progrés. Té un fort esperit crític; es discuteix i s'analitza tot. La cultura ha de ser laica, i es comença a creure en la llibertat natural de l'ésser humà.

Aquestes idees es difonen a través de societats secretes, acadèmies, tertúlies, etc. Per als il·lustrats, la literatura té una funció didàctica i ideològica: difon els coneixements propis del moment, com les idees del liberalisme en contra de l'absolutisme polític. El segle XVIII és el segle del triomf de la raó enfront de la fe i la metafísica. Amb la Il·lustració es produeix un desplaçament de la literatura de ficció cap a la literatura d'especulació.

El Neoclassicisme: Retorn als Clàssics

Estèticament, aquest segle va viure a compte del Barroc fins ben entrat el segle, en què l'estètica del Neoclassicisme s'anà estenent per tot Europa. Fora de França, se sol emprar aquest terme per designar el període artístic que s'inicia a partir del 1750 i s'allarga fins ben entrat el segle XIX.

Amb el Neoclassicisme es produeix un retorn a les normes clàssiques que proclamen el rigor formal i també la incorporació en les obres de personatges capaços de gestes heroiques. La literatura torna a tenir una finalitat didàctica i s'expressa bàsicament a través del teatre (seguint el principi de la regla de les tres unitats) i de la poesia, especialment de la faula didàctica i la sàtira.

Boileau, teòric del Neoclassicisme francès, va proposar unes regles d'equilibri i d'unitat a imitació dels models grecs i llatins:

• La versemblança: les obres d'art han de buscar allò general i arquetípic, defugint de la fantasia i les exageracions del Barroc.
• L'estil: S'han d'evitar els contrastos, la barreja de gèneres, l'efectisme del segle anterior.
• La finalitat moralitzadora i pedagògica: L'art ha de contenir un ensenyament; la literatura ha de tenir una funció alliçonadora o exemplar.

Voltaire: Filòsof Il·lustrat i Crític Social

Voltaire (François-Marie Arouet) va estudiar amb els jesuïtes; posteriorment va estudiar dret i es dedicà esporàdicament a la diplomàcia. La resta de la seva vida visqué de renda i es va poder dedicar a la filosofia i l'escriptura. Va ser un autor molt popular i polèmic. Va estar empresonat a la Bastilla i desterrat a París més d'una vegada.

Durant els anys de desterrament, va entrar en contacte amb el pensament de Newton i amb la filosofia de Locke. Als 60 anys es va retirar al camp i allà va escriure la seva obra més famosa, Càndid o l'optimisme. Als 84 va tornar a París i va morir sent immensament ric.

Voltaire representa l'esperit de la Il·lustració, un intel·lectual compromès i crític. Les seves idees van ser molt influents en l'època. Va combatre la superstició i el fanatisme, i defensà la tolerància i la igualtat. Creia que les guerres eren l'antítesi de la civilització. Pensava que els homes eren lliures i iguals per naturalesa i es va mostrar partidari d'una monarquia il·lustrada capaç de conduir el poble al progrés i a la modernitat.

L'obra de Voltaire és molt extensa; conreà tota mena de gèneres, sobretot la novel·la, que ell creia que calia dotar de consistència ideològica. Així va néixer el conte filosòfic. El seu estil es caracteritza per la claredat, l'elegància, la lleugeresa, la brevetat, etc., i sobretot per una ironia i força originals. Fa servir molt el diàleg per posar les opinions pròpies en boca d'alguns personatges.

Obres destacades:

• Cartes filosòfiques
• Cartes angleses
• Tractat sobre la tolerància
• Diccionari filosòfic

Novel·les:

• Zadig
• L'ingenu
• Càndid o l'optimisme

Càndid o l'Optimisme: Crítica Filosòfica

Càndid o l'optimisme és l'obra més universal de Voltaire. Ambientada en un paisatge exòtic, Càndid és una ridiculització de la filosofia i l'optimisme de Leibniz, caricaturitzada a través del personatge de Pangloss, l'instructor del protagonista. Al llarg d'un viatge per Europa i Amèrica, Càndid va acumulant experiències negatives que desmenteixen el seu optimisme inicial i va prenent consciència de la presència incontestable del mal en el món.

El tema de com conciliar l'existència de Déu i la realitat del mal és un leitmotiv en l'obra de Voltaire. Càndid ens mostra diferents formes de maldat: guerres, terratrèmols, esclavitud, etc. Com a conclusió, l'autor ens proposa que rebutgem plantejaments metafísics i explicacions filosòfiques perquè l'univers és absurd. Hem de buscar un refugi de pau, conformar-nos amb la nostra sort i dedicar-nos a un treball modest i útil, com ara «cultivar el nostre hort».