Teatre d'Epidaure i Altar de Zeus: Arquitectura i Significat

Teatre d'Epidaure:

Arquitecte: Policleto el Jove

Cronologia: 330 a.C.

Localització: Epidaure, al Peloponès (Grècia)

Estil: Grec hel·lenístic

Materials utilitzats: Pedra

Sistema constructiu: Arquitravat

Dimensions: 120 m

Elements de suport i suportats:

Els grecs aprofitaven el pendent natural dels turons més propers a la ciutat per construir-hi les graderies dels teatres. A la graderia d'Epidaure, a causa de les dimensions que té, s'hi van haver de construir uns murs laterals de contenció de terreny.

Espai exterior i interior:

El teatre grec estava organitzat per l'orquestra de forma circular. La cavea envoltava dues terceres parts de l'orquestra i la part restant era tancada per l'edifici que formava l'escena. L'orquestra constituïa el lloc on el cor cantava i ballava, però també era l'espai destinat a l'altar, en aquest cas consagrat al déu Dionís. S'ha confirmat que es tractava d'un pòrtic d'ordre jònic. Tampoc no se sap si el prosceni, situat entre els elements fixos de l'escena i l'orquestra, al qual s'accedia a través de dues rampes laterals, hi fou afegit amb posterioritat. El nivell superior de l'escena, que en un principi era el lloc on els actors es canviaven i on es guardaven màscares, disfresses i decorats, sovint servia de plataforma perquè els déus parlessin. El teatre d'Epidaure no disposava de façana; s'hi entrava a través de dos accessos laterals que donaven a un passadís situat entre l'orquestra i l'escena, i que permetia el pas del públic a la càvea. La cavea estava totalment integrada dins del paisatge i podia acollir 14.000 espectadors. El semicercle que formava era dividit radialment per tretze escales que convergien a l'orquestra i que permetien la ràpida circulació del públic. Al principi, el teatre d'Epidaure tenia 30 files, però posteriorment s'hi van afegir 20 més, separades de les primeres per un ampli corredor.

Estil:

La construcció de teatres es basava en una sèrie de càlculs matemàtics precisos, com ara la raó àuria i la sèrie de Fibonacci. Els teatres grecs sempre estaven formats per tres parts clarament diferenciades: l'orquestra circular del centre, els edificis de l'escenari i la cavea. Els arquitectes grecs destacaren per la grandiositat en la concepció dels espais i pel gran virtuosisme que aconseguien juntant l'arquitectura i l'escultura. Es van limitar a reproduir velles estructures basades en l'arquitravat i deixaren per als romans la tasca d'explorar els arcs, la volta i més tard la cúpula, i també la de treballar amb materials com els maons i el formigó. No obstant això, els romans no dubtaren a adoptar els trets característics dels teatres grecs per aixecar els seus propis recintes teatrals; de fet, molts teatres romans són còpies dels grecs.

Contingut i significació:

Les obres de teatre gregues que es posaven en escena formaven part de les festes celebrades en honor de Dionís, el déu del vi i la gresca. A les primeres obres dramàtiques, l'acció l'explicava el cor, mentre que els actors tenien un paper secundari; per això, l'espai de l'orquestra era tan important i el prosceni ocupava un lloc menys preeminent. El teatre d'Epidaure és considerat un dels millors que es van construir; l'acústica és immillorable perquè des de la fila més allunyada es pot sentir perfectament el que es diu a l'escenari. A més, la vista és magnífica des de qualsevol punt del teatre. Hi havia dos tipus de seients: els destinats al poble i els destinats a l'edil i altres prohoms. Els reservats a les persones importants tenien braços i respatller.

Funció:

La ciutat d'Epidaure es va fer famosa perquè hi havia el santuari d'Asclepi, déu de la medicina, que guarien els malalts. A l'època hel·lenística, el seu culte va créixer i aquest santuari era visitat per molts malalts. Per això, s'hi va construir el teatre més gran de Grècia.

Altar de Zeus:

Nom: Altar de Zeus a Pèrgam

Arquitecte: Desconegut

Cronologia: 188 a.C.

Localització actual: Pèrgam, Museu de Berlín (Alemanya)

Estil: Grec hel·lenístic

Materials utilitzats: Marbre

Sistema constructiu: Arquitravat

Dimensions: 36,44 m x 34,29 m

Elements de suport i suportats:

L'altar de Pèrgam seguí un esquema que encara tenia precedents, però es plantejava d'una manera nova a causa de les seves proporcions gegantines. L'estructura es basa en un enorme pòdium massís d'uns 7 m d'alt, amb una escala impressionant per salvar aquesta alçada formidable. Els murs de càrrega del pòdium sostenen una plataforma sobre la qual s'aixeca una columnata jònica. Les columnes jòniques sostenen un entaulament pla coronat per dues figures a banda i banda dels extrems de la U. Una de les novetats radicava en la desproporció aparent entre un pòdium tan elevat i una columnata d'alçada reduïda. En aquesta construcció, com en totes les gregues, hi predomina una línia recta que es correspon amb el sistema constructiu de l'arquitravat.

Espai exterior i interior:

Avui dia no es conserva tot l'altar; al Museu de Berlín només se'n pot admirar la magnífica façana que va ser l'orgull de la ciutat durant segles. A dia d'avui només queden els fonaments del temple. El temple era una construcció de planta pràcticament quadrada i la façana que es conserva donava accés a un pati tancat, a l'interior del qual probablement hi devia haver l'altar dels sacrificis. A més de l'escalinata, la part interior més admirada és el fris exterior de les parets del pòdium. Es tracta d'un alt relleu amb una longitud de més de 100 metres i amb una alçada de 2,5 m, constituït per figures que sembla que es volen escapar del fons de tant que sobresurten i que avança ja l'expressivitat del barroc. Observant els relleus, l'espectador es veu introduït en un món d'una rica expressivitat, amb figures que es retorcen dramàticament i que en ocasions fins i tot ofereixen esforços que trenquen la linealitat del fris. El ritme és violent i convuls, accentuat per les musculatures en tensió i per les formes de les vestidures que es despleguen cap a totes les direccions. Les expressions facials també són torturades, especialment en els rostres dels vençuts, els ulls dels quals semblen que volen sortir de les òrbites.

Estil:

L'altar de Pèrgam és immens, el més gran de l'antiguitat. Es tracta d'una de les obres culminants de l'hel·lenisme i la més important de l'escola de Pèrgam, que destaca per la tendència al monumentalisme i, en escultura, pel patetisme. Al fris hi treballaren més de 40 escultors que van seguir un estil que se sol anomenar de la segona escola pergamenia.

Contingut i significació:

La gigantomaquia, lluita entre els déus i els gegants, és el tema principal d'aquest fris. Al cantó est, Atena fa ús de tota la seva astúcia per aixecar pels cabells del gegant Alcioneu, perquè sap que aquest perdrà tota la força quan els peus deixin de tocar a terra (la seva mare era Gea, divinitat de la terra). Alcioneu lluita per escapar-se amb les seves ales, però Atena el té ben agafat. Mentrestant, Zeus, amb una musculatura monumental, lluita a l'esquerra d'Atena contra tres gegants. El tema del fris no era casual, perquè permetia fer una extrapolació de la narració a la realitat del regne. El rei de Pèrgam tenia el seu model en el poderós Zeus, mentre que Atena es convertia en la seva protectora i li concedia la victòria. El fris volia donar a entendre que, igual com els déus havien vençut els brutals gegants, els Atàlides també havien triomfat sobre la barbarie dels celtes invasors. Tots dos grups vencedors van aconseguir que la pau i la civilització s'imposessin. La pretensió dels sobirans de Pèrgam era proclamar-se hereus culturals dels atenesos clàssics.

Funció:

El rei de la dinastia Atàlida, Eumenes II, va fer aixecar aquest monument a Pèrgam, capital del seu regne, per commemorar les seves victòries al Pont i a Bitínia. L'altar de Zeus es feia servir per al culte i servia de recordatori i d'agraïment a Zeus, déu principal i pare de la resta de divinitats.