Teatre Català i Valencià: Postguerra, Evolució i Assaig

Renovació teatral: postguerra als anys 70

Amb el règim franquista, el teatre en valencià i català va ser prohibit fins al 1946 (després de la Segona Guerra Mundial). Les traduccions d'obres estrangeres també estaven prohibides. A València, es programaven obres còmiques i sainets, com La cotorra del mercat. Faus, Hernàndez i Casajuna, i Rafael Martí van proposar que l'escena valenciana tractés arguments moderns, inspirats en els conflictes reals de la societat.

A Catalunya, el 1955 es va fundar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (companyia de teatre que posa en escena obres de Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo). El 1960 es va fundar l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, decisiva en la creació del teatre independent de la dècada següent. Joan Oliver (que signava amb el pseudònim Pere Quart) criticava la burgesia. Joan Brossa va ser partidari de les formes surrealistes i va escriure una obra basada en aspectes de la vida quotidiana.

En l'àmbit valencià, van trobar empara en alguns organismes favorables, com l'Ateneu Mercantil de València, la Secció de Teatre de Lo Rat Penat i l'Aula Ausiàs March de la Universitat. En aquells ambients va aparèixer una nova generació de dramaturgs; cal destacar Martí Domínguez i Barberà, Rafael Villar i Joan Alfons Gil Albors.

L'obra teatral de Manuel de Pedrolo

La seua obra es pot dividir en tres etapes, però només té una intensa a la segona meitat dels anys 50. En aquest període planteja una reflexió sobre l'existència humana i formula preguntes sobre la solidaritat humana, el conformisme, l'afany de revolta, la mort i la transcendència. Els personatges habiten un món tancat.

Ens trobem amb personatges empresonats, que suporten unes situacions angoixants i claustrofòbiques: Cruma, Pell vella al fons del pou, La nostra mort de cada dia, etc. Preocupat per la condició de la persona humana, fa teatre de l'abstracte (hereu del teatre absurd). El teatre de Pedrolo és pessimista (problemes col·lectius). La temàtica principal és la llibertat i l'entitat de l'existència. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior, sense que això signifique que no tenen interès pel món dels altres. Viuen presoners del present, recordant el seu passat, que els confon.

Característiques del teatre actual

Hereu del teatre universitari, a començament dels 70 van aparèixer nombrosos grups de teatre independent, on ja no era l'escriptor qui elaborava un text literari, sinó que el conjunt del grup s'involucrava en la creació de l'espectacle i en el procés de producció. Hui en dia, els autors segueixen elaborant la matèria verbal de l'espectacle i en els muntatges. La simbiosi entre autor i director ha propiciat que en la dramatúrgia actual hi haja autors que alhora dirigeixen, com Juli Leal o Sergi Belbel.

Les tendències teatrals són:

1. Anàlisi de la realitat a través de la ironia i l'humor, tendència capitanejada per Sergi Belbel.
2. Fragmentació del diàleg, ple de silencis, omissions i interrogants. Teatralitat centrada en problemes individuals ('teatralitat opaca'). Destaquen Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso.
3. Interès pels problemes del nostre temps. Toni Cabré, Manuel Dueso.
4. Via comercial de les telesèries, per arribar a un major nombre d'espectadors. Carles Alberola, Paco Mir.
5. 'Teatre de la irritació', que consisteix a increpar el públic i incomodar-lo. Roger Bernat.

A partir de l'últim quart del segle XX, es consolida una nova generació d'autors a l'àmbit valencià, en la qual destaquen:

• Manuel Molins: autor d'obres inspirades en personatges i fets històrics valencians. Escriu melodrama (Tango) i comèdia (Ni tan alts, ni tan rics).
• Rodolf Sirera: autor d'una abundant producció dramàtica. La pau, El verí del teatre, La caverna, Punt de fuga. També destaca com a guionista de sèries televisives.

Josep Maria Benet i Jornet i l'audiovisual

Va estudiar a Barcelona i va freqüentar l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on va entrar en contacte amb els autors teatrals més importants, com Ricard Salvat i Fabià Puigserver; però no li va interessar el teatre de l'absurd, ni l'existencialista. Ha sabut evolucionar mantenint una complicitat ideològica amb un públic que l'entén. Obres destacades: Una vella, coneguda olor, Desig, Olors.

En el seu teatre s'observa aquesta evolució:

1. Recerca d'un territori mític: Cançons perdudes.
2. Les obres del cicle de Drudània.
3. El retorn al realisme: Berenàveu a les fosques.
4. L'apropament al teatre de Harold Pinter (Premi Nobel).
5. Retorn a l'intimisme.

Durant els primers anys feia els personatges infeliços o cruels. Més endavant s'ha transformat. Ha adaptat com a guions cinematogràfics diversos textos teatrals i és un referent en el camp del guió televisiu i en la difusió televisiva d'adaptacions de textos de literatura catalana (TV3: Poble Nou). Ha obtingut el Premi Blanquerna de Comunicació i el Max d'Honor.

La importància de l'assaig de Joan Fuster

És l'assagista més important de la literatura catalana, en especial al País Valencià, però també a Catalunya (on escassejaven després de la Guerra Civil). La seua obra és de gran diversitat temàtica. Les seues reflexions se centren tant en aspectes quotidians com en inquietuds de l'època. Amb El descrèdit de la realitat va començar una brillant carrera. Després: Les originalitats, Figures de temps, Judicis finals, Diccionari per a ociosos, Examen de consciència, Sagitari. Obres que responen a un humanisme lliurepensador. S'hi pot constatar la influència dels racionalistes francesos.

Escriu de la vida quotidiana, història i política. També publica treballs sobre història (Ausiàs March: Antologia poètica) i els problemes d'identitat nacional del País Valencià, articles biogràfics i de viatges (Combustible per a falles, L'Albufera de València, Ara o mai). L'extensió de la seua obra ha superat l'àmbit literari i s'ha projectat sobre la vida cultural valenciana i catalana.

Joan Francesc Mira: assajos i realitat

Ha tractat els seus assajos amb una frescor singular. Mira ha après de Fuster, argumenta amb gràcia, maneja molt bé la ironia i és un mestre de l'adjectiu. Quan observa un poble o un costum, Mira compara allò que descriu amb allò que passa al nostre país. Els temes que tracta són: el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, i la importància de les llengües per tal de crear consciència col·lectiva. L'eix genèric és la qüestió de la identitat i el seu ús polític. És un escriptor plenament arrelat al país, que observa la societat valenciana amb una mirada madura, enriquida per la democràcia i la raó. Obres: *Crítica de la nació pura*, *Els valencians i la terra*.