Teatre Català de Postguerra: Repressió, Evolució i Autors Clau

El Teatre Català de Postguerra i la Repressió Franquista

Com és evident, i de la mateixa manera que va succeir amb la poesia i la filosofia, amb l'arribada del franquisme al poder es van prohibir tota mena de manifestacions teatrals que no reforcés la ideologia i les pretensions del nou règim. Això va provocar que fins a l'any 1964 les representacions en llengua catalana fossin reprimides.

El Primer Franquisme i la Lenta Reactivació (1946)

Durant el primer franquisme, el gènere literari que més conflictes i dificultats va tenir va ser precisament el teatre, perquè els problemes propis de la dimensió espectacular i la seva difusió oral van fer que es reactivés amb major lentitud. No obstant això, a partir de 1946 comença a desenvolupar-se un tipus de teatre minoritari, la principal finalitat del qual era dignificar la llengua i l'escena.

Tendències Dominants del Teatre Català de Postguerra

Les tendències que van dominar el teatre català d'aquesta època, caracteritzada per instal·lar-se entre la continuïtat i la renovació, van ser:

• El teatre simbòlic
• L'existencialista
• El realista (més tardà)

D'altra banda, els models més innovadors es van vincular amb el teatre experimental o el teatre de l'absurd.

Evolució i Institucionalització del Gènere

El primer període es caracteritza per ser una espècie de transició. Les principals característiques d'aquest període són la continuïtat del teatre polític dels seixanta. Posteriorment, es produeix la institucionalització del gènere, per a després, en una tercera etapa, consolidar-se una nova generació d'autors.

La Segmentació Territorial: Catalunya, País Valencià i Balears

No obstant això, aquesta segmentació només és aplicable a la situació de Catalunya, perquè en el cas del País Valencià i les Illes Balears, els canvis es van donar més tardanament, i sempre sota l'influx del que ocorria a Catalunya.

La Reacció dels Anys Setanta: Teatre Col·lectiu

No obstant això, en la dècada dels anys setanta també va sorgir una reacció contra les propostes teatrals anteriors relacionades amb el Realisme o el teatre didàctic i una forta defensa a favor del teatre col·lectiu. D'aquesta manera, els postulats d'autors anteriors eren rebutjats, per considerar-se massa tradicionals.

Autors Clau: Benet i Jornet i Rodolf Sirera

Precisament en aquesta classe de teatre col·lectiu, espectacular i imaginatiu és on s'instal·len dos autors influïts pel dolor de la Guerra Civil Espanyola i la vivència de la dictadura franquista. Aquests autors desenvolupen un teatre directe, utilitzat com a arma de crítica i portat a l'exaltació i la sàtira dels models de món instaurats en l'època de la repressió:

• Josep Maria Benet i Jornet
• El valencià Rodolf Sirera

Ambdós són gestors d'un nou teatre obert al públic i a la crítica, i màxims representants de la contemporaneïtat dels països catalanoparlants i de l'evolució experimentada en les taules des dels difícils anys seixanta fins als nostres dies.