El Teatre Català de Postguerra: Renovació i Absurd

Els personatges tenen una dimensió simbòlica: viuen en un món tancat que els separa del món exterior, estan angoixats per enderrocar els murs que els empresonen però, alhora, tenen por a la llibertat. L'obra conté elements tècnics, formals i estilístics que l'acosten al teatre de l'absurd (trencament dels espais, de la lògica narrativa, del llenguatge amb què es vol expressar l'absurditat de l'existència humana). Tanmateix, Pedrolo preferia anomenar-lo teatre de l'abstracte. El teatre de Pedrolo entronca amb els corrents existencialistes dominants a l'Europa de la postguerra, del qual J.P. Sartre n'és el màxim exponent.

La Renovació Teatral del Període de Postguerra als Anys 70

Fins als anys 50, el teatre en català pateix una rigorosa prohibició. Tanmateix, el 1955 es funda l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, que comença a programar autors clàssics, com Shakespeare i Txèkhov, a editar traduccions de grans autors europeus contemporanis com Ionesco o Brecht, i a posar en escena autors propis com Espriu, Brossa o Pedrolo. Gràcies a tot això, el teatre català du a terme una profunda renovació dels temes i dels llenguatges escènics i s'acosta als nous corrents europeus. S'hi poden identificar tres grans tendències:

• a) Les comèdies de crítica mordaç de la burgesia, en què destaca Joan Oliver.
• b) El teatre avantguardista, que adopta formes surrealistes i trenca tant els ritmes narratius com els espais escènics, i experimenta amb noves formes d'expressió (música, poesia, dansa, etc.). Ací l'obra de Joan Brossa és central.
• c) El teatre de l'absurd, que planteja conflictes de caire existencial -la llibertat de l'ésser humà, el sentit de la vida, la relació amb els altres, etc.- i aposta també per posades en escena rupturistes. Les obres de Pedrolo són el millor exponent d'aquest corrent.

En resum, malgrat un context de manca de llibertat i censura política i cultural, el teatre català aconsegueix crear estructures que l'acosten a les tendències europees del moment.

Subordinades

Sustantives:

• F=subjecte: no m'agrada que arribis tard;
• F=atribut: el nostre desig és que vingueu;
• F=CD: no sé què passa;
• F=CI: dona això a qui ho vulgui;
• F=CRV: no us rigueu dels que no saben ballar;
• F=CN: la por del que diran els mortifica;
• F=C.Agent: el pa és especialment desitjat pel qui passa fam.

Amb infinitiu: cantar; completiva: que; interrogativa: si; relativa: pronom relatiu.

Adjectives: que, qui, què, el qual, la qual, els quals, les quals, la qual cosa, cosa que, del qual, dels quals, on; especificativa sense comes; explicativa entre comes.

Adverbials:

• Pròpies:
  • Temps: quan, mentre, sempre que, cada vegada que; abans que/de; després que/de, des que, d'ençà que, fins que, tot seguit que, tot just, així que, tan aviat/prompte com, a penes.
  • Locatives: on, allà on.
  • Modals: com, com si, tal com, així com, segons.
• Impròpies:
  • Causal: perquè, que, per tal com, car, puix (que), vist que, atès que, com que, ja que, per.
  • Condicionals: si, posat que, amb que, sols que, només que, en cas que, mentre (que), sempre (que), amb gerundi (estudiant).
  • Final: perquè, per tal que, a fi que, per/per a, per tal de, a fi de.
  • Consecutives: tal....que, tant...que, tan....que.
  • Concessives: encara que, malgrat que, (per) bé que, mal que, si bé, per més que, tot i que.
  • Comparatives: tant...com, tal/així...com, igual com/que, més que, menys...del que, com més/menys..més/menys.