Teatre Català Postguerra i l'Assaig de Joan Fuster

El Teatre Català de Postguerra

El teatre català ha estat sotmès als mateixos problemes que la resta de gèneres literaris per les situacions històriques que han impedit el desenvolupament normal de la nostra cultura. Això ha fet que fos difícil trobar una coordinació entre les estètiques renovadores provinents d'Europa i l'assumpció de la tradició i la problemàtica concreta.

Prohibició i Represa (1939-1946)

Entre 1939 i 1946 es va prohibir la representació de teatre en català. A partir de 1946 les actituds van començar a canviar gràcies a la nova situació política creada pel triomf de les forces aliades a la Segona Guerra Mundial. Així es va iniciar un llarg procés de normalització del teatre català.

Dins del teatre d'aquesta època es distingeixen diverses tendències:

El Melodrama

És un drama popular que tracta de commoure per la violència de les situacions i l'exageració dels sentiments. Es tracta d’un teatre maniqueista, amb conductes bones o dolentes. L'autor representatiu d'aquest teatre és Josep Maria de Sagarra.

El Teatre Èpic i la Renovació

L’any 1955 es fundà a Barcelona l'ADB (Agrupació Dramàtica de Barcelona), formada per un grup d’aficionats de l’alta i mitjana burgesia que volia aportar nous plantejaments al teatre. El fet de ser un grup molt obert va afavorir que hi col·laboressin persones de totes les tendències estètiques i polítiques. Un dels autors retornats de l’exili fou Joan Oliver, que amb les seves peces de costums burgesos, va fer la primera aportació seriosa al realisme, amb un to satíric. El 1960 es crea una branca de l’ADB, l'EADAG (Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual), amb el propòsit de formar actors i directors i fer muntatges. Mentre l’ADB era bastant eclèctica, l'EADAG instaurà els mètodes del «Teatre èpic» de Bertolt Brecht. És una institució més coherent i prestigiosa, que propicià la connexió amb el teatre europeu.

El Teatre Document i el Realisme

A partir de l’any 1967 comença la influència de Peter Weiss, definidor del teatre document. Weiss estudia, a partir de la documentació existent, un fet històric controvertit i intenta destacar les contradiccions i mostrar el recte sentit del que, moltes vegades, ha estat manipulat per uns interessos que cal desemmascarar. La documentació és objecte d’una acurada reelaboració literària. En canvi, l’espai escènic és neutre. Els temes tractats per aquest autor van des del genocidi nazi fins a la guerra de Vietnam. Diversos grups independents elaboraren espectacles de teatre document per denunciar la repressió franquista. El text més representatiu d’aquest corrent és Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, estrenada a la clandestinitat el 1971. Al País Valencià, el grup El Rogle fa algun muntatge en aquesta línia, a partir d'Homenatge a Florentí Monfort, de Rodolf Sirera i Josep Lluís Sirera. Un altre autor que fa referència constant a la realitat en les seves obres és Ximo Vidal, que estrenà amb el grup Pluja Teatre de Gandia, El supercaminal el 1975. Manuel Molins escriu obres de recreació històrica amb una bona dosi de fantasia.

Aparició de la Sàtira Política

El 30 de gener de 1970 s'estrenà a Barcelona El retaule del flautista de Jordi Teixidor. Això suposà l'inici d’una nova etapa del teatre català. Amb la comèdia satírica es pretenia defensar la llibertat d'expressió. Aquest gènere, juntament amb el drama realista, són els dos de més conreu en aquesta època. Autors que treballaven les dues tendències són Teixidor, Rodolf i J. Lluís Sirera, i Xesc Barceló. En el terreny del mim, destaca Albert Boadella, que estrenà diversos espectacles amb Els Joglars. A causa de la seva obra La torna, van ser jutjats per un tribunal militar el 1978. Així, la censura en el teatre va ser molt dura, fins i tot després del franquisme.

Joan Fuster i l'Assaig

Joan Fuster encetà la seva producció literària de la mà de la poesia. Durant els anys 50, Fuster es professionalitzà com a escriptor i participà regularment en la premsa valenciana. Posteriorment col·laborà en moltes publicacions de Barcelona i de Madrid.

L'Estil Assagístic de Fuster

L'assaig és per a Fuster un vehicle per donar compte de la seva vasta curiositat intel·lectual, desplegada en textos d’una gran capacitat expressiva i d’una gran amenitat. Per a ell, escriure és fer un autoexamen. L'assaig, tal com el practica Fuster, es genera a partir del dubte, per tant estarà sotmès a un règim racionalista. L'assaig, a diferència de la novel·la, no pot ser una obra acabada, sinó un intent. L'escriptura fusteriana és un diàleg amb ell mateix i amb el lector. Fuster diu que l'assaig és un gènere «subaltern» perquè permet moltes formes literàries. L'assagista ha d’agitar idees, ha de parlar dels problemes de cada dia, del seu temps i de la seva societat.

Per a Fuster, l'assaig està situat entre la ciència i la filosofia. La filosofia busca la veritat i creu que l'ha aconseguida. La ciència és més modesta i, per això, més segura. Tampoc no arriba a la veritat, però troba teories i lleis verificables. L'esperit de l'assaig és similar a l'esperit de la ciència. La ciència compta amb un llenguatge matemàtic que permet explicitar inequívocament la lògica de les operacions. L'assagista, en canvi, se les ha d'apanyar amb les paraules de la seva llengua, amb les idees, amb l'experiència i els seus coneixements.

La importància de la literatura d'idees va lligada als grans canvis socials i culturals que s’han produït en la societat i que han portat l'assagista a interrogar-se sobre la crisi de valors que s’han donat.

Temes i Tipus d'Assaig en Fuster

En la seva obra aborda temes diversos, que van des de la literatura i les arts a la política, tot passant per l'erudició, la vida quotidiana o les notícies d'actualitat. Les obres de Fuster s'agrupen al voltant dels tres tipus d'assaigs principals:

Assaig Cívic i Polític

Fuster és un dels pensadors més influents de la nostra cultura; ha contribuït amb diverses obres al tema nacional, com Nosaltres, els valencians (1962) o País Valencià, per què? (1982).

Assaig Humanístic

Fuster ens dona una idea escèptica de l'home i de la realitat actual, decantant-se per una revalorització humanista en la qual l'home assoleixi uns nous valors racionals i humanitzadors. Fuster arremet contra els mites de la societat actual i el conjunt de condicionants que promouen l'alienació i la manca de llibertat en la societat actual: El diccionari per a ociosos (1964), L'home, mesura de totes les coses (1967), Consells, proverbis i insolències (1968).

Assaig Filosòfic i de Crítica Literària

Fuster explica aspectes de la nostra literatura des d’una postura de lector erudit i lúcid, que fa una bona arreplega de materials i dona una interpretació adequada, tot comptant amb un sistema expositiu summament àgil: Literatura catalana contemporània (1972), Contra el Noucentisme (1978), L'oratòria de sant Vicent Ferrer, etc.