El Teatre Català de Postguerra als Anys 70

Postguerra fins als anys 70

Durant els anys de la postguerra, el teatre en català fou completament bandejat dels escenaris. A partir d'aleshores, la represa fou lenta. A mitjans dels anys 40, es permeteren representacions del sainet tradicional i muntatges sobre obres romàntiques o realistes (Guimerà), però no obres noves (Sagarra i Soldevila) ni traduccions.

A la segona meitat dels anys 50, es creà l'ADB, que estrenà obres d'autors clàssics i contemporanis catalans i europeus: Espriu, en Antígona, reflexionava sobre els problemes morals que suposen les guerres; Brossa i el seu teatre avantguardista, la Poesia escènica; i Pedrolo (Homes i No), que fa un teatre existencialista, relacionat amb l'absurd.

Als anys seixanta, a través de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Salvat i Papell, fou important la influència de l'alemany Brecht i del seu teatre èpic, polític i contrari al sentimentalisme. Es caracteritza per provocar la reflexió sobre els enganys de la societat burgesa.

Sota aquesta influència, aparegueren molts grups de teatre. Molts van seguir la tendència de posar en primer pla l'espectacle en detriment del text i van cercar nous recursos escènics, amb una finalitat social i política.

Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990)

Ha estat un dels nostres escriptors més llegits, traduïts i prolífics. Produí més de 60 novel·les, 16 peces teatrals, poesia, assaig i periodisme. Treballà en el món editorial i va ser pioner en l'edició i en la producció de novel·la negra i de ciència-ficció.

En la seua obra, recrea una societat reprimida o n'imagina una de nova amb unes altres possibilitats, sobretot d'alliberament. Explota temes com la solitud o la incomunicació, que són plantejats de forma angoixant.

Escriu les seues peces teatrals durant la segona meitat de la dècada dels 50. Les seues obres han estat qualificades com a teatre de l'absurd, ja que estan influïdes per Kafka i per l'existencialisme europeu. En el seu teatre, s'interroga sobre la solidaritat humana i el conformisme davant la realitat i la mort. Planteja unes situacions claustrofòbiques en què els personatges, atrapats en el present i sense memòria del passat, estan sotmesos a accions rutinàries i inútils.

Mai no es va considerar un dramaturg. Va deixar d'escriure teatre perquè era un gènere minoritari i ell volia arribar a la gent.

L'escriptura teatral actual

El teatre actual és hereu directe de la renovació teatral iniciada a Barcelona en els anys 60, que incorporava els corrents europeus contemporanis. Molts dels autors i de les companyies teatrals independents que s'originen d'aquell context estan en plena producció actualment (Benet i Jornet, Els Joglars). La tendència d'aquells primers anys va ser posar en primer pla l'espectacle en detriment del text.

A partir dels 70, la tendència a buscar nous llenguatges escènics encara s'accentuà més i les transformacions es concretaren en els següents punts:

• Investigació de nous espais escènics: carrers (La Cubana) o estadis olímpics (Els Comediants).
• Rebuig del teatre escrit a priori.
• Creixent importància del director escènic com a creador de l'obra (Comp. Del Teatre Lliure).
• Incorporació de tot tipus de recursos expressius.

Quant al teatre valencià, destaca Albena Teatre, que té com a característiques l'humor i la paròdia, i s'ha diversificat a la TV. L'autor valencià més important, Rodolf Sirera, ha creat obres que segueixen una línia reflexiva.

Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940)

És hereu directe de la renovació teatral iniciada a Barcelona en els anys 60, que incorporava els corrents europeus contemporanis. El teatre de Brecht se centra en la denúncia social i obliga el públic a prendre consciència històrica. L'obra pot incloure elements com música, coreografia, cartells explicatius o mim, encaminats a fer que el públic s'hi situe al davant i reflexione.

Les obres de Benet segueixen l'estètica realista amb diferents matisos. N'hi ha de més influïdes per Brecht, com Berenàveu a les fosques, que és una reflexió sobre la falta de memòria històrica. Altres, més simbolistes i poètiques, com La revolta de les Bruixes, on 6 netejadores treballen en una oficina i només hi ha un vigilant, i se situen en una complicada superposició de plànols que simbolitza les relacions entre els personatges.

Hi destaca tant per la qualitat com per l'extensió i la varietat. Per la seua part, els guions per a serials televisius són realistes en el sentit més tradicional, més propers al quadre de costums, però creen sempre una intensitat dramàtica i uns retrats socials tan vius que els han convertit en grans èxits d'audiència.