El Teatre Català: De Pedrolo a Benet i Jornet i la Televisió

El Teatre de Manuel de Pedrolo (1958-1963)

Entre 1958 i 1963, Manuel de Pedrolo escriu un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat i amb coincidències amb el teatre de l’absurd. En Cruma, Pedrolo reflexiona sobre l’autenticitat de l’home; en Homes i No, sobre el conformisme heretat; i en Situació Bis, reflexiona sobre la llibertat des d’un punt de vista genuïnament polític. Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo elimina del diàleg qualsevol referència que permeti localitzar-ne l’acció. Encara que es relacionava el seu teatre amb el teatre de l’absurd, Pedrolo el considerava més aviat com a teatre de l’abstracte, ja que “és massa coherent per a l’adjectiu d’absurd”. El tema de la mort i de la comunicació entre els homes, el sentit de l’existència i, sobretot, de la llibertat, articulen la seva obra dramàtica. Ell mateix comentava que el seu teatre “sempre volta entorn del mateix problema”, la llibertat.

El Teatre Català Després de 1975

A partir del 1975, la importància de la funció de l’autor teatral es va diluir en la construcció espectacular col·lectiva. El teatre es desentenia de la paraula “dramàtica”. Els protagonistes eren ara els directors, l’expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu. Destaquem grups com ara Els Joglars, Els Comediants i La Fura dels Baus. Cap a la fi dels vuitanta, aquest estat va començar a canviar. El Teatre Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet; el Centre Dramàtic, de Rodolf Sirera. I van aparèixer tot un seguit de nous dramaturgs: Jordi Galceran, Carles Alberola, Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé... La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral. S’imposen nous models com Beckett i Pinter. En l’escena catalana, aquesta renovació ha estat protagonitzada en bona part per l’evolució de Benet i Jornet. Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l’emergència d’un nou tipus d’autor teatral que s’implica plenament en el procés creatiu de l’espectacle.

Benet i Jornet: Teatre i Televisió

A partir del 1975, Benet i Jornet va començar una carrera ben prolífica com a creador de guions per a sèries de televisió. D’aleshores ençà, s’ha mantingut fidel a aquesta nova línia d’escriptura i l’ha continuada practicant de manera regular, paral·lelament al que podríem anomenar la seva obra dramàtica major. L’interès de Benet per aquests gèneres populars l’ha portat a tenir una predilecció clara pel melodrama, un model teatral que ha practicat, recreat i parodiat repetidament. Ha participat com a guionista en sèries com Poble Nou (1992-1995), Pedralbes centre (1995), Rosa (1995-1996), Nissaga de poder (1996-1998), Laberint d'ombres (1998-1999) i Vent del pla (2005). Aquesta dedicació s’ha de relacionar amb la preferència de Benet per les expressions de cultura més populars que van nodrir la seva imaginació durant la joventut i que també han influït el seu teatre. Les radionovel·les i els còmics han inspirat especialment la concepció dels seus mons de ficció.