Teatre Català: Evolució, Autors i Tendències

Renovació Teatral de Postguerra fins als Anys 70

Amb la implantació del règim franquista, el teatre en valencià i català va ser prohibit, desconnectant-se de les innovacions del teatre europeu i nord-americà. Després de la Segona Guerra Mundial, es van censurar les representacions que no eren en castellà i la traducció d'obres estrangeres. A València, el públic demanava obres d'evasió i es van representar obres còmiques que responien al model del sainet com El tio Estraperlo. No obstant això, també es va proposar que l'escena valenciana s'obrís als nous corrents i tractés arguments moderns i situacions socials. El 1955 es va fundar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, on es van editar traduccions i es van posar en escena autors com Joan Oliver, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo. Joan Oliver va escriure comèdies on criticava la burgesia; Joan Brossa, partidari de les formes surrealistes, utilitzava diferents tècniques i parlava de la vida quotidiana; Manuel de Pedrolo es va centrar en la llibertat. A València, la renovació va tenir lloc gràcies a activistes teatrals com Eduardo Lloret, que van ser ajudats per organismes que volien innovacions a l'escena valenciana.

Manuel de Pedrolo: Reflexió sobre l'Existència

Podem dividir el seu teatre en tres etapes, tot i que té una etapa central i sòlida a la segona meitat de la dècada dels anys 50. Pedrolo planteja una reflexió complexa sobre punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes inquietants sobre interrogants absurds. S'interroga sobre la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat, l'afany de revolta i les seves dificultats, el coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència a Els hereus de la cadira (1954). Els personatges habiten en un món tancat que els separa de l'exterior. Trobem personatges que lluiten per enderrocar els murs de la presó i d'altres que s'hi acostumen a causa de la por que tenen a l'exterior. Es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils, com a La nostra mort de cada dia (1958). Els personatges viuen al seu món interior, presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que el seu passat els confon. Pedrolo es preocupa per la condició de la persona humana, es preocupava pel país i, al seu teatre, pessimista, plasma la seva preocupació pels problemes col·lectius.

Característiques de l'Escriptura Teatral Actual

Al començament dels anys 70 van aparèixer grups de teatre independent, on tot es feia de forma col·lectiva. Ja no era l'escriptor qui elaborava un text literari que després s'escenificava, sinó que tothom s'involucrava en el procés. Avui dia, els autors continuen elaborant els textos, però s'han implicat més en el procés d'elaboració dels muntatges, és a dir, hi ha hagut una transformació. Destaquem transformacions en l'escriptura teatral com, per exemple, que el text posa en qüestió el diàleg o les coordenades temporals i espacials. A més, ara els autors poden dirigir al mateix temps, com Sergi Belbel. A Catalunya, les tendències són: la combinació de la formalitat amb elements còmics, plasmar la realitat a través de l'humor i la ironia, diàlegs que fan que la comunicació entre els personatges sigui una lluita tàctica, autors dramàtics que s'interessen pel nostre temps amb una visió objectiva i, per últim, destaquem el 'teatre de la irritació', que vol incomodar el públic i crear alguna reacció, com fa Roger Bernat. A València, trobem una nova generació d'autors teatrals com Manuel Molins, que parla a les seves obres de personatges i fets històrics valencians, com a Dansa del vetlatori (1973). Rodolf Sirera és una peça clau en la renovació del teatre valencià contemporani, amb obres com El verí del teatre (1978).

Josep Maria Benet i Jornet: Evolució i Referent

Va estudiar a la Universitat de Barcelona, on va tenir grans influències com Ricard Salvat. Benet ha estat l'únic autor de la seva generació que ha estrenat amb regularitat perquè ha sabut evolucionar i ha mantingut una certa complicitat estètica i ideològica; és un referent per als joves. És autor d'una trentena d'obres com Revolta de bruixes (1975) o Desig (1989). Ha anat evolucionant: del realisme social a un territori mític a Cançons perdudes (1966); el retorn al realisme, però focalitzant la intimitat dels personatges; el retorn a l'intimisme, on la comunicació es fa gairebé impossible. Al teatre de Benet, l'entorn condiciona els personatges, els deforma. L'entorn fa que els personatges siguin infeliços o cruels. Després s'ha transformat i ha aportat als personatges la dificultat d'expressar-se. Ha adaptat com a guions cinematogràfics textos teatrals i és un referent al món del guió televisiu de ficció. Va començar fent guions per a TVE i també ha estat director argumental. Ha obtingut diversos premis importants, com el Max d'Honor 2010.

Joan Fuster: L'Assagista més Important del Segle XX

Joan Fuster és l'assagista més important i més modern de la literatura catalana del segle XX. Va ser un precursor del gènere, especialment al País Valencià. És autor d'una gran quantitat d'obres de temàtica diversa. Les seves reflexions se centren en l'ésser humà, temes quotidians o inquietuds generals de la seva època. Fuster reflexiona i fa reflexionar els lectors sobre els problemes actuals amb una visió universalista. Amb El descrèdit de la realitat va començar, el 1955, una brillant carrera d'assagista amb temes diversos, un estil incisiu i adjectius precisos. Va publicar moltes obres com Sagitari (1985) i Judicis finals (1960). Tracta diversos aspectes de la cultura i de la vida quotidiana i planteja temes històrics i polítics. Va escriure llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencià, com ara Nosaltres els valencians i El País Valencià (1962). La seva personalitat intel·lectual i l'extensió de la seva obra s'han projectat sobre la vida cultural i civil valenciana i catalana. Fuster va ser, des de la dècada dels seixanta, una de les figures més representatives i influents de la cultura del país.

Joan Francesc Mira: Assaig amb Frescor i Ironia

Joan Francesc Mira ha tractat els seus assajos amb una frescor singular. Mira ha après de Fuster els recursos essencials del gènere i argumenta amb gràcia i maneja molt bé la ironia; és un mestre de l'adjectiu. Compara allò que descriu amb allò que passa al nostre país. Si observa coses que no tenen comparació amb els costums locals, ho constata amb enveja, sorpresa, ironia o curiositat. Els temes que tracta són: el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la importància de les llengües, la possibilitat de manipular tot això en benefici d'interessos molt concrets. És un escriptor arrelat al país, conscient de les seves virtuts, però també de les seves mancances. Observa la societat valenciana amb una mirada madura, enriquida per l'experiència vital, per la lectura i la seva escriptura. Els clàssics i l'humanisme, la democràcia i la raó, sustenten la seva forma d'examinar la vida.