El Teatre Català Després de la Postguerra: Autors i Tendències Clau

Renovació Teatral Des de la Postguerra als 70

Com a introducció, cal assenyalar que durant la postguerra, la dictadura controlava totalment l’activitat teatral i imposà el teatre en castellà.

No obstant això, durant els anys 50 i 60 el franquisme començà a autoritzar algunes obres en la nostra llengua que hagueren de patir la censura prèvia i la limitació de publicitat en premsa i ràdio.

Es va produir una certa recuperació del teatre a Barcelona on es representa Salvador Espriu, Primera història d’Esther i altres autors coetanis.

Durant els 60, en els cercles universitaris es comença a fer un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural. Aquest teatre seguia els nous corrents europeus: el teatre avantguardista, el surrealista, l’absurd.

En els 70 apareixen grups que ofereixen espectacles amb noves tècniques dramàtiques com el mim o la provocació.

Les companyies teatrals que podem destacar són: Els Joglars dirigits per Albert Boadella, Dagoll-Dagom i La Fura dels Baus que porten a terme poderoses i agressives imatges plàstiques.

Quant als autors, els dramaturgs més importants són: Benet i Jornet, Jordi Teixidor i Rodolf Sirera.

L'Obra de Manuel Pedrolo

L’obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura contemporània. Pedrolo ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques.

Entre 1958 i 1963 va escriure un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de l’autenticitat, el sentit de l’existència i la llibertat des de diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb l’anomenat teatre de l’absurd.

En Cruma, va plantejar l’autenticitat de l’home. En Homes i No, va tractar la rebel·lió d’una parella jove contra el conformisme heretat i en peces com ara; Situació bis, Darrera versió per ara on va reflexionar sobre la llibertat.

El teatre de Pedrolo, per tal de burlar-se de la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l’acció: les seues peces no tenen ni geografia ni història, els personatges són símbols o encarnen actituds que l’autor enfronta a situacions límit.

Pedrolo reivindicava per a la seua obra el de teatre de l’abstracte.

Característiques de l'Escriptura Teatral Actual

A finals dels anys 60 i als 70, es va produir una renovació del panorama teatral amb conceptes dramàtics que insistien més en l’espectacle i muntatges; també s’utilitzaven espais polivalents i introduïren noves tècniques.

A partir de 1964, comença una nova etapa del teatre d’autor amb l’estrena d’Una vella, coneguda olor de Josep M. Benet i més tard El retaule del flautista.

L’èxit d’aquestes representacions confirmà que es volia un teatre de qualitat, innovador i tradicional, que representa una denúncia social.

En les dècades posteriors, amb la instauració de la monarquia, es crearen institucions que han millorat i han consolidat la infraestructura del teatre.

En definitiva, el nostre panorama teatral es pot definir per la seua riquesa i el seu dinamisme, destaquen autors com J. Maria Benet, Manuel Molins, Pascual Alapont i Carles Alberola; i destaquen companyies com Els Joglars, Els comediants i Moma teatre, entre altres.

Josep Maria Benet i Jornet

El teatre de Benet i Jornet, d'inspiració realista, es basa, sovint, en tècniques d'origen literari, tracta la problemàtica d’aquella generació que va viure la postguerra i les seues limitacions.

Entre les seves obres cal destacar: Berenàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Quan la ràdio parlava de Franco, E.R i Testament.

Però si avui dia és conegut és per ser el creador dels serials televisius en català de gran audiència: "Poble Nou", "Rosa", "Nissaga de Poder", "Laberint d'ombres", "Ventdelplà" i “El cor de la ciutat”.

“Poble Nou” fou la primera telenovel·la en català i tot un fenòmen social digne d’estudi. La base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d'una família i la contraposició entre el vell i el nou. L’acció se situava a Barcelona, que esdevenia així símbol de tota Catalunya. L'eix central de l'argument es teixia al voltant d'una família tradicional, els Aiguadé, la vida dels quals canviava quan a la mare li tocava la loteria.

En la sèrie s’intentaven transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges.

Joan Fuster

Joan Fuster és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana del segle XX. Fou un intel·lectual compromès amb els indigents i amb la recerca de la identitat valenciana vinculada a tots els territoris de parla catalana. La seua dedicació a l’assaig és amplíssima, va escriure assaig humanístic, sociopolític i d’història cultural. El seu estil és fresc, desenfadat, carregat de fórmules col·loquials.

Fuster hagué de vèncer en la seua trajectòria intel·lectual moltes adversitats: censura, hostilitats, falta de mitjans, absència d'ambient cultural, silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià…

Entre les obres de caràcter humanístic de Fuster cal destacar El descrèdit de la realitat (1955), Diccionari per a ociosos (1964) i L’home mesura de totes les coses (1967), que tracten de la crisi de l’home contemporani i de les diverses manifestacions artístiques.

Els textos sociopolítics són els més polèmics i influents, i provoquen tant adhesions com enfrontaments en una època en què ja s’entreveia la fi del règim trobem :Qüestió de noms i Nosaltres els valencians, on parla del passat i present dels valencians.

Joan Francesc Mira

L’eix genèric d’aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se’n deriven.

Moltes de les reflexions de Mira es basen en l’experiència, la seua i la dels seus lectors, la qual cosa aproxima i facilita molt la lectura d’unes obres que resulten accessibles i suggeridores. Una de les grans virtuts de Mira és demostrar que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la que pateixen molts altres pobles del món, fins i tot aquells que s’autoproclamen “normals”.

Així, en la Crítica de la nació pura s’analitza el nacionalisme des de la perspectiva de l’antropologia social. Mira desfà tota una sèrie de tòpics sobre la nació entesa com un element “pur”, per mostrar-nos el que realment és: una creació social, humana, dependent dels símbols i sempre en construcció. Aporta un punt de vista crític i engrescador que desemmascarà les postures “neutres” de molts teòrics, generalment adeptes al nacionalisme espanyol.

Mira opta per una via “valenciana”, allunyada tant de la dependència espanyola com de l’abstracció intel·lectual que representa l’opció catalanista.