El teatre català del segle XIX

EL TEATRE DEL SEGLE XIX

ANTECEDENTS: TEATRE I LLENGUA

No podem parlar de teatre culte en català fins al s. XIX. La tradició teatral anterior es basa en manifestacions populars del gènere. Temàtica religiosa (els pastorets, les passions). A Catalunya mai no hi havia hagut la tradició de teatre culte. Capes populars amb llengua viva i espontània. Calia crear una llengua literària per al teatre, calia 'elevar' les obres teatrals a la categoria del que anomenam 'teatre culte'. Destaca Àngel Guimerà. Fins al 1860 cap autor no es plantejà el problema de la llengua. La presència del fenomen dels Jocs Florals dins del panorama cultural català imposà una reflexió.

EL TEATRE DE LA REINAIXENÇA

Tres eixos diferents: el teatre professional, l'amateur i el popular. Teatre de la Santa Creu, Teatre del Carme i Teatre de la Mercè. Es representaven obres en vers castellanes i també algun sainet en català o bilingüe. El teatre particular amateur se centrava en les 'societats particulars', una mena de clubs privats. Societat del Liceu (1837). A Mallorca la Assistència palmesana.

El teatre popular

La menestralia urbana, la pagesia i la classe obrera. Es tractava d'una activitat dramàtica molt arrelada que oferia a la gent senzilla una distracció viva i atractiva, en una època de poques distraccions. Com que era un teatre amb pocs recursos, s'organitzava entorn de dos nuclis que tenien molta acceptació entre el poble:

• El teatre d'estiu: es tractava d'uns muntatges que es feien als jardins de Barcelona, entre els quals eren molt coneguts els del passeig de Gràcia. Eren de temporada i permetien que s'hi fessin conèixer els autors i els autors joves.
• Els tallers. Els joves es reunien en pisos llogats per representar-hi peces humorístiques. No es dedicaven exlusivament a fer representacions teatrals, es parlava de política, es llegien poemes, s'hi cantaven cançons...

El teatre polític

Josep Robrenyo (1780-1838), home de formació autodidàctica que va escriure un teatre en pèl ingenu però d'estil directe i fresc, ple de locucions, frases fetes i girs populars que l'acostaren ràpidament a les classes treballadores de la societat. Peces de costums, de circumstàncies i obres de caire polític (Mossèn Anton a les muntanyes del Montseny). Propòsit propagandístic, estimular el públic per la causa liberal.

El sainet i la comèdia de costums

El sainet és una peça teatral curta que presenta un gran esquematisme en les situacions que retrata i que cerca la progressiva identificació de l'espectador amb determinants personatges. Es basa, sobretot, en l'observació directa d'una persona situada davant d'uns conflictes gairebé domèstics, en un llenguatge viu i planer i en una successió constant de situacions que sovint es resolen en forma d'acudit. Va ser un gènere d'àmplia acceptació popular. L'autor més important és Frederic Soler, adoptà el pseudònim de Serafí Pitarra.

Temes que nodreixen les obres d'aquests autors: les trapelleries de personatges marginats que es veuen abocats a la picaresca, els petits conflictes sentimentals exposats amb una gran llibertat expressiva en la consideració de les relacions eròtiques i l'enfrontament entre la gent de la ciutat i la del camp. Reflectir els profunds canvis socials. Varen transformar el sainet en la comèdia burgesa de costums, aprofundint més en el treball dels personatges.

EL TEATRE ROMÀNTIC

Forta predilecció per 'commoure' l'espectador: la tragèdia i el drama, a mesura que avança el segle s'intenta superar el Romanticisme per dotar el teatre de característiques més realistes, seguint els models europeus.

La tragèdia

Víctor Balaguer. La mort de Neró, La mort d'Aníbal, basades en moments decisius d'algun personatge històric.

El 1879, Noves tragèdies, la imatgeria romàntica hi és molt present: Les esposalles de la morta (reprèn el tema de Romeo i Julieta), Raig de Lluna (mitifica el Pirineu com a eix de la pàtria occitanocatalana), El guant del degollat i El comte de Foix.

El drama romàntic

Gust de la burgesia ciutadana pels drames romàntics, tant pels de caire històric (drama històric) com pels més lacrimògens (melodrama). La situació no permetia als escriptors de teatre català veure representades les seves obres als escenaris, sobretot perquè els actors eren de procedència castellana. Primer drama romàntic català: La Verge de les Mercès (1856), de Manuel Angelon, obra historicocavalleresca que exalça la monarquia medieval catalana en Jaume I i fou parodiada per Serafí Pitarra a Don Jaume el Conquistador. Evolució teatral on els autors que es dedicaven a la paròdia semblen posar-se d'acord per passar a conrear obres molt més apreciades per la burgesia barcelonina: els drames. El grup de La Gata comenca a conrear el drama romàntic en català, drama rural i drama històric medieval. Àngel Guimerà, va crear peces teatrals que es poden situar dins d'aquest marc.

EL DRAMA REALISTA

Els autors del segle aviat es temeren que la temàtica i les fórmules del gènere havien d'anar més lluny si es volia mantenir l'interès del públic i captar, l'atenció de la burgesia.

El drama romàntic no lligava gaire amb res. No complaïen ningú: no s'ajustaven als veritables objectius d'unes classes socials ciutadanes la principal preocupació de les quals era poder subsistir, tirar endavant el petit negoci, o amassar capital per poder competir amb el mercat europeu.