El Teatre Català Contemporani: De 1975 a l'Actualitat

Característiques de l'escriptura teatral actual

De la creació col·lectiva a la recuperació de l'autor

A partir de 1975, i durant una dècada, el teatre es va centrar menys en la paraula dramàtica i més en la figura del director, destacant les tècniques de treball col·lectiu. En aquest context, es van consolidar companyies històriques i van sorgir noves agrupacions de gran rellevància:

• Els Joglars
• Els Comediants
• Dagoll Dagom
• La Cubana
• La Fura dels Baus

No obstant això, a la fi dels anys vuitanta, el panorama va canviar. El Teatre Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet, i el Centre Dramàtic, de Sirera o Pujol. Aquesta època va veure l'aparició de nous dramaturgs que van imposar models diversificats, influïts per autors com Beckett i Pinter. Entre els nous noms destacaven:

• Sergi Belbel
• Jordi Galceran
• Lluïsa Cunillé
• Josep Pere Peyró

Les sales alternatives van tenir una gran rellevància en aquest procés, com la Sala Beckett de Barcelona, d'on va sorgir, per exemple, Lluïsa Cunillé.

La recuperació del dramaturg està marcada per l'aparició d'un autor que s'implica en tot el procés creatiu de l'espectacle, com és el cas de Belbel, Cunillé, Alberola i Benavent. D'aquests dos últims destaca l'obra Besos. D'altra banda, de Belbel cal subratllar el seu progrés des de productes abstractes i essencialistes fins a la reproducció més realista de la societat, com la violència de les actituds, en obres com Tàlem i La sang. De Cunillé, cal destacar la creació de l'anomenada «poètica de sostracció».

Pel que fa a la difusió del teatre català, un dels fenòmens més importants ha estat la seva capacitat d'adaptació a espectacles diversos, una característica pròpia de la cultura d'una societat postindustrial.

Josep Maria Benet i Jornet i el món audiovisual

Trajectòria i evolució estètica

El 1964, Josep Maria Benet i Jornet, amb l'obra Una vella, coneguda olor, i posteriorment Jordi Teixidor, amb El retaule del flautista (1971), van iniciar una nova etapa per al teatre català. Encara que Benet i Jornet partia d'una base realista, va anar progressant i reformulant-la mitjançant l'experimentació formal. L'obra Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna va suposar una ruptura amb els seus textos anteriors.

La seva investigació sobre les possibilitats dels recursos teatrals prosseguiria durant els anys setanta amb alguns dels seus textos més representatius:

• La desaparició de Wendy
• Berenàveu a les fosques
• Revolta de bruixes

Paral·lelament a aquestes obres, Benet va publicar altres textos dirigits al teatre infantil, com Taller de Fantasia, i va començar a treballar per a la televisió. L'obra que dona pas a l'última fase de la seva producció dramàtica va ser Ai, carai!, en què van canviar tant els temes com aspectes de l'estètica teatral. Desig, l'obra que va iniciar aquesta etapa, s'emmarca en un corrent on autors com el mateix Benet i Jornet i Sergi Belbel eren referents. Aquesta obra, juntament amb Fugaç, E.R. i Testament, constitueix un cicle en què l'autor reflexiona sobre els seus temes més personals.

Benet i Jornet sempre ha experimentat una evolució estètica i, avui dia, els seus referents són, entre d'altres, Beckett, Müller o Pinter. A més d'aquests dramaturgs, també ha influït en Benet el seu propi teatre, així com el seu interès per les radionovel·les i els còmics, que han inspirat el melodrama d'un dramaturg compromès política i socialment.