Teatre Català: Benet i Jornet i Manuel de Pedrolo

Josep Maria Benet i Jornet

Josep Maria Benet i Jornet és el representant d'una generació que va créixer durant el franquisme. La seva obra es caracteritza per contenir trets del realisme històric i pren com a models Bertolt Brecht, Buero Vallejo, Salvador Espriu i Arthur Miller, entre altres.

Evolució i Temes

Al llarg de la dècada dels setanta, la base realista evoluciona i es reformula per mitjà de l'experimentació formal. Torna a fer un canvi en la dècada dels noranta, iniciant un cicle en què l'autor no sols fa una renovació formal, tècnica i estilística, sinó que li serveix de reflexió sobre els seus temes més personals; és a dir, és un canvi sobre la temàtica i sobre l'estètica teatral.

Teatre Infantil i Televisió

A més a més, paral·lelament a aquest teatre més formal, escriu teatre infantil i per a televisió. Aquesta tendència l'ha mantinguda fins als últims anys.

Es considera un dels pocs dramaturgs catalans de la seva generació que ha sabut adaptar-se a les inquietuds estètiques i polítiques de cada moment.

Serials Televisius i Temes Clau

Benet i Jornet és conegut avui en dia per ser el creador dels serials televisius de gran audiència en català. La seva base està formada per dos temes clàssics: la contraposició entre el vell i el nou, i el canvi de fortuna d'una família. L'eix central de l'argument es teixia al voltant d'una família tradicional. Però també podem trobar temes com el divorci, els adulteris i l'homosexualitat. La història havia de contribuir a la integració social, a més de ser un vehicle clau per a la normalització lingüística.

Manuel de Pedrolo i Molina

Manuel de Pedrolo i Molina (Lleida, 1918 - Barcelona, 1990), tot i que va destacar com a novel·lista, va cultivar tots els gèneres per tal de retratar una societat complexa i reprimida i imaginar-ne una altra basada en la llibertat.

El Teatre Existencial i de l'Absurd

Si haguérem de parlar de la temàtica del teatre de Pedrolo, destacaríem sobretot les obres de la dècada dels 50 i principis dels 60. En total, les 13 obres tracten l’existència humana (existencialisme) des d’un punt de vista que toca l’absurd. Reflexiona sobre temes com la mort o el conformisme davant la realitat social d’una manera angoixant i claustrofòbica.

De fet, els personatges d’obres com La nostra mort de cada dia (1958) i Homes i No (1959) viuen empresonats en un món que els oprimeix i els atabala. Això es reflecteix en ocasions en els diàlegs absurds i incoherents. Alguns d’ells no s’atreveixen a abandonar aquesta situació, encara que alguns altres sí que estan decidits a rebel·lar-se i fugir.

El seu teatre és pessimista pel fet de tractar problemes col·lectius, encara que cerca una realitat alternativa de llibertat i de rebel·lió contra la repressió.