Teatre Català i Assaig Valencià: Pedrolo, Benet, Fuster i Mira

L'obra teatral de Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo i Molina (Lleida, 1918-Barcelona, 1990), tot i que va destacar com a novel·lista, va cultivar tots els gèneres per tal de retratar una societat complexa i reprimida i imaginar-ne una altra basada en la llibertat. Si haguérem de parlar de la temàtica del teatre de Pedrolo, destacaríem sobretot les obres de la dècada dels 50 i principis dels 60. En total, les 13 obres tracten l’existència humana (existencialisme) des d’un punt de vista que toca l’absurd. Reflexiona sobre temes com la mort o el conformisme davant la realitat social d’una manera angoixant i claustrofòbica. De fet, els personatges d’obres com La nostra mort de cada dia (1958) i Homes i No (1959) viuen empresonats en un món que els oprimeix i els agobia. Això es reflecteix en ocasions en els diàlegs absurds i incoherents. Alguns d’ells no s’atreveixen a abandonar eixa situació, encara que alguns altres sí que estan decidits a rebel·lar-se i fugir. El seu teatre és pessimista pel fet de tractar problemes col·lectius, encara que cerca una realitat alternativa de llibertat i de rebel·lió contra la repressió.

Característiques de l'escriptura teatral actual

A partir dels anys seixanta, just quan el govern franquista es veu obligat a obrir-se a Europa, comença a aparèixer en l’ambient universitari un moviment teatral que s’oposa al teatre comercial sense pretensions de l’època. D’aquesta manera, naix el teatre independent. Aquest model teatral s’oposava obertament al règim polític del moment i demanaven 3 coses: la professionalització del teatre, la lluita social i política i la innovació dels gèneres, basada en la improvisació. Encara que en un principi aquesta nova forma de teatre va sofrir moltes limitacions administratives i polítiques, va aconseguir crear un públic nou i renovar el panorama teatral. És molt destacable el fet que aquest teatre incorporà noves tècniques (el mim, els gestos, la festa al carrer, i fins i tot, la participació del públic) i li llevà importància al clàssic guió (en favor de la improvisació). El teatre es reinventà i sortí dels edificis teatrals clàssics per instal·lar-se en qualsevol indret, al servei del públic més popular. Així podem esmentar companyies com Els Joglars, que fou el primer d’aquests grups, El Tricicle, Els Comediants o Xarxa Teatre. Tot i això, també cal destacar autors individuals que han triomfat al marge d’aquest teatre grupal. Alguns d’ells són Jordi Teixidor, Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel, Carles Alberola o Rodolf Sirera.

L'obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet

Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) cursà estudis de Filosofia i Lletres i l’any 1962 es matriculà a l’Escola d’art dramàtic Adrià Gual. De ben prompte, el seu teatre es distancià de les temàtiques com l’absurd o l’existencialisme més agobiant i elabora obres que agraden i connecten amb el públic. La seua producció consta d’una trentena d’obres que toquen temes que van des del realisme social (Cançons perdudes, 1966), l’intimisme (Berenàveu a les fosques, 1972) o, fins i tot, el teatre infantil (Supertot, 1975). Tot plegat li ha valgut diversos premis al llarg de la seua carrera. Els més destacats: el Premi Nacional de Teatre, en 1995, o més recentment el premi Max d’Honor l’any 2010. D’altra banda, Benet i Jornet destaca en el món audiovisual com a guionista. Ha adaptat diversos textos teatrals per a la televisió i és un referent fonamental en el món del guió televisiu. De fet, és guionista de les primeres telenovel·les reproduïdes per TV3 i TVE.

L'assaig de Joan Fuster i la seua repercussió

Joan Fuster, escriptor polifacètic, és la figura culminant de l'assaig de la nostra literatura. És autor d'una extensa obra literària d'una gran diversitat temàtica. Les seues reflexions tracten l'ésser humà, on busca reflexionar i fer reflexionar als lectors sobre els problemes actuals amb una visió universalista. A més, d'aquesta varietat temàtica l'assaig fusterià presenta moltes formes com l'article, el diari i l'aforisme. De tota manera l'assaig de Fuster respon sempre a una mateixa actitud: la voluntat de comprendre un fet, un problema, d'establir a partir d'aquest un examen de consciència. En Nosaltres els valencians, l'examen de consciència característic de l'assaig fusterià, es converteix en una interrogació radical sobre els valencians com a col·lectivitat. La seua influència des que es va publicar el 1962, ha estat profunda en la societat valenciana. El llibre de Fuster va donar lloc a una acció cada vegada més decidida per a fer desaparéixer el provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià. Aquesta acció va ser assumida per un nombrós grup d'intel·lectuals. El moviment nacionalista es va posar en marxa paral·lelament al cultural. Nosaltres els valencians va despertar la consciència de les joves generacions que emergien en aquell moment, però també l'hostilitat d'una part de la societat que es va sentir qüestionada pel llibre de Fuster.

Joan Francesc Mira i la realitat contemporània

Joan Francesc Mira és escriptor, antropòleg i professor universitari. És autor de novel·les i reculls de contes com Borja Papa, Quatre qüestions d'amor o Purgatori amb els quals va guanyar importants premis. A més de la seua faceta creativa ressalta el seu treball com a traductor, especialment de la Divina Comèdia de Dante Alighieri. Com assagista, Mira pren un compromís amb el seu país i la seua cultura, vol ser un ciutadà, en concret un ciutadà valencià. Ha escrit sobre la situació de la llengua i el poble valencià, obres com Crítica de la nació pura o Sobre la nació dels valencians. A més, és autor d'una producció assagística abundant, constituïda per escrits publicats en diaris i publicacions periòdiques que després han aparegut recollits parcialment en volum. Articles que solen partir d'una anècota de la vida quotidiana, dirigits al lector comú i redactats amb un llenguatge no especialitzat, però literari. Quan se li pregunta si concep els articles com a assajos d'extensió breus, la seua resposta és ''Efectivament. Si no, no n'escriuria, Entenc l'article com una altra manera de fer literatura i per tant el valor literari de les paraules i les idees que conté és fonamental''.