Teatre i Assaig Català: Postguerra als Anys 70

Renovació Teatral: Postguerra als Anys 70

Durant la postguerra, el teatre en català fou completament prohibit i bandejat dels escenaris. A partir del 1946 es van tornar a fer representacions, però fins 10 anys més tard no es van permetre les traduccions d'autors estrangers. En aquest període, el teatre es caracteritzà per la reposició d'obres anteriors a la guerra i per l'estrena de textos subjectes a una censura fèrria i el teatre de tradició sainetística. Cal destacar la reposició i representació d'obres noves de Josep Maria de Sagarra.

A mitjans dels anys 50 s'inicià una recuperació amb estrenes de Salvador Espriu, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo. Es permet la traducció d'obres estrangeres, cosa que va possibilitar l'actualització respecte de la renovació escènica que s'estava produint arreu d'Europa. A més, el neorealisme, els corrents existencialistes i la poderosa influència del teatre èpic van fer evolucionar el nostre teatre dels anys 60 cap al realisme social.

El teatre social d'aquesta època presenta dues modalitats:

• El teatre document: que intenta posar en escena un fet històric indagant sobre les seves causes i conseqüències a través dels personatges.
• La sàtira política: que compartia la finalitat del teatre document, però en clau humorística.

Manuel de Pedrolo: Aspectes Clau de la seva Obra

L'obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la nostra literatura. Pedrolo ha conreat tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques. Les seves novel·les han estat molt perseguides per la censura franquista. A més, la tasca com a traductor li ha permès ser un dels nostres autors més innovadors.

Influït per l'existencialisme, els seus textos parlen del sentit de la vida i la llibertat, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques amb el teatre de l'absurd. Com en les seves novel·les, els temes dominants són la repressió sexual i política, la solitud i l'alienació humanes en la societat moderna, els conflictes socials, la visió del món futur, la capacitat de solidaritat entre les persones en casos extrems.

Altre tret característic de Pedrolo és l'ambientació de les obres en un temps i en un lloc imprecisos. El seu teatre, per tal de burlar la censura franquista, les seves peces no tenen ni geografia ni història, els personatges són símbols. Així denuncia les injustícies contra la dignitat humana que es produïen a l'Espanya franquista, fent veure que es podria tractar de qualsevol país i qualsevol època.

Característiques del Teatre Actual

Les principals característiques del teatre actual són:

• L'espai escènic: Actualment, les companyies i grups de teatre tendeixen a la improvisació d'espais, representen obres al carrer o en espais molt poc freqüents.
• Participació de tot el grup en l'escriptura del text teatral: no tant per rebuig a la figura de l'autor com per a ajustar-se a les necessitats canviants de públic, època, ciutat, etc.
• Importància del director escènic: implicació total en l'obra.
• Globalització del concepte teatral: Davant la crisi que pateix el teatre occidental, amb un univers simbòlic massa vist i que no sembla aportar gaire originalitat, ha augmentat l'interès i la investigació per les formes teatrals africanes i orientals.
• Barreja de mitjans expressius: La idea que el teatre és un espectacle global fa que s'hi utilitzin tota mena de mitjans expressius, fins i tot les noves tecnologies.

Josep Maria Bonet i Jornet: La seva Obra Teatral

El seu teatre segueix una evolució paral·lela a la literatura de postguerra:

• S'inicia en el realisme social.
• Presenta una renovació intimista i la recerca de l'espai mític, sense abandonar el realisme.
• Pren una orientació simbolista amb Revolta de bruixes.

El més característic del seu teatre és la pressió del medi sobre els personatges: la manera en què l'entorn condiciona i dificulta la comunicació entre els éssers humans. Tot això, a més, inserit en la problemàtica d'una generació que va viure la postguerra i que en va patir les conseqüències. Per això és freqüent la denúncia de l'actitud d'aquells que, en aconseguir el benestar econòmic, s'oblidaren de les penúries que havien passat.

Joan Fuster: Repercussió del seu Assaig

De l'obra literària de Joan Fuster, el forma l'assaig. Aquest gènere fou perseguit durant els primers anys de la postguerra, ja que era considerat perillós per la seva forta càrrega ideològica. Com a assagista, és una figura cimera en el nostre panorama literari.

D'idees progressistes i compromès amb la recerca de la identitat valenciana vinculada a tots els territoris del nostre domini lingüístic, la seva obra assagística és molt ampla i de temàtica molt diversa:

• a) Sobre literatura: Fuster tracta els temes relacionats amb la història de la literatura des de la seva posició de lector intel·ligent.
• b) De caràcter cívic i social: Són els assajos més polèmics i influents i provoquen tant adhesions com enfrontaments en una època en què ja s'entreveia la fi del règim.
• c) De caràcter humanístic: En aquestes obres, Fuster reflexiona sobre l'ésser humà i la realitat que l'envolta.

El més característic de Fuster és el racionalisme escèptic. Analitza la moral a l'ús perquè el mateix lector pugui formar-se una opinió sobre el tema tractat. Així l'obliga a veure qualsevol tema des de dos punts de vista diferents, en un intent didàctic de combatre les opinions simplistes. Fuster sol utilitzar les cometes quan vol remarcar la importància. El seu estil és fresc, desenfadat, arrelat de fórmules col·loquials que alternen amb expressions cultes, cosa que contribueix a eixamplar l'horitzó de la seva ironia.

Joan Francesc Mira: Assajos i Realitat Contemporània

Es dona a conèixer amb dues obres narratives: El bou de foc i Els cucs de seda, en les quals conrea el realisme de caràcter rural amb intencions mitificadores, com a punt d'inici per a reflexionar sobre la nostra realitat actual: la recuperació del passat i de la llengua.

En obres narratives posteriors, Mira no renuncia a donar el seu punt de vista sobre la identitat i les vivències socials, culturals i polítiques dels valencians, cosa que fa a través dels personatges i de les situacions. Hi trobem trets autobiogràfics que l'autor fa servir per a donar-nos una visió personalíssima sobre qüestions humanístiques, ètiques i ideològiques de la realitat valenciana actual.

En Mira sovintegen les referències clàssiques, mitològiques i culturals, tan característiques dels escriptors a partir dels anys 70. Conrea la reflexió directa en la seva tasca periodística amb articles d'opinió de gran lucidesa, encara que plens de pessimisme.