Teatre i Assaig Català: Pedrolo, Benet i Jornet, Mira

L'obra teatral de Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo (l'Aranyó 1918-Barcelona 1990) ha estat un dels nostres escriptors més llegits, traduïts i prolífics. Produí més de seixanta novel·les, setze peces teatrals, poesia, assaig i periodisme. Treballà en el món editorial, traduí obres d'autors anglosaxons i francesos. Va ser pioner tant en l'edició com en la producció de novel·la negra i de ciència-ficció.

En la seva obra recrea una societat reprimida o n'imagina una de nova amb unes altres possibilitats, sobretot d'alliberament, personal o col·lectiu. Explota temes com la solitud, la incomunicació o la vida sense sentit, temes que són plantejats de forma especialment angoixant en el seu teatre.

Pedrolo escriu les seves peces teatrals durant la segona meitat de la dècada dels anys 50 (Homes i no, Cruma). Molt influït per Kafka i per l'existencialisme, les seves obres han estat qualificades com teatre de l'absurd, ja que connecten amb el corrent europeu seguit per Ionesco o Beckett (representats durant aquesta època per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona). En el seu teatre Pedrolo s'interroga sobre la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat i la mort. Escènicament, els conflictes suporten unes situacions claustrofòbiques i els personatges, atrapats en el present i sense memòria del passat, estan sotmesos a accions rutinàries i inútils, abocats al seu món interior que no saben entendre.

Pedrolo mai no es va considerar un dramaturg, es desencisà de les possibilitats comunicatives dels textos que anava escrivint, molt sovint representats en una sessió única. Va deixar d'escriure teatre perquè era un gènere minoritari i ell volia arribar a la gent. Durant els anys setanta i vuitanta es dedicà principalment a l'assaig i a l'escriptura d'articles periodístics.

L'obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seva relació amb el món audiovisual

Aquest autor (Barcelona 1940) és el primer representant d'una generació de dramaturgs que arrenca amb la convocatòria del premi de teatre Josep Maria de Sagarra el 1963. Aquest mateix any, l'Agrupació Dramàtica de Barcelona va muntar L'òpera de tres rals de Brecht, que va comportar el naixement del realisme històric a l'àmbit teatral. El teatre èpic de Brecht se centra en la denúncia social i obliga el públic a prendre consciència històrica. L'obra pot incloure elements com música, coreografia, cartells explicatius o mim, adreçats a fer que el públic no s'identifiqui amb els personatges ni amb les situacions, sinó que s'hi situï al davant i reflexioni.

Entre els hereus d'aquest teatre, hi destaca Benet i Jornet, tant per la qualitat de les seves obres, com per l'extensió i la varietat, ja que també ha realitzat guions per a sèries de televisió o teatre infantil. I tot amb gran èxit de públic, continuat durant més de cinquanta anys.

Les seves obres segueixen l'estètica realista amb diferents matisos. N'hi ha que estan més influïdes per Brecht, com és el cas de Berenàveu a les fosques, que, muntada a base de fets històrics i autobiogràfics, és una reflexió sobre la falta de memòria històrica. D'altres són més simbolistes i poètiques, com La revolta de les bruixes, on sis netejadores treballen, sempre de nit, en una oficina on només hi ha un vigilant. En l'escenari hi ha una complicada superposició de plànols que simbolitzen les relacions entre els personatges.

Per una altra banda, els guions per a sèries televisives són realistes en el sentit més tradicional, més propers al quadre de costums, però creen sempre una intensitat dramàtica i uns retrats socials tan vius que els han convertits invariablement en grans èxits d'audiència. Entre els últims que ha fet, podem anomenar El Cor de la Ciutat, Ventdelplà o, en castellà, Amar en tiempos revueltos.

Els assajos de Joan Francesc Mira sobre la realitat contemporània

Joan Francesc Mira (València 1939), antropòleg, traductor i professor universitari, ha desplegat una àmplia producció literària, que inclou novel·la i assaig, tant en la seva vessant periodística com en la més purament acadèmica. Els seus llibres d'assaig tracten temes com la construcció nacional, biografies de valencians rellevants (Sant Vicent Ferrer, els Borja, Blasco Ibáñez) o qüestions d'antropologia o sociologia.

En la Crítica de la nació pura (1985), Mira analitza la qüestió del nacionalisme des de la perspectiva que li dóna la seva formació com a antropòleg: la nació és una creació social, sempre en construcció i indefectiblement dependent dels símbols. Tots els humans necessitem tenir una identitat de grup, i cap "nació cultural" pot sobreviure sense arribar a ser també nació política.

Sobre la nació dels valencians (1997) és una reflexió sobre la complicada adscripció nacional dels valencians, a partir de l'assaig de Fuster Nosaltres els valencians, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva publicació. Mira, a diferència de Fuster, opta per una via valenciana, amb uns símbols allunyats tant de la dependència espanyola com de l'abstracció intel·lectual que representa l'opció catalanista.

Mira escriu els seus assajos amb un estil molt treballat, molt literari, culte, fins i tot en els textos periodístics. La sintaxi, rica i complexa, fa servir tot tipus de figures retòriques per aconseguir expressivitat i una màxima eficàcia comunicativa.