Teatre de l'Absurd: Orígens, Característiques i Llegat

El Teatre de l'Absurd

Neix del sentiment de repulsa per l'horror de la Segona Guerra Mundial. Mostra les relacions humanes com a caòtiques, van unides amb la ironia. Eren obres extremadament divertides que ataquen totes les convencions teatrals. A París, en la postguerra, adopten una llengua rara on defineixen les bases del teatre de l'absurd. Els seus iniciadors són Ionesco, Samuel Beckett i Adamov. L'absurd trenca totes les normes establertes d'estètica, acaba triomfant i venen nous autors.

L'Antiteatre

Per a superar els traumes, els autors proposen una nova forma teatral on no hi ha personatges en el seu sentit normal, no hi ha intriga i el diàleg té poca lògica. A això s'anomenen obres d'antiteatre. No volien que fos lògic, ja que volien transmetre el caos del món. Utilitzaven la gestualitat, la rialla i la farsa. Entre els elements hi havia quadres girats, objectes inútils i deformats, i accions incoherents.

Llenguatge del Teatre de l'Absurd

El llenguatge es fa un virus que devasta qualsevol tipus de relació. Per això fan ús de frases sense sentit, balbucejos, monòlegs, frases fetes, etc. Els personatges tenen una aparença innocent i no poden quasi interactuar pel llenguatge. Els temes són l'existencialisme filosòfic, que parla de l'ésser humà perdut al món, la mort, el no-res i la soledat. Els personatges són sense psicologia, semblants als pallassos i al cinema mut. Destaca el seu comportament, que és simple i mai tenen doble intenció. Vesteixen de manera estrafolària, amb molt de maquillatge llamatiu.

L'Humor i la Denúncia Social

Aquest teatre va tenir diverses reaccions: uns reien a gust de les situacions i el llenguatge, i altres intentaven trobar un doble sentit a l'obra. Tots els elements denotaven un humor negre, àcid, amb la fatalitat i la crueltat de la denúncia social. Aquest teatre sempre lluitava contra les injustícies socials, que s'han plasmat en obres de Joan Brossa o Manuel de Pedrolo.

La Dansa Contemporània

La dansa moderna evoluciona a la dansa contemporània, que té com a eix l'expressió corporal, on no se segueixen conceptes com mètrica o ritme, i destaca la improvisació. Parteix del ballet clàssic, però es mescla amb arts escèniques com el teatre o l'òpera, on destaca Marta Graham. Els balls populars es globalitzen, i balls com el claqué evolucionen al twist. La rumba i la samba s'estenen per empreses discogràfiques i emigracions.

Què ens ha deixat el Teatre de l'Absurd?

És innovador i trencador d'esquemes. La tècnica ja no és realista. Els objectes tenen categoria de personatges, i els mateixos personatges perden importància com a tals. Els actors no s'hi poden identificar i han de trobar noves formes expressives, amb absència de gesticulació quan ho necessita i gesticulació exagerada quan no. Es crea el personatge-objecte, que incita a buscar el límit de les nostres possibilitats corporals i vocals. També és important l'escenografia, que no representa espais sinó estats d'ànim.

Conceptes

• Faula: Composició literària que narra fets amb la finalitat de donar un consell o ajuda.
• Gag: Terme utilitzat originalment en el cinema: efecte visual o verbal sobtat o inesperat i còmic.
• Leitmotiv: Paraula, expressió, figura retòrica o idea que es repeteix en intervals al llarg d'una obra, generalment amb diferent forma.

Conceptes d'Acció

• Coreografia: Conjunt de moviments que se succeeixen en escena organitzats amb un sentit i un significat. S'ha de memoritzar com si fos un text i executar-la. El coreògraf és el responsable de crear i dirigir els balls i assistir al director en la planificació. Tria els passos i estableix les pautes.
• Improvisació: De les tècniques més antigues, consisteix a representar una acció sense que s'hagi preparat. L'acció i la paraula són inventades pels intèrprets. En la comèdia de l'art, on apareix, es converteix en una revolució teatral. L'espontaneïtat és fonamental, desenvolupa la imaginació, la rapidesa i la complicitat.