Teatralitat Medieval: Orígens, Espais i el Rol del Joglar

El Teatre sense Edificis Específics

La totalitat d’indrets públics podia ser utilitzat com a teatre: un “teatre” sense teatres (palau, església, plaça, taverna, prats…).

Públic i Recepció a l'Edat Mitjana

A l’edat mitjana tampoc es compta amb un públic especialitzat. El públic comença a aparèixer a finals de l’edat mitjana, però mentre això no és així, més que públic hi ha participants. Aquesta recepció està vinculada a l’ocasió festiva en què es produeix aquesta teatralitat.

Hi ha una sèrie de termes que remeten a formes teatrals, ja que, realment no existia un terme específic per designar el teatre:

• Ludus (joc)
• Ordo (ofici)
• Officium (representació)

Aquesta teatralitat serveix per popularitzar gèneres literaris. El teatre funciona com a difusor de missatges.

El Joglar: Hereu i Difusor de Textos

El joglar és l’hereu medieval del lector antic. Seria l’última resta de connexió amb aquest teatre antic. Podia ser mim i recitador, capaç d’assumir les diverses veus d’un diàleg, i per tant, la difusió de certs textos medievals implicava “una concentració especialment forta de procediments gestuals i de visualitat” (Paul Zumthor).

D’aquesta manera, el teatre esdevé una manifestació social que implica la comunitat sencera.

Comunicació i Autoria del Text

La situació comunicativa parteix de l’acció i el text, entre l’artífex del text i el responsable de posar en paraules allò que l’actor del gest podia dir. Això exigeix una capacitat que en l’època només tenia el qui sabia escriure, el clericus. Per tant, els arguments eren morals, exemplars i, la moralitat eclesiàstica és la més ben documentada.

Elements del text teatral:

• Text dialògic: el que es diu al text.
• Rúbriques: acotacions del text.

Forces Motrius de la Teatralitat

El cos és un element de matriu laica i popular, omnipresent a la plaça festiva i el motor de la teatralitat. L’abundància de traces escrites referides al teatre litúrgic no ens ha de fer oblidar les altres forces motrius que no van comptar amb aquestes posades per escrit: activitats agràries.

Orígens i Gèneres del Teatre Medieval

El teatre medieval s’origina en el ritual sagrat, [com també ho va fer] el teatre clàssic grec. Al teatre antic havien nascut els ritus.

El teatre de l’edat mitjana és poligenètic, amb gèneres diversos.

La Teatralitat Litúrgica

La teatralitat litúrgica és la millor documentada, per tant no neix a l’església, ja que l’església posa en text els contextos dramàtics.

Tota la litúrgia cristiana es va construir com un espectacle. La cerimònia religiosa no era entesa com a acció teatral malgrat que nosaltres reconeixem en certes cerimònies litúrgiques certa teatralitat.

“El vertader teatre medieval existia fora de la litúrgia, a les escoles de les grans catedrals, en la tradició dels ludi scholares” (Johan Drumbl).

El drama litúrgic (la primera teatralitat documentada) és el símptoma de la inevitabilitat del teatre.

Característiques i Gèneres

• La barreja de gèneres: Còmic i tràgic, profà i sagrat, religiós i laic.
• Ruptura amb la teoria clàssica dels estils.
• Gèneres destacats: monòlegs dramàtics, entremesos, danses dialogades, misteris, moralitats, farses...
• El teatre medieval funciona com una maquinària que posa a disposició del públic analfabet les diferents formes de la literatura escrita.

La Farsa com a Gènere

La Farsa (com a gènere). L’origen del mot, tant en italià com en català, ve de “farcit”. Dins d’una cerimònia o text, s’introdueix un element nou que servia per fer més accessible el missatge que volien transmetre.

El Drama Litúrgic: La Visita de les Maries

La primera dramatització plena de la litúrgia cristiana és un passatge que s’anomena “la visita de les Maries al sepulcre de Crist”.

A l’entorn d’aquest argument, la resurrecció de Crist es produeix el diumenge de Pasqua. A l’entorn de la cerimònia on se celebrava el diumenge de glòria, es representava aquest passatge.

Les primeres notes que ens evidencien que aquest passatge té una dramatització en les esglésies apareixen al segle X o a mitjans, en el Regularis Concordia. Està escrit per a la pràctica en una catedral. Encara estan en el procés de cristianització, per això volen fer més clars els missatges dels rituals. Fan les cerimònies per a fortificar la fe dels nouvinguts.

Funció de la Paròdia i el Riure

La paròdia del sacre sempre té una funció d’exorcisme. En general, el riure estava al servei d’una lliçó moral.

Autors i Peces Clau: Rutebeuf

Un dels primers autors, joglar trobador originari de la Champagne (regió), és RUTEBEUF (c. 1230-c. 1290). Havia compost per encàrrec per al bisbe de París El miracle de Théophile.

L’estructura poètica que utilitza és una agrupació de tres versos: dos octosíl·labs monorims i un tetrasíl·lab que canvia la rima i dona la rima del següent parell. Aquesta forma es diu codolada (seguit de pedres).

El Dit de l’Herbolari (c. 1255)

El dit de l’herbolari, 1255 (segona meitat del s. XIII). És un monòleg d’un venedor d’herbes i potingues, personatge que intenta engalipar la gent a través del riure, per arribar a la gent. Són monòlegs graciosos (parla d’herbes afrodisíaques) que parodien i reflecteixen els xarlatans. Es dirigeix a l’audiència del mercat. Es presenta ell mateix com un metge i diu que allò que ell ven serveix per a curar tota mena de mals. Exhibeix pedres semiprecioses que també s’utilitzaven per curar, amb qualitats curatives. Intenció: treure diners venent això. Aquest dit s’inscriu en aquesta sèrie de manifestacions de màxima teatralitat i comicitat que ja hem vist dins de la litúrgia.

El Grammelot

Grammelot: llenguatge que utilitzaven els joglars per fer-se entendre arreu.

El Joglar: Mobilitat i Funcions

El joglar és el personatge amb major mobilitat geogràfica i social de l’edat mitjana. Socialment, ja que pot transitar en totes les diverses classes socials. Geogràficament, per la universalitat de les seves tècniques espectaculars (mímica, dansa, música, acrobàcia, prestidigitació).

Són portadors de notícies, contadors d’històries, difusors d’idees i missatges, heralds, ambaixadors, homes i dones d’humor...

Gràcies al seu domini de les tècniques de la mnemotècnia, la retòrica i l’eloqüència, són personatges molt valorats perquè compleixen aquesta funció.

El joglar és el que fa fluir aquestes peces trobadoresques.

La Condemna Eclesiàstica dels Histrions

Classificació de Chobham

Chobham aconsella que, en el cas de confessar-se, només se’ls pot absoldre si abandonen l’ofici. Només aquests mereixen l’absolució (per haver-se confessat).

Definició de Joculatores rehabilitats:

• Joculatores: aquells que canten les gestes i les vides de sants.

Aquesta rehabilitació de l’ofici del joglar s’amplia al Libro de las confesiones (principis del s. XIV), de Martín Pérez, que els ajudarà a confessar i a confegir sermons edificants en els oficis.

Chobham feia una classificació dels tres tipus d’histrions condemnats:

1. Els que transformen i transfiguren el seu cos amb gestos indecents.
2. Els que despullen el seu cos de manera indecent.
3. Els que es vesteixen amb màscares indecents.

Aquests tres tipus són condemnats i només es poden salvar si renuncien al seu ofici.

Adaptació de Martín Pérez

Martín Pérez ho adapta al castellà de l’època, anomenant-los estriones i moharraches (mamarachos).

En segon lloc, Martín Pérez parla dels albardanes (paraula d’origen àrab, per designar un bufó), que viuen per dir mentides i malparlar de la gent.

També esmenta els Profazadores (els que imiten algú per degradar), que contrafan ridiculitzant les persones. Aquí critica el contingut, reprovables pel que diuen, perquè solen ser paraules maldients.

Uns són reprovables per la vestimenta i els altres per les seves paraules.

Palabras caçurras: Coses evitables en la comunicació més correcta, malsonants.

Condemna dels Joglar Eròtics

Una altra categoria d’estriones són els joglars, on hi ha dues maneres [de ser condemnats], i on importa és el lloc i el contingut.

Es referien a cançons eròtiques, que inciten la gent a comportaments que se suposa que no són els correctes. Per això s’han conservat més vides de sants que no pas aquests.

També condemna els joglars que canten sense instruments, amb mobilitat corporal que es considera poc adequada. Totes les especialitats joglaresques basades en la mobilitat corporal són condemnades.

La Utilitat del Joglar segons Tomàs d'Aquino

L’art de la joglaria que adquireix entre els segles XII i XIII, avançava tot l’espectre, per això ens el trobem sempre en qualsevol ocasió cerimonial.

Tomàs d’Aquino assumeix la utilitat dels joglars, però insisteix en el fet que tinguin els continguts adequats, en els moments adequats i en el lloc adequat.

L’espectacle de dansa no és dolent en si, però esdevé dolent per quatre causes:

1. La manera
2. La finalitat
3. El temps
4. La persona