La Tabula Rasa de Locke: Límits del Coneixement Humà

Tabula Rasa

Per a Locke, la funció de la filosofia no és resoldre el problema del coneixement, sinó plantejar-lo de forma correcta. Si ens proposem copsar coses que estan més enllà del nostre coneixement, estem abocats al fracàs. Les idees innates i la metafísica queden fora de l’experiència, per tant, estan més enllà de les possibilitats del nostre coneixement. Sense l’estudi de l’experiència i els mecanismes psicològics de la formació de les idees, no es podrà fer bona filosofia.

Per a Locke, la idea és una representació que la ment fa d’alguna cosa (per tant, no pot ser una idea innata). No podem saber com són les coses mateixes, sinó com afecten als nostres sentits. Sense l’experiència, l’home no coneixeria res, i degut a ella, no hi ha cap coneixement universal, perquè en l’experiència tot canvia. Sabem com ens apareixen les coses, però no com són en realitat.

Per a Locke, la ment al néixer és una "tabula rasa", una pàgina en blanc, un receptacle que no conté res, perquè les idees innates no existeixen. La conformitat universal sobre una idea (com ara la justícia) no significa que aquesta sigui innata, sinó que voldria dir que els humans tenim més o menys experiències similars en relació al que és la justícia.

El Problema del Coneixement: Tipus i Graus

Quan la ment és capaç d’articular l’experiència i descriure-la en termes lingüístics, podem suposar que tenim un coneixement veritable. Amb Descartes ja havíem vist l’existència de dos tipus de coneixement: l’intuïtiu i el deductiu. Malgrat el seu empirisme, Locke acceptarà aquesta divisió de Descartes, tot afegint-ne una tercera forma nova de coneixement.

Els coneixements més ferms i segurs són:

• L’intuïtiu: la força del qual és irresistible, es dóna sense esforç i ofereix la major claredat i certesa, doncs la ment el que fa és constatar l'acord o desacord entre les idees. A partir d'aquesta base són possibles els altres graus.
• El demostratiu: la ment coneix també l'acord o desacord entre les idees, però no de forma immediata, sinó a través d'altres idees intermèdies que s'han de considerar. Aquest coneixement no és clar i, fins i tot, a vegades pot resultar confús, perquè algunes de les idees amb què treballa poden no resultar evidents.
• El coneixement sensible de les coses reals i naturals: és relatiu (a diferència del matemàtic), però pot progressar a través de l'experiència.

Locke afirma que el coneixement no és sinó la percepció de l'acord o el rebuig davant de qualsevol de les nostres idees.

• Tenim un coneixement intuïtiu de la nostra pròpia existència que es manifesta en cadascun dels actes que són la sensació, el raonament o la reflexió. Res es pot conèixer amb més certesa.
• Tenim un coneixement cert i demostratiu de les veritats matemàtiques i de l'existència de Déu. Aquesta demostració depèn, però, de certs elements del coneixement intuïtiu, com el de la nostra pròpia existència o del principi de causalitat.
• Tenim un coneixement sensible de les coses externes a nosaltres en el moment de percebre-les i la memòria ens assegura que aquestes coses han existit en el passat.

Els límits del coneixement

El coneixement té límits. Tots aquests graus de coneixement tenen com a límit l'experiència:

• Només l’experiència és evident.
• No podem tenir coneixement de la constitució interna i autèntica naturalesa de les coses perquè no tenim capacitat per reconèixer-la.
• Per tant, la substància, diu Locke, potser existeix, però no la podem conèixer.
• Ja no es tracta només del que és veritat, sinó dels límits del coneixement humà.