El Super-Jo i els Mecanismes de Defensa

El Super-Jo

Procedeix d’una diferenciació del Jo. Es comença a formar des de que som petits, té a veure amb les normes que ens envolten i la manera de comportar-se dels pares.

Època del complex d’Èdip:

És una època per la que tots passem entre els 5 i 6 anys. Normalment els nens volen acaparar l’atenció dels pares (normalment nen mare i nena pare.). Aquesta època habitualment s’acaba superant ja que complim les prohibicions i el que ens manen. Hi ha nens que es queden en aquesta època, tenen la necessitat de cridar l’atenció i fins i tot quan són grans busquen una parella similar als seus pares. Totes les normes que rebem formen el superjò. Està relacionat amb l’ideal del jo. Hi ha moments socials en els que eren més potents.

Els Mecanismes de Defensa

L’equilibri de la personalitat depèn de que el Jo sàpiga controlar l’energia del Allò i no deixar-se subordinar totalment a les impulsions del superjò. Per tal de poder mantenir aquest equilibri, el Jo ha de implementar una sèrie de mecanismes de defensa:

1. Repressió: és el mecanisme de defensa més important. Reprimim els fets que ens han resultat traumàtics, els col•loquem a la part de l’inconscient perquè així no ens causi més dolor.
2. Racionalització: El subjecte es posa una excusa a si mateix degut a que no ha aconseguit els seus objectius. Exemples: “si en el fons és el que volia, m’ha vingut bé”.
3. Negació de la realitat: Es nega el que ha passat (realitat) o el que sent ja que afirmar-ho li causa dolor. Exemples: “de cap manera!; no em passa res, em sento molt bé”.
4. Fantasia: Es una altre manera de negar la realitat, s’exagera i s’hi afegeix o s’inventen contes no succeïdes.
5. Introjecció: S’atribueix a un mateix característiques que no es tenen ja siguin positives o negatives.
6. Projecció: Consisteix en pagar amb altra gent que no té res a veure amb la frustració, els problemes propis o el comportament propi.
7. Reacció: Consisteix en accentuar la conducta contrària. Molts tímids, per lluitar contra la timidesa es passen a l’extrem contrari.
8. Compensació: L’intent de compensar el fracàs d’una activitat amb el triomf d’una altre.
9. Super compensació: s’intenta triomfar en allò que s’ha fracassat.
10. Sublimació: S’intenta canviar alguna pulsió que considera inacceptable per a altres objectius o objectes que considera superiors.

Dinàmica. Les forces o Pulsions (2-1-2). Evolució. EROS I THANATOS.

Des de la perspectiva dinàmica s’analitzen les forces que mostren els processos psíquics, els seus conflictes i els seus possibles desequilibris. Les pulsions són les forces que regeixen la vida psíquica, aquestes són representants psíquics de les forces orgàniques. Les pulsions es poden distingir entre:

• La força o empremta
• El fi (la satisfacció plarntera i la disminució de tensió)
• L’objecte (cosa material la qual al d’obtenir-la s’aconsegueix la satisfacció)
• La font (procés orgànic d’on es deriva la pulsió)

Segons Freud, les persones busquem plaer i evitem el dolor. Freud va canviant el nombre de pulsions segons les seves investigacions. Primer de tot deia que hi ha dues pulsions, després va dir que només n’hi havia una i finalment va tornar a dir que n’hi havia dues. Les primeres dues pulsions que deia: eren la autoconservació i la sexualitat, que després les uneix ja que deia que realment haurien de ser el mateix, deia que la autoconservació es subordinada a la sexualitat; finalment i com a conclusió va dir que n’hi havien dos pulsions: EROS i THANATOS (el principi de la vida i el principi de la mort). Aquests dos tenen en comú que eliminen una tensió.

El principi de mort no es contradiu amb el principi de plaer (Eros) perquè Freud entén per plaer una distensió, i no cal dir que la distensió màxima es troba a la mort. La vida humana està doncs entreteixida d’Eros i Thanatos.

Econòmica. Els principis que regeixen la nostra vida. Principi de plaer i principi de realitat.

S’estudia la distribució i circulació de les energies de les pulsions. L’energia que tenen les representacions és variable i pot circular entre elles: als objectes els carreguem afectivament d’un mode variable. Les carregues es poden canalitzar de varies maneres (transformar en contrariar, fluir, etc.). Aquesta distribució s’efectua amb determinats principis. Segons Freud, hi ha dos principis principals: el principi de plaer i el principi de realitat.

El principi de plaer: Segons aquest principi, tota activitat psíquica tendeix a obtenir el màxim plaer possible i evitar el dolor o desplaer. El plaer és entès com a distensió. Això és en base al model de sexualitat de Freud.

El principi de Realitat: El fet de viure en el món comporta a que haguem d’adaptar la nostra conducta a la realitat. Aquest principi compara a que de vegades haurem de eliminar tensions i retardar la satisfacció de plaer. Es possible que al intentar eliminar o satisfer un plaer, acabis obtenint un dolor.