Substitució Lingüística i Polítiques a Europa

Substitució Lingüística

La substitució lingüística és un procés pel qual una llengua o varietat lingüística guanya extensió d'ús a costa d'una altra llengua o varietat que en perd. El nivell màxim de substitució serà el reemplaçament d'una llengua per una altra. El desplaçament d'una llengua per una altra és quantitatiu i/o qualitatiu. Es produeixen diferents tipus de regressió: regressió funcional, regressió social i regressió geogràfica. Al llarg de la substitució, la llengua pròpia deixarà de ser una llengua completa, i esdevindrà simplement i successivament la llengua d'una zona geogràfica. En la fase final, la llengua ja no serà un vehicle de comunicació sinó només l'eina per a produir pensaments personals.

En qualsevol procés de substitució es produeixen dos efectes nocius per a la llengua:

• a) En l'estructura lingüística:
  • Primera fase: empobriment lèxic i del sistema lingüístic.
  • Segona fase: gramàtica i fonètica.
• b) En el cos social:
  • Primera fase: bilingüització, jerarquització dels àmbits d'ús, prestigi desigual.
  • Segona fase: pèrdua de la transmissió intergeneracional, reduïda a usos folklòrics.

En la substitució lingüística s'hi observen diferents fenòmens:

• a. Un bilingüisme unilateral: En un moment determinat del procés, els parlants de la llengua recessiva són bilingües. En canvi, els parlants de la llengua dominant són monolingües.
• b. Un procés de minorització: procés de pèrdua d'àmbits d'ús de la llengua que pateix un procés de substitució lingüística.

La Minorització

La minorització es manifesta per la interposició, que va lligada amb l'autoodi. En l'aprenentatge d'altres llengües es té com a llengua de referència la llengua dominant. Les traduccions es fan des de la llengua dominant i no des de la llengua original. Adreçar-se a tots els estrangers amb la llengua dominant. Preferència pels doblatges en la llengua dominant o en altres llengües. La llengua recessiva perd funcionalitat i queda reduïda a la comunicació col·loquial entre parlants coneguts. I la llengua dominant per la resta de relacions personals. La llengua dominant es relaciona amb modernitat i progrés, i la llengua minoritzada no pot ser utilitzada fora de la col·loquialitat, cada vegada més reduïda.

Intrusió

Intrusió: filtració de la llengua expansiva en tot l'espai de la llengua recessiva. La presència i el domini de la primera s'estén des dels àmbits més formals als més informals gràcies al bilingüisme unilateral. La llengua dominant anirà esdevenint la llengua ordinària en la vida dels parlants de la llengua recessiva, es trencarà la transmissió intergeneracional i es viurà com a llengua estranya, i la llengua dominant assumirà la funció cohesiva de la societat. La intrusió suposa un aïllament interior: la comunitat lingüística s'anirà esmicolant, i aquella illa, aquell subconjunt que havia esdevingut de la comunitat de la llengua recessiva es fragmentarà tot reduint-se a un arxipèlag d'illots minúsculs que acabaran desapareixent.

Llengua Minoritària i Llengua Minoritzada

La llengua minoritària té un nombre inferior de parlants en relació amb les set o vuit llengües majoritàries que hi ha al món, però en les seves comunitats respectives poden exercir les funcions lingüístiques en tots i cadascun dels àmbits d'ús. Llengües minoritàries no minoritzades: danès, búlgar, suec. Llengües majoritàries però en procés de minorització en algun territori: espanyol a Puerto Rico; alemany a Alsàcia.

Polítiques Lingüístiques dels Estats Europeus

Davant d'una realitat plurilingüe, els estats poden adoptar diverses postures: avançar cap a un estat monolingüe o avançar cap al respecte, la protecció i l'impuls de la llengua recessiva. Davant la diversitat lingüística, les polítiques lingüístiques que apliquen els estats europeus es poden dividir en cinc tipus principals.

Monolingüisme

És la situació que es dóna en els estats que basen la política lingüística exclusivament en la llengua nacional. En són un exemple Portugal i França.

Autonomia Lingüística

La fomenten els estats que tenen una llengua nacional reconeguda i que concedeixen autonomia política i lingüística a territoris amb llengua pròpia. Estat espanyol, territoris d'Itàlia.

Protecció de Minories Lingüístiques

Es dóna en els estats que tenen una llengua nacional i que no reconeixen drets polítics a les seves minories lingüístiques, tan sols adopten mesures per protegir i defensar les llengües minoritàries.

Federalisme Lingüístic

És la forma que adopten els estats amb estructura federal, en què cada federació té la seva llengua pròpia i la seva política lingüística, i totes les llengües tenen la consideració de llengües estatals. És el cas de Bèlgica i de Suïssa.

Plurilingüisme Institucional

És la política lingüística dels estats que reconeixen dues o més llengües estatals i que adopten mesures perquè totes puguin ser utilitzades a tot el territori de l'Estat.