Substància, Hilemorfisme i Moviment en Aristòtil

SUBSTÀNCIA: L'ésser és un concepte anàleg. Això vol dir que l'ésser es pot dir de moltes maneres, però sempre es refereix a una mateixa naturalesa. Per tant, l'ésser no és un concepte que sempre tingui un significat únic, com passava en Parmènides, ni un significat totalment inconcret, sinó que es diu de moltes maneres però sempre referides a una base comuna. Per a Aristòtil, hi ha moltes formes de "ser", però totes elles es refereixen a una forma primordial, a l'"ésser" pròpiament dit: la substància. A més, la substància no és única, n'existeixen moltes. Totes les altres formes d'ésser són modificacions o accidents de la substància: qualitat, relació... Per Aristòtil, les substàncies són únicament els individus concrets, com "Sòcrates". És l'individu i no pas la Idea, allò que hem d'anomenar ésser o substància. Es distingeixen dos tipus de substàncies: la substància primera és l'individu concret, la substància segona són l'espècie i el gènere. Un individu concret està contingut dins una espècie i alhora aquesta s'inclou en el gènere.

Hilemorfisme i el Moviment

Aristòtil replanteja el problema essencial de la filosofia natural presocràtica: l'explicació del canvi o moviment. Per explicar aquest fet, sosté que la substància és un compost entre matèria i forma. Si en tot canvi sempre hi ha un substrat permanent, aquest substrat és la matèria. Tota entitat material té, a més, una forma o essència que la configura. El moviment, llavors, consisteix en la substitució d'una forma per una altra. El quedevé és l'individu concret, el compost de matèria i forma. La forma és l'essència de la cosa i no existeix sinó en la matèria. La forma o essència de la taula és comuna a totes les taules, en canvi, la matèria d'aquesta taula és pròpia d'aquesta única taula. No existeix cap matèria sense una forma; la matèria més elemental és la dels quatre elements: terra, foc, aire i aigua. Així doncs, no pot existir forma que no sigui forma d'alguna matèria; però tampoc no pot existir matèria que no tingui una determinada forma, excepte de la matèria primera. Aquesta és l'abstracció pura, és una cosa absolutament indeterminada.

No existeix cap matèria sense una determinada forma; la matèria més elemental és la dels quatre elements (foc, aire, aigua, terra). Així, doncs, no pot existir forma que no sigui forma d’alguna matèria; però tampoc no pot existir matèria que no tingui una determinada forma, a excepció de la matèria primera.

La matèria pròxima (eschaté hyle) és, per exemple, el bronze d'"aquesta" estàtua o "aquesta" carn i "aquests" ossos; és la matèria física, determinada, perceptible pels sentits, apta per a rebre qualsevol forma (la fusta, per exemple). Però Aristòtil parla també de la matèria primera (proté hyle), que és abstracció pura, és una cosa absolutament indeterminada, mancada de forma, de qualitats, és incognoscible, incapaç d’existir independentment (aquest és un concepte mal d'entendre). Recorda l’apeiron d’Anaximandre. La seva existència com a substrat últim havia de ser admesa per Aristòtil: la matèria pròxima, (el bronze, per exemple), no és només simple matèria, sinó que posseeix ja una essència o forma determinada, la de bronze. Ha d’haver-hi, doncs una matèria absolutament indeterminada: la matèria primera, que és eterna.

Aristòtil confereix prioritat a la forma (concessió feta al platonisme). Ella és l'essència de l'individu i només ella és definible i cognoscible. La matèria primera és incognoscible. La forma és comuna a tota l’espècie i allò que individualitza és la matèria. Hem de tenir present que l’eternitat de les espècies (o formes) serà mantinguda pràcticament fins a Darwin (teoria evolucionista). Aristòtil, per tant, nega que la forma tingui una existència separada com deia Plató; l’única entitat separada és la substància individual, que, en l’univers sensible, és sempre unió de matèria i forma.

Mancada de forma, de qualitats, és incognoscible, incapaç d'existir independentment. Aristòtil confereix prioritat a la forma. Ella és l'essència de l'individu i només ella és definible i cognoscible. La matèria primera és incognoscible. La forma és comuna a tota l'espècie i allò que individualitza és la matèria. Ara bé, des d'un punt de vista dinàmic, el moviment és el pas de la potència a l'acte. La distinció entre potència i acte es pot entendre com que la potència és a l'acte com

Des d’un punt de vista dinàmic, el canvi és el pas de la potència a l’acte. La distinció entre acte i potència es pot entendre com que la potència és a l’acte com la possibilitat ho és a la realització. Equival a dir que un procés només es produeix si existeixen les condicions per a fer-ho possible.

Parmènides operava únicament amb els conceptes SER i NO-SER i havia deduït la unicitat i la immobilitat de l'ésser. Plató intentà superar aquest plantejament admetent la realitat d'una certa forma de NO-SER: la realitat sensible (caverna). Aristòtil afegeix una altra manera real de no-ser: la potència, i mitjançant aquest nou concepte explica el devenir de la substància. Així, doncs, es pot parlar del no-ser en dos sentits:

Així, en tot ésser hi ha allò que és en un moment donat (ACTE) i allò que no és, però pot arribar a ser (POTÈNCIA). L'acte i la potència estan en la mateixa relació que la llavor i la planta.

La POTÈNCIA (dýnamis) és de dos tipus:

La potència activa es troba en l'agent i la passiva en el que experimenta l'acció: així, p.e., el foc té el poder de cremar, i la fusta la possibilitat de ser cremada.

Per designar l'ACTE utilitza dues expressions:

La potència és correlativa de la matèria, i l’acte de la forma. Segons Aristòtil, tot està en acte (enérgeia, entelékheia) o en potència (dýnamis); tot, en efecte, té una determinada realitat i una determinada capacitat o possibilitat de ser alguna altra cosa o poder realitzar quelcom: l’home que no sap música pot aprendre-la, un nin de pocs mesos pot arribar a ser adult i una llavor pot convertir-se en arbre; però cap humà pot esperar que li surtin ales ni la llavor confiar a ser una au. No tot pot ser qualsevol cosa; s’està en potència només respecte d’allò que es pot ser. Moviment és, llavors, estar en trànsit des del que s’és al que es pot ser.

Aristòtil afirma que l'acte posseeix prioritat absoluta sobre la potència (què fou primer, l'ou o la gallina?). Des d'un punt de vista lògic, únicament és possible concebre la potència com a potència d'un acte determinat. L'ésser en acte no prové del no-ser, sinó de l'ésser en potència.