Subjectes del dret internacional públic: estats i organitzacions

Subjectes del dret internacional públic

És subjecte de DIP el titular de drets i obligacions conferits per normes jurídiques internacionals. No n'hi ha prou en ser beneficiari d’un dret o estar afectat per una obligació: es requereix la capacitat de fer valer el dret davant les instàncies internacionals o de ser responsable en l’àmbit internacional en cas de violació de l’obligació.

Tipologia de subjectes del DIP

Depèn de la naturalesa del subjecte, no de la quantitat de drets i obligacions.

• Subjectes originaris (capacitat plena): Estats.
• Subjectes secundaris (capacitat restringida): Organitzacions internacionals, els pobles i els individus.

Subjectivitat internacional: atribució i conseqüències

Atribució

No hi ha cap norma única que estableixi els criteris d’atribució de la qualitat de subjecte de DIP. Tantmateix, algun sector de la doctrina considera que sí que existeixen criteris. Els estats tenen l’atribució quan reuneixen els requisits que els caracteritzen. Els altres ens obtindran subjectivitat a través de les actuacions d’aquells subjectes que ja tenen la subjectivitat atribuïda.

Conseqüències

Els subjectes de DIP es converteixen en destinataris de les normes i queden subjectes a les obligacions que imposa el dret internacional públic. Entre les facultats i responsabilitats més rellevants destaquen:

• Ius contrahendi internacional (dret a celebrar tractats).
• Ius legationis (enviar i rebre representants d’altres estats i entitats internacionals).
• Exigir responsabilitat a altres subjectes.
• Privilegis i immunitats.

Organitzacions internacionals

Les organitzacions internacionals són associacions voluntàries d’estats establertes per un acord internacional, dotades d’òrgans permanents, propis i independents, encarregats de gestionar interessos col·lectius i capaces d’expressar una voluntat jurídicament diferent a la dels seus membres.

Personalitat jurídica

La personalitat jurídica de les organitzacions internacionals s’articula mitjançant diversos elements:

• Principi d’especialitat.
• Conveni de Viena sobre el dret dels tractats entre estats i OI o entre OI (art. 2.1.j).
• Dictamen del Tribunal Internacional de Justícia de l’11 d’abril de 1949.

Competències generals

• Ius contrahendi internacional.
• Dret a establir relacions internacionals.
• Dret a participar en procediments de solució de diferències internacionals.
• Dret a participar en relacions de responsabilitat internacional.
• Privilegis i immunitats.

Estatut jurídic internacional de l'estat

Un estat és qualsevol organització territorial (territori) amb una població en què el lligam de nacionalitat crea obligacions i drets mutus envers el seu estat (població permanent), amb un sistema de poder organitzat i efectiu amb formes polítiques variades (organització política), jurídicament independent de qualsevol altre estat i, per tant, no sotmès a cap jerarquia exterior (sobirà i independent — summa potestas), excepte el que estableix el dret internacional públic.

Principi d’igualtat sobirana

Tots els estats són iguals davant del dret internacional públic. Això comporta diferents implicacions:

• Ad intra: llibertat estatal plena per triar el règim polític i econòmic (amb limitacions, com els ius cogens).
• Ad extra: els estats poden celebrar tractats i dur a terme lliurement les seves relacions diplomàtiques sense imposicions exteriors.

Principi de no intervenció

És l’obligació dels tercers estats d’abstenir-se de dur a terme actes coercitius greus prohibits pel dret internacional públic que afectin afers interns o externs d’un altre estat, en contra del principi d’igualtat sobirana. Es tracta d’una norma ius cogens i es refereix a dues modalitats:

• La ingerència: s’exerceix per mitjans diplomàtics, econòmics i amenaces no militars.
• La intervenció pròpiament dita: implica l’amenaça o l’ús de la força armada.

Reconeixement d'estats

El reconeixement és un acte lliure pel qual un o diversos estats constaten l’existència, en un territori determinat, d’una societat humana políticament organitzada, independent de tot altre estat existent i capaç d’observar les prescripcions del dret internacional públic, manifestant en conseqüència la seva voluntat de considerar-la com a membre de la comunitat internacional. El reconeixement pot ser exprés o tàcit; tot i que, jurídicament, té un caràcter declaratiu, a la pràctica sovint té un cert efecte constitutiu.

Les formes de reconeixement són: expressa o de iure, tàcita o implícita, incondicionada o condicionada.

Reconeixement de governs

És un acte unilateral i voluntari, manifestat de forma exprés o tàcita i fet individualment o col·lectivament pels estats, en el qual es declara que un govern sorgit d’un canvi revolucionari i anticonstitucional (govern de facto) controla efectivament el territori i la població d’un estat prèviament existent. És un acte de naturalesa política que comporta conseqüències jurídiques. Se solen respectar els criteris de legalitat i d’efectivitat.

Immunitat de jurisdicció i execució

Del principi d’igualtat sobirana es deriva que els estats no poden sotmetre als seus tribunals els actes d’altres estats quan aquests exerceixen la seva sobirania (immunitat de jurisdicció). Això comporta, entre altres coses:

• Immunitat respecte dels fets realitzats al territori d’un estat per un altre estat en actes oficials o de poder públic (iure imperii).
• Immunitat restringida (practicada per la majoria d’estats). No és aplicable als actes de caràcter civil, mercantil o contractual (iure gestionis).

3