Soler i Guimerà: Teatre Català i Renaixença al Segle XIX

Frederic Soler "Serafí Pitarra" (1839-1895)

Frederic Soler i Hubert (Barcelona, 1839 – Barcelona, 1895), conegut popularment amb el pseudònim de Serafí Pitarra (que utilitzà a partir de 1859 aproximadament), fou un escriptor barceloní d'orígens menestrals. Va encapçalar la recuperació del teatre català durant el segle XIX, un dels àmbits que més van contribuir a consolidar la Renaixença.

El Sainet: Teatre Popular i Còmic

El sainet és una peça curta de caràcter còmic i caricaturesc, amb personatges extrets de la vida quotidiana de la menestralia.

Inicis i Context Teatral

Els seus inicis van ser als tallers, que grups de joves llogaven per fer representacions teatrals i obres. En aquell moment, la cultura es manifestava a través del drama romàntic, de tendència lacrimògena o històrica, escrit en castellà.

Primeres Obres: Els Sainets "Bruts"

Va començar amb unes obres considerades "brutes": sainets còmics amb referències continuades de tipus sexual i escatològic. El 1864 va estrenar L'esquella de la Torratxa, una paròdia del drama històric. El castell dels tres dragons és un drama històric, i amb Els herois i les grandeses (1866) aborda la tragèdia grega, tot escrit en "el català que ara es parla".

Evolució cap al Drama Romàntic

Va consolidar una carrera d'autor dramàtic de prestigi, respectat i seguit per la burgesia. No va oblidar fer un teatre amb influència romàntica. Va estrenar el drama de costums Les joies de la Roser (1866), que va obtenir una acollida extraordinària. Va deixar de banda el teatre paròdic i va assajar el drama d'orientació, que expressava tot allò que havia estat objecte de la seva burla.

Comèdies de Costums

Les seves comèdies de costums, com Si us plau per força o Coses de l'oncle, presentaven una visió harmònica de la societat catalana, amb finals feliços i favorables.

Les Joies de la Roser: Drama Rural

Les joies de la Roser és un drama romàntic rural, amb personatges contemporanis, on existeix una visió idíl·lica del camp català. Les virtuts pairals representaven els valors tradicionals que enyoraven les classes socials urbanes.

Llegat de Frederic Soler

Com a autor identificat amb l'empresa teatral, el seu mèrit rau a portar la gent al teatre i haver iniciat la normalització del teatre català.

Àngel Guimerà (1845-1924): Poeta i Dramaturg de la Renaixença

Importància de Guimerà com a Poeta

• Va ser un home que va col·laborar decisivament en la revifalla del gènere poètic.
• Va participar en els Jocs Florals.
• Va obtenir el 1877 el títol de Mestre en Gai Saber.

Característiques de la seva Poesia

La poesia d’Àngel Guimerà es recull als llibres següents: Poesies (1877), Glorioses (1913) i Antologia poètica (1948). Les característiques principals de les seves obres poètiques eren:

• El caràcter èpic.
• L’aspecte religiós.
• La idealització del món rural.

Context del Teatre Català a la Renaixença

Teatre i Llengua

El teatre en català estava molt arrelat a les capes populars, als seus gustos i a la llengua viva. Les obres teatrals més formals pertanyien a la categoria anomenada “teatre culte”.

Tipus de Teatre a la Renaixença

• Teatre públic professional: Encapçalat per un local de Barcelona des del 1597, que exercia el monopoli del teatre públic.
• Teatre particular amateur: Organitzat per la burgesia en clubs privats. S’hi escenificaven sainets breus i senzills en català.
• El teatre d’estiu: Es feia als jardins i als tallers, adreçat a les classes populars. Es tractava d’una activitat dramàtica popular.

Àngel Guimerà: Vida i Obra Teatral

Àngel Guimerà va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845 i va morir el 1924. La figura de la seva mare es va convertir en un mite que Guimerà va traslladar moltes vegades a les seves obres dramàtiques. No es va arribar a casar mai i sempre va enyorar la seva infància a Tenerife. La vida i les obres d’Àngel Guimerà no es poden entendre l’una sense l’altra.

Etapes de la seva Obra Teatral

Primera Etapa (1879-1890): La Tragèdia Romàntica

Obres destacades: Gala Placídia, El fill del rei, Rei i monjo.

Segona Etapa (1890-1900): Introducció Corrents Realistes

Obres destacades: Maria Rosa, En Pólvora, Terra baixa, La filla del mar.

Durant aquest període, Guimerà també va escriure:

• Obres patriòtiques: Mestre Oleguer (1892), sobre el setge que van posar a Barcelona les tropes borbòniques l’any 1714, i Mort d’en Jaume d’Urgell (1896).
• Obres religioses: Jesús de Natzaret (1894) i Les monges de Sant Aimant (1895).

Tercera Etapa (1901-1911): La "Conversió" Modernista

Al final del segle, una nova moda, el Modernisme, s’anava imposant. Guimerà va escriure peces teatrals seguint aquesta nova tendència, com La Santa Espina (1907).

Quarta Etapa (1917-1921): Últimes Obres

Va estrenar una tragèdia, Indíbil i Mandoni (1917).

Llegat d'Àngel Guimerà

Àngel Guimerà fou l’artífex dramàtic més gran que havia tingut la literatura catalana fins aleshores.