Sofistes i Sòcrates: Pensament i Influència a Grècia

Els Sofistes

Filòsofs que s'autoproclamaven savis, "sofistes". Són filòsofs que es converteixen en "professionals". Cobren pels seus ensenyaments, però en realitat no ensenyen filosofia, ensenyen les tècniques dels filòsofs a gent que vol aprendre a parlar de forma convincent per fer carrera política. L'escepticisme es basa en el fenomenisme, només podem conèixer les aparences externes de la realitat. L'escepticisme conclou que és impossible decidir sobre la veritat o falsedat de qualsevol proposició o afirmació sobre el món. No diu que no existeixi una realitat vertadera, sinó que no podem pronunciar-nos al respecte. Si els meus sentits no em poden dir com és la realitat, sinó només les seves aparences, no hi ha res que pugui afirmar sobre aquesta realitat que pugui ser considerat vertader. El coneixement no és possible. A més, no hi ha una veritat de la qual parlar, perquè qualsevol cosa que puguem dir serà impossible de verificar. El relativisme: tot coneixement és relatiu, subjectiu, depèn absolutament del subjecte i no de la realitat. Protàgores deia "l'home és la mesura de totes les coses" (d'això en diem homo mesura). Una teoria que nega la pròpia possibilitat del coneixement, i per això no és fàcilment acceptada. Si pronunciar-se sobre la realitat és impossible, el llenguatge ja no serveix per a argumentar lògicament per descobrir-la. Així, el llenguatge no serà més que una arma que, ben utilitzada, pot dominar voluntats i ajudar a aconseguir l'èxit social i polític. Allò que dic sobre la realitat no pot ser ni vertader ni fals, així que puc dir el que vulgui. Puc defensar una tesi i també la seva contrària. L'argumentació filosòfica es converteix en retòrica, en pura oratòria. Serà més important parlar bé que dir coses amb sentit. Els rics cerquen filòsofs sofistes que els ensenyin l'art de l'argumentació, però no per interès de coneixement, sinó per a aprendre a convèncer els altres. I els sofistes seran molt ben pagats. Els sofistes defensen també un relativisme moral. Si no hi ha una veritat absoluta, no hi ha una moral definida en termes absoluts respecte al bé i al mal. Ambdós són subjectius i relatius. Això ens porta a l'amoralitat o a la impossibilitat d'una llei moral? No. Els sofistes introdueixen el nomos en l'organització de la societat. El nomos és la llei humana, per convenció, que depèn de l'acord entre els individus. Es basa en la teoria del convencionalisme, segons la qual tot allò que regeix la vida col·lectiva és únicament una convenció, un acord entre tots nosaltres. Aquest nomos, de fet, és essencial en l'esperit democràtic. Es contraposa a la idea que els filòsofs presocràtics cercaven en la naturalesa d'una llei natural. És com si els sofistes ens diguessin: "no hi ha valors morals absoluts, no hi ha una llei moral implícita en la naturalesa humana; tota regla moral és subjectiva i nosaltres, els subjectes, decidim acordar el que està bé i el que està malament". El nomos es contraposa a la idea de "physis" com a llei absoluta. Allò que diem moral és antinatural en el sentit que no estava escrit a la nostra naturalesa, sinó que és creat amb posterioritat, per pura convenció. Fins i tot alguns diran que la moral és contrària a la naturalesa. Els sofistes han estat injustament maltractats per la història de la filosofia, que fa una filosofia falsa, interessada i superficial. Els sofistes han quedat retratats de forma injusta com uns filòsofs immorals i, almenys, amorals. L'escepticisme i el relativisme són problemes fonamentals per a la pròpia ciència, qüestionen la veritat absoluta.

Sòcrates

L'escola de Milet i els pluralistes eren físics. Heràclit i Parmènides eren místics i Pitàgores, un matemàtic. Sòcrates encarna el paper del filòsof com a cercador de la veritat, que porta les seves reflexions a una actitud vital. El seu pensament condiciona també el seu comportament. Sòcrates és un símbol per a la filosofia. Aquesta imatge està idealitzada i distorsionada. Un mite que ha superat la persona real. No conservem obra escrita de Sòcrates. La majoria de textos són escrits platònics. Normalment se'ns presenta Sòcrates com un activista agitador de consciències en una societat on el diàleg és una activitat habitual. Sòcrates és l'antítesi dels sofistes. Sòcrates apel·la al reconeixement de la pròpia ignorància com a punt de partida i a la necessitat d'apropar-se a una veritat que podem descobrir des de l'interior de nosaltres mateixos. Sòcrates es dedica a ensenyar a argumentar amb un mètode peculiar perquè cada un pugui apropar-se a la veritat i a l'autoconeixement. Contra el relativisme moral, Sòcrates planteja l'intel·lectualisme moral: no existeix el mal, sinó la ignorància.

El Mètode Socràtic: Ironia i Maièutica

Sòcrates recorre a la maièutica, un mètode dialèctic basat en la formulació de preguntes que consta de dues parts: un propòsit destructiu (ironia) i, seguidament, un procés constructiu que seria la maièutica. Sòcrates es plantava davant algú i establia una discussió a partir d'un tema, aparentment sense dificultat. En aquesta discussió, no imposava el seu criteri, sinó que començava a fer preguntes mal intencionades com si ell no en tingués ni idea del tema tractat. Es feia l'ignorant i, així, no donava respostes, sinó que el seu interlocutor les havia de cercar ell mateix. "Només sé que no sé res". Ell deixa que el seu interlocutor vagi arribant a una conclusió amb les seves pròpies respostes a les interrogacions socràtiques. Aquest va construint tota una teoria que semblarà pròpia, però que en realitat ha estat induïda per Sòcrates. Quan el rival ha construït la seva teoria, s'enfronta a la famosa ironia socràtica. Diu coses que realment no pensa per conduir al seu interlocutor a contradiccions internes en el seu discurs. Així, l'interlocutor es veu conduït per Sòcrates a haver de renunciar a la teoria que ell mateix acaba d'elaborar per contradictòria. En aquest punt comença la part maièutica. Sòcrates ajuda a descobrir la veritat sense imposar-la amb un discurs propi. Tots podem assolir el coneixement vertader si fem servir correctament la nostra raó.

L'Intel·lectualisme Moral

Sòcrates aporta una important concepció de moral que coneixem com a intel·lectualisme moral. Identifica el saber amb la virtut. Concepció moral que estigui per damunt de les diferències subjectives i de la doxa o opinió. Sòcrates cerca una essència moral, que no depengui del nomos, sinó que sigui d'una llei moral natural. Un home, per obrar bé, ha de saber què és el bé. La persona que no obra bé no és perquè sigui dolenta, sinó perquè no sap què és el bé, perquè és un ignorant. El savi no pot actuar malament, perquè coneix el bé. Per a Sòcrates, la saviesa porta a la felicitat. L'home virtuós, el que coneix el bé i sap orientar els seus actes cap a aquest bé, serà, a més, un home feliç.

Plató

Plató (427-347 aC) és el filòsof més important de la Grècia clàssica. És també el més influent, perquè el cristianisme s'apropiarà de les seves teories. Plató és un idealista. Significa bàsicament creure que la realitat no és física ni material, sinó conceptual i intel·ligible. Les idees són més reals que les pròpies coses. Conèixer la realitat no és percebre o captar la matèria, ni sentir allò que aquesta ens permet. Aquesta matèria és una part enganyosa de la realitat. Conèixer la vertadera realitat és conèixer-la intel·lectualment. Les idees del món són el món vertader.

Context Històric, Social, Polític i Filosòfic

Plató és deixeble de Sòcrates. Viurà de forma traumàtica la mort del seu mentor, que el marcarà considerablement. Plató viu a l'Atenes del segle IV aC. El seu context filosòfic és un debat permanent sobre la possibilitat d'assolir la veritat i l'essència de la realitat en un món de permanent canvi. Abans del naixement de Plató, Atenes viu el seu moment de màxima esplendor. Era el centre polític, comercial i cultural del món grec i, dirigida per Pèricles, la ciutat va desenvolupar-se en tots els sentits. Esparta s'enfrontarà a Atenes en la llarga guerra del Peloponès (que durà prop de trenta anys). Esparta derrotà Atenes i implantà un cruel govern tirànic, que fou derrotat posteriorment en una revolta que reinstaurà la democràcia. Però la nova democràcia no tenia res a veure amb la de l'esplendor. Aquesta és la tessitura històrica en què neix i viu Plató. Viu una guerra, una postguerra, un període d'inestabilitat política i el declivi d'una societat esplendorosa. El fracàs dels dos models portarà a Plató a elaborar la seva doctrina política del filòsof governant amb la intenció de trobar un sistema de govern ideal. Plató tractarà de resoldre el conflicte entre permanència i canvi aparent amb la seva teoria de les idees.

Vida

Plató neix l'any 427 aC a la ciutat d'Atenes. El seu nom vertader era Aristocles. De ben jove, conegué Sòcrates i el marcà profundament. Va ser el seu deixeble i, quan Sòcrates va ser executat, Plató va decidir marxar d'Atenes. Viatjà per la Mediterrània i visità Sicília, on entrà en contacte amb el pensament matemàtic dels pitagòrics, que serien una de les grans influències de Plató. A Siracusa, va entrar en contacte amb el tirà de la ciutat, Dionís I, al qual va intentar influenciar políticament. Faria el mateix amb el seu fill, Dionís II. Pretenia que els monarques poguessin donar forma real al seu projecte d'una república governada per intel·lectuals, però sempre va sortir molt malparat d'aquests intents. A Atenes, fundà la famosa Acadèmia platònica, destinada a convertir-se en un dels majors centres culturals. Va ser considerat el millor centre de formació de Grècia. Era un important centre de transmissió de coneixement. Plató va morir a Atenes l'any 347 aC. L'Acadèmia seguí funcionant i es dedicà a transmetre el platonisme fins al segle VI.

Obra

La major part de l'obra està escrita en forma de diàleg i amb una clara finalitat didàctica. En aquests diàlegs, abunden els mites i la fórmula sovint és la mateixa: un personatge defensa les tesis platòniques (la majoria de vegades aquest personatge és Sòcrates), enfront d'un rival. Conservam aproximadament trenta diàlegs. Es classifica l'obra platònica en quatre grans períodes. Influència socràtica, es dedica a exposar el pensament del seu mestre. En un període de transició, comença a qüestionar alguns aspectes de la doctrina socràtica i a formular la seva pròpia filosofia. Període de maduresa, on escriu les seves obres més significatives (idees). En el darrer període, criticà alguns aspectes de la seva teoria de les idees i donarà lloc a un pensament més profund.

Influències en Plató

La primera i més gran influència és Sòcrates. La recerca de la veritat, el paper de la raó en la intel·ligibilitat del món i l'intel·lectualisme moral seran aspectes que Plató heretarà del seu mestre i als quals donarà la seva pròpia forma en la teoria de les idees. La segona gran influència és el pitagorisme. Defensaven la concepció d'un cosmos ordenat matemàticament, un univers harmònic. Les matemàtiques suposaran una forma superior de coneixement. A l'Acadèmia platònica es prohibia l'entrada a qualsevol persona que no sabés matemàtiques. La geometria és l'exemple del que seran les idees: entitats no físiques, eternes i immutables. No depenen de l'existència en el món físic, ens permet conèixer qualsevol del món físic. Influències, d'entre els presocràtics: Heràclit i Parmènides. D'Heràclit accepta la idea del canvi permanent. La matèria és finita i corruptible. Accepta la idea heraclitiana que l'essència es podria captar només a través de l'intel·lecte i no dels sentits. Parmènides li aporta la idea d'una essència necessària, immutable i eterna. Plató rebutja els sofistes i el seu relativisme.

La Teoria de les Idees

L'existència de dos mons diferenciats: el món sensible i el món intel·ligible. El món sensible és el món material i físic de les coses i els objectes que coneixem a través dels sentits. És un món accessible en el qual tot canvia constantment. Els objectes del món sensible estan sotmesos a la degeneració, són finits i moren. Però hi ha un altre món, el món intel·ligible, el món de les idees, al qual no podem accedir a través dels sentits.