Sofistes, Sòcrates i el pas del mite al logos a Grècia

Els sofistes i la seva influència a Grècia

El sofisme va ser la gran novetat cultural de la societat grega del segle V aC.

En un principi, sofista significava 'savi', però amb el temps es va convertir en aquella persona que transmet el coneixement a canvi d'una remuneració econòmica. D'aquesta manera, són a l'origen de l'educació en el sentit del terme paideia (educació dels nens), que implicava una reflexió especial sobre com transmetre els continguts.

Així, van ser els primers a emprar tècniques pedagògiques úniques i es van convertir en professionals de l'ensenyament.

Aquest corrent de pensament va sorgir a causa de la diversitat d'opinions sobre la physis (natura), ja que moltes teories eren contradictòries. Això va fer que es comencés a plantejar que la ment humana estava impossibilitada per comprendre en què consisteix allò que l'envolta.

Al mateix temps, la implementació de la democràcia va donar lloc a l'aparició de noves necessitats dins la societat. Com que el poder requeia en el poble, calia dominar les tècniques de persuasió. D'aquesta manera, el sofisme se centra en el paper de l'individu dins del col·lectiu i té l'objectiu de formar ciutadans útils. Per tant, era necessari educar-los, i per això calia determinar com fer-ho.

El mètode sofista: erística i antilogia

El seu mètode d'ensenyament era l'erística, un mètode dialògic en què un defensava un tema i l'altre rebatia les seves posicions. Aquest mètode no tenia per objectiu descobrir la veritat, sinó trobar les incongruències de l'interlocutor. Per aquest motiu, la seva dialèctica es basa en l'oposició formal (antilogia) de dues tesis, mitjançant les quals, i a través d'un seguit de preguntes i respostes, es pretenia conduir l'interlocutor cap a un carreró sense sortida.

Els sofistes ensenyaven els elements que configuren la societat (dret, lleis...), que segons ells eren fruit d'un pacte humà i, per tant, una cosa establerta per la lliure voluntat dels homes i modificable en qualsevol moment. Així, el nomos (la llei política) fa referència a la vessant convencional d'aquestes normes (subjectivitat), mentre que la physis és allò que no està sotmès a cap convenció (objectivitat). Això ho aplicaven també a la moral, afirmant que el bé i el mal no són naturals, sinó establerts per la societat.

El motiu pel qual els sofistes ensenyaven era preparar els joves per a la vida política. Així, ensenyaven l'areté —la virtut—, entenent-la com l'excel·lència que es manifesta en el pensar, el parlar i l'obrar d'acord amb les exigències socials.

Conceptes clau

• Retòrica: L'art de fer veure o fer creure una cosa de manera positiva o negativa. En definitiva, convèncer.
• Polis: La ciutat-estat grega, allò que reuneix tots els ciutadans.
• Objectiu sofista: Convèncer, on l'honestedat no és primordial.
• Objectiu socràtic: Convèncer per arribar a la veritat.

El pensament socràtic: la cerca de la veritat

Sòcrates, pensador preocupat per l'ésser humà, la problemàtica política i la temàtica ètica, va combatre al llarg de la seva vida l'actitud escèptica i relativista del corrent sofístic.

El seu pensament es caracteritza per:

• Es manifestava com un pensador desinteressat per les necessitats quotidianes i materials, i impartia el seu ensenyament sense recompensa monetària, perquè la filosofia no consistia en el triomf polític, sinó que el fi de la saviesa és la virtut, és a dir, obrar amb rectitud.
• El seu mètode era oposat a l'erística artificial i al verbalisme retòric dels sofistes, ja que considerava la seva controvèrsia un carreró sense sortida.
• L'únic mètode per descobrir la veritat havia de ser el diàleg, orientat a la descoberta de conceptes de validesa universal.
• Considerava que totes les coses són un reflex d'una intel·ligència universal i ordenadora.

Per superar els sofistes, Sòcrates s'ocupa dels conceptes i les definicions universals. Només amb la descoberta de conceptes universals es pot superar el relativisme subjectivista i individual de la sofística. Inicia la filosofia a partir de l'aprofundiment i la reflexió sobre la naturalesa dels conceptes. Per exemple, per definir el concepte d'home, no s'ha de centrar en les característiques pròpies de cada individu, sinó que cal cercar allò comú en un conjunt d'éssers (això ho anomena definició o concepte). No es planteja el problema de la subjectivitat o el fonament real dels conceptes, sinó que afirma que la ment és on es troben les idees que denoten les essències.

El mètode socràtic: la dialèctica

El mètode socràtic és l'art de fer preguntes i de dirigir la conversa cap a un fi determinat. El paper del llenguatge és molt important, ja que, amb el seguit de preguntes, es guia l'interlocutor perquè abandoni constantment els seus punts de vista particulars per arribar a l'èxit final. La finalitat d'aquest mètode és coincidir amb la descoberta d'una definició d'ús pràctic i validesa universal.

La dialèctica socràtica es fonamenta en un raonament encadenat de tipus inductiu, ja que parteix de casos particulars. La inducció és la base formal de l'argumentació dialèctica. Aquest mètode comporta un domini de la paraula i del raonament, i exigeix una preparació especial per al seu ús i pràctica, condicionada tant per l'actitud de qui interroga com de l'interrogat.

La dialèctica socràtica consta de dues fases:

• La ironia: Parteix d'una ignorància simulada per refutar les opinions de l'interlocutor.
• La maièutica: L'art d'ajudar l'interlocutor a "donar a llum" la veritat que porta a dins.

La relació entre la dialèctica socràtica i el dubte dels escèptics és que tots dos parteixen de la necessitat de rebutjar les opinions rebudes de l'educació o la tradició. No obstant això, segons el socratisme, dubtar té com a finalitat la recerca de la veritat tal com existeix en si mateixa.

Del mite al logos: l'origen de la filosofia

El pas del mite al logos representa el naixement d'una nova manera de donar una explicació raonada als fenòmens de l'univers. Mythos ('narració') i logos ('paraula') són dues paraules gregues que, inicialment, no eren oposades. Amb el temps, però, van evolucionar fins a esdevenir conceptes contradictoris.

Durant la Il·lustració grega, el logos ja s'entenia com un raonament argumentat, tot i que autors com Plató encara feien servir tots dos termes. Va ser amb Aristòtil quan es va establir una diferència clara entre ells, considerant que no es podia parlar de mitologia i, alhora, donar una explicació racional. Aquest canvi va ser impulsat, en part, pels viatges dels grecs, que els van permetre adonar-se que cada poble tenia els seus propis déus, cosa que posava en dubte la validesa universal dels seus mites.

Així, es van consolidar dues vies de comprensió del món:

• El mythos: Basat en la narració oral i representativa. Il·lustra conceptes a través de figures humanitzades, com els déus.
• El logos: Associat al pensament discursiu, reflexiu i racional, sovint transmès per escrit.

A poc a poc, el mite va ser apartat en favor d'un logos cada vegada més racional, dividint la manera d'entendre el món de la població grega.